Josep Costa: ‘Si no ens fan por, no tenen poder’

Josep Costa (1976) és l’actual vice-president primer del Parlament de Catalunya. Nascut a Eivissa, prové de la universitat. Era professor associat de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i autor del llibre O secessió o secessió. Independentista de tota la vida, va fundar les JERC a la seva illa natal, va fundar el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) a la Facultat de Dret, i després del Primer d’Octubre es va allunyar dels republicans per passar a Junts per Catalunya. Ara ha publicat Eixamplant l’esquerda (Comanegra), un llibret on explica la seva evolució política, la decepció d’exercir en un parlament que segons ell no ha plantat prou cara i un futur que inclou, segons ell, la desobediència civil. VilaWeb entrevista Costa al seu despatx.

—Esquerda, de quina esquerda parleu?
—L’esquerda és la que vàrem obrir a l’estat el Primer d’Octubre. Quan l’estat ha de decidir si vol conservar Catalunya basant-se en la legitimitat democràtica, els vots i les eleccions, o la vol tenir sotmesa amb l’ús de la força i la repressió. Això fa que la legitimitat del règim de 1978 quedi molt tocada. Aquesta és l’esquerda: desgast en termes d’imatge i legitimitat.

—Al llibre expliqueu que la vostra mare es va morir i això va fer que no poguéssiu ser titular de la Sindicatura Electoral del Primer d’Octubre. A què es dedicava, la vostra mare?
—La meva mare era pagesa i també dissenyava i brodava roba tradicional eivissenca. Jo sóc de l’Eivissa catalana. I que en alguns aspectes té una catalanitat més antiga que la que es conserva aquí. El meu pare era pagès. Es va morir quan jo tenia disset anys. Agricultura de subsistència. Teníem verdures, fruites, cereals, ovelles, porcs, gallines i conills. Sóc el petit de tres germans. L’únic universitari a casa meva. Família poc polititzada, em vaig polititzar a l’institut.

—La tesi del llibre és que el Primer d’Octubre va ser una victòria.
—Si algú pensa que vàrem perdre i d’això en dedueix que no podem guanyar amb els mitjans que tenim, no té gaires incentius per a continuar lluitant. Jo crec que som prou forts per a guanyar, i es va demostrar el Primer d’Octubre. Però el Primer d’Octubre demostra també que guanyar necessita una preparació. No es va fer en un sol dia. I sostinc que com que el Primer d’Octubre vam guanyar una mica per sorpresa, en termes que ni el mateix camp independentista s’esperava, després no estàvem preparats per arribar fins al final.

—Desconeixia la vostra forta vinculació amb ERC.
—Abans del Primer d’Octubre, jo vaig fer actes i presentacions amb el PDECat, la CUP, ERC, Òmnium, l’ANC i fins i tot els comuns. No em casava amb ningú. Però sí que era una persona que, per la meva trajectòria política i per la meva ideologia, estava clarament en l’espai d’ERC. Des de feia molts anys. Jo vaig ser dels primers militants del partit a Eivissa. Vaig presidir les joventuts d’ERC a Eivissa. I a ERC, hi vaig militar uns dos anys.

—Un ocellet m’ha dit que éreu al PI d’Àngel Colom.
—Sí. També vam participar d’aquella aventura, i vaig fundar el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) a la Facultat de Dret, amb Andreu Van den Eynde, Carles Mundó i Ignasi Garolera, ara empresari. Vaig ser en aquest independentisme en ebullició dels anys noranta.

—Al llibre expliqueu molt bé en quin moment us adoneu que no compartiu estratègia amb ERC.
—Novembre del 2017. S’ha aplicat el 155. Una part del govern, a l’exili. Una altra, a la presó. Si em pregunteu què votaria el 21-D, jo hauria dit ERC. Per inèrcia, si voleu. I, de fet, les enquestes deien que guanyaven còmodament. Aleshores Jordi Muñoz va fer un article que començava a reinterpretar el que havia passat. I feia una lectura en clau de derrota. I em va cridar molt l’atenció que Junqueras, per Twitter, el recomanàs a tothom. Vaig indagar i vaig entendre que el plantejament d’ERC anava en aquesta línia: el Primer d’Octubre i el 27 d’octubre no legitimen la idea o el plantejament de fer efectiva la independència. I que les eleccions del 21-D no poden ser per a fer efectiva la República com es deia en aquell moment. Una setmana després, em truca el president Puigdemont per proposar-me d’anar a la candidatura de Junts per Catalunya.

—I passeu a ser vice–president del parlament. Un capítol un punt amarg, aquest. Us descriviu dins una gàbia, lligat de mans i peus.
—No hem acabat fent allò que jo esperava que faríem. Veníem del Primer d’Octubre, i el 27 d’octubre, i el 21-D era un conflicte colossal amb l’estat. Vàrem guanyar en el terreny de l’enemic. L’estat cessa un govern, l’envia a la presó i l’exili… I la presó i l’exili guanyen les eleccions! Teníem allà una gran força, que s’exemplifica amb una anècdota que no és menor. La cancelleria alemanya va fer una nota dient: ‘Senyors, han guanyat els independentistes. Senyor Rajoy, gestioneu-ho.’ Per tant, nosaltres no havíem de cedir ni un mil·límetre. Havíem de plantar cara i reivindicar la victòria electoral. I això significava entrar en conflicte amb l’estat. I no fer un càsting de candidats fins que un no fos del gust del govern espanyol o la monarquia.

—Expliqueu que vau ser a punt de dimitir. Per quin detall?
—Quan ens vam quedar en minoria a la mesa del parlament defensant els drets dels diputats. Els drets de vot dels membres del govern a exili i presó, diputats escollits feia un any. Era l’octubre del 2018 i es va trencar la majoria independentista. ERC, PSC i Ciutadans eren una majoria contra natura que em va fer reconsiderar moltes coses.

—A vegades ens pensem que la batalla legal ens portarà a la independència. I al darrer capítol dieu que no. No vindrà per la via dels advocats. S’haurà de fer amb desobediència civil.
—Si ens mantenim que això només es pot fer per la via pactada o unilateral, hi ha gent que simplement no veu ni una cosa ni una altra. La via de la negociació amb l’estat és una via sense sortida. I la via unilateral és factible i es pot guanyar, ho vam aprendre a l’octubre, però no és una cosa que s’improvisa d’un dia per l’altre. Com que ni la via unilateral ni la pactada són immediatament productives ni ens poden portar a la independència demà mateix, aquest atzucac necessita una tercera via. Un tercer carril: la desobediència civil. La desobediència institucional. La via del mig és la desobediència civil, que ens permet d’eixamplar l’esquerda, i debilitar l’estat. Acumular forces i perdre la por. El poder de l’estat no es basa a tenir policies. Es basa en la por que tenim dels policies. Si no ens fan por, no tenen poder. Aquesta és la via de la desobediència que deshabilita l’estat. Ens enforteix a nosaltres i ens prepara per a la ruptura unilateral. I això dóna incentius a l’estat per a moure’s de la negativa a dialogar. La desobediència civil no sabem si desembocarà en un pas cap a la via negociada o a la ruptura unilateral. En la mesura que avancem, ho sabrem.

—I també dieu que això no pot caure només en mans dels governs i institucions.
—No ben bé. Els polítics i les institucions no poden pretendre que la feina la facin uns altres. La feina l’hem de fer nosaltres. I el lideratge polític és imprescindible. Dic que les institucions autonòmiques no ens serveixen per a fer tota la feina que ens cal. Ens cal una part civil, una d’institucions locals i una de noves institucions i organitzacions, algunes de les quals hauran de ser a l’exili o clandestines. Al final, l’independentisme practicant és prohibit. Ho podem de ser de cor o de somni. Però dins les institucions catalanes no el podem practicar.

—Comenteu les següents frases: Aixequeu la suspensió de la DUI!
—La DUI no està suspesa. El dia 10, efectivament, es va plantejar així, però es va acabar el 27 d’octubre. No està suspesa.

—Josep Costa, convergent.
—És un escut que tenen per a no acceptar cap crítica. Conec centenars de casos de votants d’ERC que ara no ho són, i no han votat mai Convergència. Aquesta tàctica d’etiquetar els qui critiquen el canvi de rumb d’ERC és una reacció pueril per a no donar la cara de canvis d’estratègia evidents o decisions qüestionables. Avui, qui fa el convergent no sóc jo precisament. Si convergent és una manera de fer política, no sóc jo qui la fa.

—En unes eleccions no hem superat mai el 50%.
—En unes eleccions, enteses com a plebiscit, si hi ha algú que diu que no és ni un sí ni un no, és fer trampa dir després que era un no.

—Tenim el 50% i el 50%.
—No és veritat. Falta comptar-hi els indiferents. Aquells que acataran qualsevol futur polític de Catalunya. I s’emmotllaran a la majoria. Quan analitzes la societat catalana, el bloc independentista és molt més gran i mobilitzat que el bloc unionista, el bloc convençut i compromès amb la unitat d’Espanya. Els independentistes som la meitat, i els unionistes són la meitat menys els indiferents. Podria ser un 50-40-10, o un 50-30-20. El 21-D, l’unionisme no va passar del 40%. Els comuns els has de tenir en compte com quelcom diferent. Hi ha molta gent que vota l’1-O i després vota comuns. Fins i tot dins el PSC hi ha gent que s’adaptaria a una Catalunya independent. Una Catalunya independent no estaria dividida en dues meitats. Fal·làcia.

—Hi compto, amb la violència del rival. Hi compteu?
—És una de les coses que dic al llibre: si algú creia el 2017 que si enviaven la policia a retirar urnes havíem guanyat, era no entendre la naturalesa del conflicte. El Primer d’Octubre era un conflicte pel control del territori. No era una competició democràtica per a veure qui tenia més vots. Dono per descomptats la repressió, l’espionatge, la violència institucional i l’ús de la força. Però així i tot, tal com el Primer d’Octubre es van obrir els col·legis de tot el país, amb l’estat en contra, podrem fer la independència amb tot l’estat en contra. La cosa pendent és ser capaços de declarar la independència i que la gent obeeixi i reconegui la declaració d’independència. La gent del país i els actors internacionals.

—Autocrítica als unilaterals?
—Em demaneu autocrítica i potser serà crítica: pensar que això era estrictament una qüestió de voluntat. I que només depenia de nosaltres. El conflicte és molt profund, molt fort, i molt antic entre dues parts. La via unilateral és la via no consentida, però no és la via de fer la independència sense tenir en compte l’estat. Sembla que alguns ho diguin. El conflicte té dos costats i tots dos juguen.

—Veurem que també us han espiat?
—La primera cosa que vaig fer quan vaig prendre possessió d’aquest despatx va ser demanar als serveis de seguretat de fer un raspat. Em van dir que estava net. I sempre que tinc una reunió delicada, els telèfons queden fora. Quan aquí parlàvem de l’estratègia per a arribar al Parlament Europeu sempre quedaven fora. Fa uns mesos també ens vam trobar que el Ministeri d’Exteriors, en una demanda judicial per a tancar les delegacions a l’exterior, va aportar comunicacions que jo havia tingut amb altres parlaments. I no hem sabut mai com les van obtenir. Eren contactes que havia tingut per correu electrònic. Hem de conviure-hi, amb això. Tenim presos polítics, exiliats i ens apallissen per votar. L’espionatge és una vulneració més de drets. I la institució es mereix un respecte.