Josep Costa i Albano-Dante Fachín cerquen l’eina de ruptura

A Santa Coloma de Gramenet, un 23,7%. Aquest és el percentatge de vot que els partits independentistes van treure a les eleccions al parlament del 14 de febrer, superant el 21,3% del 2017. Aquesta vegada, el partit d’ultradreta Vox, tot sol, treia més vots (9,8%) que Junts (4,7%) i la CUP juntes (3,4%). I si ERC va vorejar el 15% del vot, essent el partit independentista més votat a la ciutat, el partit guanyador va ser el PSC, amb un espectacular 41%. Som, doncs, en un territori on l’independentisme ha de picar pedra. S’ha de ser més. A la vegada, Santa Coloma de Gramenet és el bressol de la normalització lingüística. És aquí on pares catalans d’origen espanyol van lluitar, i aconseguir, que els seus fills aprenguessin català a l’escola els anys vuitanta. Un exemple seguit després per tot el país. No van ser més. Van ser més forts, actius, decidits. Són dues visions del país que ara viu l’independentisme. Ser més o ser més forts? Eixamplar la base o eixamplar l’esquerda?

Justament, ahir, a Santa Coloma es va presentar el llibre Eixamplar l’esquerda (Comanegra), de Josep Costa, ex-vicepresident del parlament per Junts. Costa és veí de la ciutat, i després d’haver deixat el parlament ha tornat a la seva feina de lletrat de l’ajuntament, on va defensar col·legis el Primer d’Octubre. Organitzat per la secció local del Consell per la República, l’acompanyava Albano-Dante Fachín, català d’origen argentí, ex-candidat del Front Republicà al congrés espanyol i ex-diputat dels comuns al parlament. Va perdre’s baixant de Breda, el Google Maps l’enviava a Sant Adrià del Besòs, i es va disculpar pel retard. Josep Costa i Albano-Dante Fachín, doncs, van desgranar el llibre en una sala limitada per les mesures anti-covid, amb presència de la presidenta del parlament, Laura Borràs, i el diputat Francesc de Dalmasses. Un acte emès en directe amb entrebancs, però que avui es pot veure perfectament al canal de YouTube.

L’acte va servir per a recuperar idees clau de Costa recollides al llibre: el Primer d’Octubre vist com a victòria i no com a derrota; allò que toca fer no és pas eixamplar la base (per tal de ser més), sinó eixamplar l’esquerda (per tal de ser més forts). I eixamplar l’esquerda és forçar l’estat espanyol a cometre errors com la repressió, que el desacredita i l’afebleix. Per exemple, el Primer d’Octubre (confrontació) va aconseguir que molta gent s’afegís a l’independentisme. “La millor manera d’eixamplar la base és eixamplar l’esquerda”, resumia Albano-Dante Fachín.

Però l’acte també va servir perquè Costa, a preguntes d’un Fachín que va fer el paper d’entrevistador, desgranés idees interessants, com aquesta: mai més el Departament d’Exteriors i els Mossos tindran la llibertat que van tenir abans del Primer d’Octubre. El pròxim embat es farà amb aquestes dues àrees més o menys intervingudes per l’estat espanyol. N’han après. Costa també va subratllar idees centrals del llibre, com la paradoxa de la unitat. “No ens demaneu unitat, demaneu-nos fer la independència”, deia en un piulet. “La unitat, a vegades, ha servit per a frenar. Per a no avançar. Per una banda, sense unitat no es pot fer, i això dóna un poder desmesurat a qui no vol fer res. Només li cal no unir-se, sabent que o hi som tots, o no la farem.”

La solució a aquesta paradoxa, per Costa, és cercar la unitat al final, no a l’inici: “El Primer d’Octubre no va sortir de la unitat. Jo vaig escriure un article en contra de la idea d’introduir un referèndum en el full de ruta (març 2016), per exemple, quan alguns articulistes ho defensaven. Va ser un debat molt calent dins l’ANC, amb una quarta part en contra, i el president Mas també hi estava en contra. I Puigdemont va tirar endavant sense que Mas hi estigués d’acord. La idea surt de la desunió, i és el crescendo, que crea unitat. La unitat la tenim en el punt d’arribada, amb el Primer d’Octubre, i no el de sortida. I el meu optimisme neix d’això: no cal estar units al començament, sinó al final. Ara no estem units? Ho estarem al final.”

Una altra idea ben explicada va ser la defensa de Costa sobre la famosa pancarta de Quim Torra: “L’actitud de plantar cara de Torra donava tots els rèdits des de la confrontació intel·ligent: desactivar la JEC, desacredita el TSJC, obrir una causa a Europa, hem trobat magistrats per recusar, altres del Tribunal Constitucional prevaricant. L’esquerda s’eixampla gràcies a una humil pancarta. I en canvi, es presenta com un simbolisme inútil. Es desactiva no sumant-s’hi.”

Però potser la part més interessant del debat va ser quan Fachín i Costa no ho veien igual. Per Costa, un nou referèndum no és la solució, perquè devalua el Primer d’Octubre, mentre que Fachín creu que un nou Primer d’Octubre pot tornar a fer pujar al carro persones que encara no són independentistes. Trobar una nova eina de ruptura, o repetir la mateixa, heus ací un debat interessant dins l’independentisme que ahir es va reproduir amb bon to i sense insults. Per Costa, la clau no és només trobar una eina, i marcar-la en un calendari, sinó arribar-hi in crescendo, mobilitzant-se al carrer, de mica en mica, en la idea expressada per Puigdemont. Falta veure quina és aquesta eina de ruptura, aquesta data al calendari: unes eleccions? Un referèndum? Una sortida al carrer organitzada i massiva?

Finalment, l’acte també va servir per a mostrar l’actitud marca de la casa de Josep Costa, de defugir el pessimisme, per una qüestió pràctica: “La visió pessimista del moment genera desmobilització. I si mires com està l’estat, l’estat està molt pitjor que el primer d’octubre. Nosaltres, es pot discutir. Les xifres de les darreres eleccions no són dolentes. En força i la ruptura, potser més febles. Però l’estat està molt pitjor. L’estratègia de l’estat és el que produeix l’esquerda: reprimint, inhabilitant, l’estat continua esquerdant-se. I a cada nou moviment, es desacredita a escala internacional. Autocrítica? Que no hem fet gaires mèrits perquè l’estat es descompongui.”

Deia Fachín: “A mi em preocupa la desmobilització actual, i la idea que detecto de fer-nos tornar als carrers, que la gent als carrers fa por.” I aquesta va ser la resposta de Costa: “La nostra força, quan puguem tornar a prendre els carrers després de la covid, serà més gran que mai. I tampoc no ens calen partits, institucions ni mitjans de comunicació. Amb les consultes populars no hi eren, i va acabar tenint èxit. Amb una col·laboració especial, sí: l’estat, que ho va prohibir.”

L’acte, d’hora i mitja de durada, va servir per a veure un Costa que creu més en el carrer que en les institucions, si és que mai va deixar de creure-hi, i que va fixar la mirada al mitjà termini i què fer a mesos i anys vista, i no tant a parlar d’una formació de govern que ocupa altres debats, i altres fòrums, que no van ser el d’ahir.