14.11.2022 - 19:50
La Comissió Europea va publicar divendres les seves previsions de tardor. En aquesta actualització, els mitjans han destacat sobretot que s’han revisat a la baixa les previsions econòmiques per a l’estat espanyol relatives al creixement de l’any vinent. La CE creu que l’economia de l’estat espanyol creixerà sols d’un 1% respecte del 2022, una xifra que realment pot semblar molt escassa –però acostada a la d’alguns altres organismes– si es té en compte que encara no hi ha hagut una recuperació completa de la crisi del coronavirus, que no arribarà fins a final del 2024, segons la CE. Sens dubte, és un mastegot a la cara del govern de Pedro Sánchez, que continua aferrat a la idea d’un creixement superior al 2%, malgrat que totes les institucions internacionals li han dit que no els surten de cap manera els comptes que ha presentat.
L’argumentació que fa la CE sobre el creixement de l’1% a mi em sembla molt raonable i no difereix pas gaire de la d’alguns altres organismes. La sotragada del creixement –del 4% d’enguany a l’1% del 2023– té a veure, fonamentalment, amb la pèrdua de poder adquisitiu dels consumidors, que colpejarà el consum privat –que amb prou feines avançarà un 0,6%– i s’hi afegirà un augment ben migrat de les inversions, per causes diverses, com ara la incertesa de l’entorn i les pujades de tipus d’interès, les dificultats per a l’exportació, atesa la pèrdua de competitivitat, i, sobretot, el fet que Alemanya, que sempre ha estat la locomotora europea, avui sigui la gran malalta.
Per una altra banda, situat dins el context europeu, aquest avenç de l’1% no és pas tan malvist. És compartit amb Grècia, Xipre, Croàcia i Luxemburg, i és el tercer més gran de tota la zona euro, només darrere Irlanda (3,2%) i Malta (2,8%), molt superior a la mitjana comunitària (0,3%). El creixement és també força millor que el previst per a l’economia francesa (0,4%) i la italiana (0,3%). Ara, la gran incògnita d’Europa és l’economia alemanya, que tindrà una reculada del -0,6%. En definitiva, Brussel·les anticipa una recessió a Europa, que l’estat espanyol podrà esquivar, segons les seves estimacions.
Però hi ha un segon aspecte que a mi em va cridar l’atenció i que potser ha estat poc destacat: l’advertiment de la CE a Espanya sobre el cost “considerable” que tindrà vincular les pensions a l’IPC sobre els comptes públics el 2023. Un augment que calcula que serà d’un 1,4% del PIB i que pesarà considerablement sobre el dèficit públic del 2023, que frenarà la desacceleració estimada anteriorment, malgrat els 30.000 milions extra que s’han recaptat enguany per la pujada de la inflació.
Després de la presentació, el comissari d’Economia, Paolo Gentiloni, va ser preguntat per la indexació de les pensions a la inflació i la preocupació sobre el fet que Espanya no redueixi prou el dèficit. Va recordar que a final d’any s’acaba el tram en què es troba compromesa la segona part de la reforma de les pensions, sobre la qual Espanya haurà de sol·licitar el quart desemborsament dels fons UE (10.000 milions). Aquesta pota se centra a establir un sistema que compensi l’augment de la despesa que implica la primera part de la reforma ja aprovada, que és la que indexa les pensions a l’IPC real. Gentiloni va destacar que confia a continuar el diàleg l’any vinent per assegurar-se que l’impacte fiscal de la reforma de les pensions sigui “acordat i satisfactori”.
Per una altra banda, el Banc d’Espanya sempre ha estat molt preocupat perquè, durant èpoques d’inflació elevada, com l’actual, la pujada dels preus es traslladin directament a salaris, pensions o retribucions a funcionaris públics. És enemic declarat dels anomenats efectes de segona volta. Fa poques setmanes, el governador del banc, Pablo Hernández de Cos, advertia que cada punt percentual d’augment en la nòmina dels pensionistes implicava un cost addicional en les arques públiques de 1.800 milions d’euros (15.300 milions anuals més, amb un 8,5% d’inflació). Per aquesta raó suggeria que la indexació de l’IPC a les pensions només tingués efecte en les mínimes i que la pujada fos més continguda en les màximes.
El responsable del Banc d’Espanya matisava que la seva proposta de reconsiderar la revaloració d’acord amb l’IPC es limitava a “la situació adversa actual”, pel risc que té vincular pensions i salaris, en el sentit de disparar la despesa pública i “posar en solfa el pressupost del 2023”. I va afegir: “Una qüestió diferent és la revaloració de les pensions fora d’aquest context inflacionari i de crisi econòmica.”
Recordem que les pensions pujaran d’un 8,5% l’any vinent, perquè aquesta és la mitjana que el govern espanyol va estimar de l’IPC entre els mesos de desembre del 2021 i novembre del 2022. Aquesta és la fórmula per a la revaloració de les pagues prevista a la llei aprovada fa tot just un any i que va entrar en vigor el mes de gener passat. De totes maneres, el 29 de novembre l’INE publicarà l’IPC avançat del mes i és quan es podrà calcular amb més exactitud la pujada de les pensions del 2023.
Però, ara com ara, el govern de Pedro Sánchez té previst de gastar 190.687 milions d’euros per a pagar les pensions el 2023, segons el pressupost espanyol. Això és una pujada de l’11,4% respecte del 2022, a causa de l’actualització d’acord amb l’IPC. Pensem que el volum ja es va acostant a la meitat del pressupost: un 41,8% de la despesa total prevista. Cal tenir en compte que el cost en aquesta partida s’ha duplicat en tan solament quinze anys.
La Comissió Europea no veu clar de quina manera el sistema espanyol pot assolir un mínim equilibri per a mantenir aquest creixement. És a dir, d’on sortiran els diners. La clau és establir un sistema que compensi l’augment de la despesa que implica la primera part de la reforma aprovada i que indexa les pensions a l’IPC real.
Ja fa un any, el govern espanyol va aprovar l’anomenat Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI), que va avançar un any, però que és compromès per al 31 de desembre. És un mecanisme que ha estat qüestionat pel Banc d’Espanya i per la CE, però que no s’analitzarà fins d’aquí a un any, just a l’avantsala de les eleccions.
El MEI consisteix en una pujada de les cotitzacions socials de 0,6 punts percentuals del gener del 2023 i durant deu anys per nodrir aquest fons de reserva –la guardiola de les pensions–, pràcticament buit després d’anys finançant prestacions per desocupació i polítiques actives d’ocupació amb el superàvit acumulat a la Seguretat Social fins al 2011. Al principi, el govern espanyol esperava de recaptar prop de 50.000 milions d’euros amb aquest sistema, una quantitat que Escrivà va reduir a 42.000 milions el novembre del 2021 i Sánchez va deixar en 30.000 milions a final de gener d’enguany.
De moment, el ministre d’Inclusió ha admès que la Comissió qüestiona el MEI i que ja hi ha negociacions en curs, però ho atribueix tan sols a una “discrepància tècnica”. Jo crec que va una mica més enllà. Però, segons Escrivà, aquest debat no afecta gens el MEI per al 2023 ni els anys següents. No cal dir que als empresaris no els fa gens de gràcia augmentar les cotitzacions, perquè dels 0,6 punts, ells en pagarien 0,5 i el treballador un 0,1. I ja s’hi han oposat amb fermesa.
Vet aquí, doncs, que la solució de les pensions, sens dubte el problema més complicat a mitjà termini, tot just és embastada. No és clar que la sortida proposada pel govern espanyol sigui el desenllaç final. Ni la CE ni els empresaris no ho veuen clar. Cadascú a partir d’un prisma diferent. Sigui com sigui, hi ha un cert temps de marge, molt complex. Probablement, s’acabarà fent un pegat, perquè la resolució de la qüestió és molt difícil.
