10.03.2022 - 07:52
|
Actualització: 10.03.2022 - 08:52
La Unió Europea, i els Estats Units i el Regne Unit, ha optat per acorralar Putin amb sancions, en compte d’enfrontar-s’hi militarment. És obvi que la por d’una confrontació nuclear pesa molt en les cancelleries occidentals.
Però perquè les sancions funcionen, cal contundència. Reconec que estic sorprès i interessat per aquesta cascada de negocis que han decidit de tallar amb Rússia. Sé, per exemple, què va significar l’arribada de McDonalds al principi de la perestroika i, per tant, què significa emocionalment que ara tanquen tots. Sóc igualment conscient de la importància desmesurada de l’esport per als russos, de manera que també puc entendre l’impacte en l’ambient col·lectiu que causarà tanta anul·lació d’esdeveniments i penalització dels seus equips. Les incomoditats que aguantaran els consumidors que s’han quedat sense targetes, sense telèfons i sense serveis digitals farà créixer el malestar contra Putin, sens dubte. Especialment, perquè la reacció de totes aquestes empreses que han tallat llaços amb Rússia és un fet nou a escala mundial, que obre una via de pressió col·lectiva interessant –Coca-cola, per exemple, comença a tenir problemes en alguns països europeus per haver-se negat a afegir-se al boicot.
Ara, allò que cou de debò són les qüestions a gran escala, que és on les sancions fan mal. La desconnexió del SWIFT, l’acaçament dels bancs russos i, sobretot, la reducció de la dependència energètica i la renúncia al petroli i al gas russos. Però aquestes mesures, inevitablement, tenen retorn.
Retorn econòmic o, fins i tot, retorn polític –és entendridor veure els Estats Units negociant amb Maduro, i viceversa, mentre Europa continua amb tot allò de reconèixer Guaidó. I el retorn econòmic no serà petit, precisament. Europa, simplement, no està preparada per a reaccionar d’avui per demà a la desaparició del petroli i el gas russos. Això és així.
Però la qüestió és de quina manera farà front a aquest canvi sobtat la Unió Europea. I ho dic perquè ahir Josep Borrell, en una altra de les seues còmiques intervencions, va reclamar als ciutadans que abaixassen la calefacció de casa i tallassen el gas rus. O siga, ens ho va reclamar a nosaltres. I vejam si ens aclarim: nosaltres hem d’ajudar i crec que hem d’acceptar –si més no, jo ho faig– que la situació creada a Ucraïna implicarà complicacions personals, també. Però això no vol dir deixar-se aixecar la camisa ni que siguem babaus. Que ja fa anys que ens coneixem.
En una situació de guerra, o de tensió bèl·lica si es vol dir així, s’han de prendre mesures extraordinàries. Això ho podem entendre tots. I els governs i els parlaments tenen una tasca essencial a l’hora de repartir bé les càrregues que originarà el conflicte. De manera justa. Les empreses del sector fa anys i panys que abusen dels consumidors, i només faltaria que ara, a sobre, amb l’argument de la guerra, traguessen més profit de la situació carregant-ne el sobrecost a la gent. I a Brussel·les van bé si es pensen que, perquè estiguem d’acord a donar el màxim suport a Ucraïna, ara ells i els seus amigots tindran un xec en blanc.
PS1. Jordi Goula posa els punts sobre les is d’aquest tema avui amb aquest article que crec que no només cal llegir sinó que cal fer-lo córrer: “La guerra ha fet més necessari i urgent de desacoblar el preu del gas del de l’electricitat, perquè ara es castiga els consumidors –particulars i empreses–, mentre s’engreixen les elèctriques”
