Cosmosònica

La roca parla. El terròs de call vermell parla. El núvol parla. L’arrel del lledoner parla. La regadora parla. L’esquella parla. L’espera de la pastora parla. El caminar del picapedrer parla. La llum parla. L’amor de l’al·lota parla. La duna marina parla. El vol del sebel·lí parla. L’ombra de la parra verge parla. El niu parla. La desolació del pescador parla.

Escolt el món ple de sonoritats. Pos l’orella i la galta damunt el tronc del pi i sent entre l’escorça tota una circulació de sons i de sabes que s’acorden amb unes gammes de dolçor i intensitat que em recorren. Estic en el territori fràgil de l’impossible i del calfred de l’impensable. Sent una música infinita. La densitat de l’escrit rau en allò que no dic.

Obr l’instant present com una eternitat, un horitzó sens fi!

Llegesc els pre-socràtics, que creen una alquímia entre la poesia i la idea. Diversalitz, em despleg cap al secret, recerc dins l’obscur, fix l’impensable, invoc la bellesa: aixec invisibles sense desvelar-los.

Deix entreveure els reflexos, incerts, amagats, sense començament ni fi de la gran tela d’un paisatge ple de convicció jovençana però tota tremolosa del gran vertigen de l’incert.

La realitat és intransmissible, els mots no transmeten res, l’incert és l’únic fonament, la matèria humana és una pulsació de consciència en un caos d’alta complexitat: contar és esquitxar ombres i esclats que s’ofereixen, que suggereixen, que endevinen, que deixen endevinar, que s’obren però que no es donen.

Sent en mi el clamor de tot allò que no he nomenat!