Cosir el sud del sud, que també és país

“Teixim llaços des del sud del sud”. El cartell que anuncia una acció conjunta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Tempir d’Elx representa un fragment del país, el de més al sud, d’on sembla que s’ha despenjat una comarca, la del Baix Segura. Amb un fil d’empalomar i grans repunts, com si fos una emergència, la comarca es manté fixada al mapa. És una imatge potent, una crida a resoldre un problema que ve de lluny i que es manté encès per interessos polítics.

Aquesta acció, que comissarien els professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant, Carles Segura i Vicent Beltran, tracta d’explorar i fer ben visible què uneix aquest territori, aquest sud del sud, amb la resta del país. Tombar la truita i deixar de destacar quines són les diferències. “Mirar i entendre la singularitat d’aquesta comarca, quin és el seu present i quin és el futur que podem construir conjuntament.” Ho diu Josep Enric Escribano, president del Tempir i un dels incitadors d’aquest moviment que vol posar damunt la taula la valencianitat del territori sencer. “Volem que entenguen que són valencians, tan valencians com ho són els nascuts a la resta del país, perquè ningú no pot donar carnets de valencianitat a ningú. Ningú no és més valencià que la resta”, afirma.

Molts anys de no mirar-se, de no parlar

El sud i el nord s’han girat l’esquena en moltes ocasions. Sembla que és molt lluny. Però lluny respecte de què? Respecte d’on? Com diu la professora Tudi Torró, membre de l’AVL que ha participat en la gestació del projecte, la distància és la mateixa de dalt cap a baix que de baix cap a dalt. “Passa que tothom mira al nord”, afirma.

Una exposició, un documentari, un còmic i material didàctic. Mostra i espill. És cert que en molts casos el professorat que treballa en aquesta comarca, que vol ensenyar la llengua, que vol educar la mirada tot mirant el mapa sencer del país, experimenta una certa soledat i, per què no dir-ho, incomprensió. Les campanyes contra tot allò que sone a català han fet saó i han donat uns fruits polítics ben saborosos. És per això que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua es va decidir a fer aquest moviment estratègic.

Eines i evidències

Tot allò que avui es presenta a Oriola ha de servir per a donar eines a mestres i professors per a fer entendre els alumes i les famílies que no és casual que al Baix Segura hi haja topònims com ara Molins, el Raval Roig, Barbaroja i Guardamar, i cognoms com ara Amorós. Com tampoc no és producte de l’atzar que les quatre barres siguen a l’escut d’Oriola i que la carta fundacional de la ciutat estiga redactada en català.

“València i Oriola es consideraven bessones”, diu Torró a VilaWeb. Comparteixen, és cert, entre més curiositats, el fet que la senyera de la ciutat, l’oriol, en el cas d’Oriola, no es pot inclinar davant ningú. I exhibeixen, totes dues, edificis gòtics formidables. 

Tot això i moltes més coincidències es veuran en aquesta exposició transportable de dotze plafons que parlen de qüestions lingüístiques, del patrimoni arquitectònic, de la repoblació, dels motius pels quals parlen en castellà.

“La vertebració està molt enverinada perquè des de la transició hi ha tot un sector que atia el conflicte lingüístic on històricament no n’hi havia hagut mai. Sempre pose el mateix exemple de quan els llauradors del camp d’Elx anaven a Oriola a vendre els seus productes, i els d’Oriola venien a Elx, sense problemes”, diu Escribano. I els llauradors i els veïns del Baix Segura parlen de pessoles i de bajocas. Els motius els coneixen molt bé els professors Segura i Beltran, autors del llibre Els parlars valencians.

Un documentari que sorprendrà

Josep Enric Escribano parla de prejudicis, d’arguments construïts a consciència per a desvertebrar, per a desteixir, per a descosir aquesta comarca. “La corda de cànem fila les singularitats, els elements significatius de l’antiga governació d’Oriola. La gent del Baix Segura ha de veure d’on venim, i els valencians d’unes altres comarques o zones del país no han de poder argumentar o discutir la valencianitat del territori.”

El documentari que acompanya l’exposició l’ha realitzat la productora Infotelevisió, amb Juli Esteve al capdavant. Hi participen especialistes en patrimoni, lingüistes, l’arxiver, el rector d’Oriola, que explica que a la rectoria hi ha tot de llibres antics escrits en valencià. I també hi apareix gent nascuda al Baix Segura. Gent que parla de com ha viscut la llengua, que l’ha apresa, quan n’ha començat a tenir consciència. És la gent del poble i són professors d’institut. “Hem de descobrir un sud, una comarca, una gent que atrapa, tot en favor de l’enriquiment com a país, per a conèixer-nos, perquè som més a prop que no ens pensem”, afirma Tudi Torró.

Tant l‘AVL com el Tempir han preparat aquesta acció amb molta discreció. Són mesos de feina, vora un any, per a trenar els arguments, il·lustrar les evidències i descriure uns fets sense gaire adjectius, sense escarafalls. Ningú no ha de poder dir que hi ha cap imposició. L’exposició i la resta del material restaran a disposició de tots els municipis, instituts, entitats culturals que en vulguen fer ús i ho vulguen exhibir. Com més amunt del mapa arribe, millor, coincideixen Escribano i Torró.