Coses precioses que no es podien gaudir

En Giovannino i la Serenella caminaven per la via del tren. Ell un petit hipopòtam, ella una guineu més crescuda, traint les proporcions del regne animal. Els rails eren brillants i, de tan calents, cremaven. Ell començava a estar cansat, a ella li pesava la maleta. Deng! Van fer un bot i van mirar amunt. Era el senyal d’un canvi de rails que havia sonat al capdamunt d’un post. Es pensaven que era una via abandonada, però aquell avís els va posar en alerta.

—Està a punt d’arribar un tren —va dir en Giovannino.

La Serenella no es va moure del seu rail.

—Per quina banda?

El tren s’acostava i les dues criatures van desviar-se, buscarien un altre camí per continuar avançant com a hipopòtam i guineu, temptant les regles de la versemblança, fins que van trobar un tancat.

—Per aquí.

El petit hipopòtam es va esquitllar per un forat de la reixa, la guineu s’hi va encallar.

—Giovannino, ajuda’m!

Van anar a parar a un jardí, tots dos de quatre grapes, amb el cap ple de brostes seques i terra. Al seu voltant tot era silenci, no es movia ni una fulla.

Van deixar les pertinences vora la tanca i es van agafar de les mans, o de les potes, hem de dir.

—Som-hi —va dir ell.

—Sí.

Drets sobre dues potes, les dues bestioles van avançar sense fer soroll per aquell jardí amagat. L’hipopòtam volia saltar, la guineu li premia fort la mà, la grapa, perquè s’estigués quiet. I si de cop i volta sortien els amos?

Era tot preciós, si és que dos animals salvatges poden opinar sobre el paisatge. L’única pega era aquell neguit de ser en un jardí que no era seu i d’on en qualsevol moment els podien fer fora. L’hipopòtam volia aprofitar el temps que tinguessin per escodrinyar-ne tots els racons i tastar totes les menges que penjaven dels arbres fruiters. La guineu buscava un amagatall segur per quan anessin mal dades, que hi anirien, s’ho ensumava.

Que potser era un jardí abandonat? Ell ja volia desfer la maleta i instal·lar-se en aquell paradís fet a mida, ella es gratava la caputxa de guineu intentant endevinar què s’hi tramava, en aquell racó verd. Van avançar a poc a poc, respectant la quietud d’aquell edèn. I al final del jardí una gran mansió plena de vidres refulgents i cortines grogues i carabassa. I tot desert.

—Ho veus? No hi ha ningú! —xiuxiuejà l’hipopòtam.

—Vols callar!

Qui et diu que les vidrieres no estaven a punt d’obrir-se de bat a bat per deixar pas a tot d’homes i dones molt seriosos a les galeries i un reguitzell de gossos enormes que deixarien anar al jardí?

A la guineu li feien por els gossos.

—Puja aquí —va dir ell.

Van trobar un carretó.

—Però no facis soroll —va respondre ella.

La Serenella s’hi va asseure. Com una reina guineu, anava assenyalant flors i el seu vassall hipopòtam les collia i en confegia un pom, encara que costi de creure que un parell de bestioletes se serveixin de la natura només per alegrar-se la vista.

Així van arribar a una esplanada.

—Ja hem arribat?

—On?

Una piscina. En van recórrer els costats: era feta de rajoletes blaves i plena d’aigua clara fins a la vora.

—Ens banyem? —va proposar ell.

No era bona idea deixar de ser dues bèsties salvatges per nedar en aquell pedaç d’aigua blava que no els pertanyia. Però era tan transparent i tan blava i la Serenella no tenia mai por.

Sota les pells, duien banyadors. S’endinsaren a la bassa sense fer renou i bussejaren amb la por secreta de trobar algú renyant-los quan tornessin a la superfície, la por o la seguretat, la por o el desig, la por o l’emoció. Però no, no hi havia ningú observant-los. No era tan divertit com s’havien pensat, perquè sempre quedava aquell fons d’angoixa i de neguit, de saber que tot allò no era per a ells i que d’un moment a l’altre els en podien fer fora.

Farien fora dues criatures xopes de dalt a baix? Una guineu i un hipopòtam sense cos jaurien per sempre vora les rajoletes blaves? Ets una guineu si només duus banyador? Deixes de ser hipopòtam si ja no ets de color gris?

En sortir de l’aigua van trobar, allà al costat mateix, una taula de ping-pong. No serà el primer cop que veureu dos animals fent de persones, passant-se una pilota amb unes pales de fusta a les urpes. No serà el primer cop que la bola s’enlairarà massa i en repicar farà un soroll delator.

Es van arraulir darrere d’un parterre de ranuncles. De seguida van aparèixer dos criats amb americana blanca i una gran safata cada un. Des de darrere els ranuncles, els dos animalons, molls sota les pells de cotó i feltre, van veure que la taula del jardí s’omplia de viandes. Els ventres de totes les espècies tenen gana després de nedar. L’única feina era asseure’s i servir-se. Però havien arribat massa lluny, i no parlem de distàncies: de qui era tot allò?, de debò se’n podien servir? Primer nedar, després jugar, en acabat berenar, així, sense més?

En aquell jardí tot era així: coses precioses que no es podien gaudir. Coses precioses que no es podien gaudir, necessitar permís per ser feliç. Ser feliç al jardí d’algú altre. Qui? Un noi molt pàl·lid. Era un noi i prou, sense vestit de cotó i feltre amb orelles i cua de cap mena. Seia en una gandula fullejant un llibre gruixut amb dibuixos. Potser hi sortien guineus i hipopòtams banyant-se en una piscina, jugant a ping-pong, menjant pa de pessic sucat en llet fresca.

Tenia unes mans primes i blanques i duia un pijama cordat fins al coll, malgrat que era estiu. El nen de la casa semblava tan fora de lloc com ells, com si tingués por que d’un moment a l’altre hagués de sortir algú a fer-lo fora, com si tot aquell bé de déu de diversions les tingués… per un gran error, i ell, en comptes de poder-ne gaudir, no experimentés sinó l’amargor d’aquella pífia, com si fos culpa seva.

La guineu i l’hipopòtam en plena fugida, per la por de l’encanteri que segurament pesava sobre aquella casa i aquell jardí, sobre totes aquelles coses tan boniques i tan còmodes, com una antiga injustícia mai reparada. Van fugir fins al mar, el mar que és de totes les bèsties, que no demana silenci ni quietud, que convida a banyar-s’hi fent tot el soroll que vulguis. El mar que convida a jugar: batalla d’algues. Es van estar tota la tarda llançant-se’n grapats a la cara. El millor era que la Serenella no plorava mai.

Però plorava el noi del jardí encantat? Plorava mentre es mirava aquell llibre gruixut ple de dibuixos? Plorava perquè hi veia dos nens jugant amb la vegetació marina mentre una guineu i un hipopòtam jeien desinflats a la sorra? Plorava per les coses precioses que no es podien gaudir?

*En cursiva, fragments del conte “El jardí encantat” d’Italo Calvino, traduït per Pau Vidal i publicat al recull L’últim és el corb, amb epíleg de Francesco Ardolino. Barcelona: Comanegra, 2023.

**Diumenge, 15 d’octubre de 2023, Italo Calvino faria cent anys i començarà el seu centenari. M’avanço dos dies i ho faig amb un conte d’un conte dins del conte, moguda per la devoció que sento per aquest autor i per l’emoció que em desperta aquest relat sobre què és i què no és la felicitat, una cosa preciosa que quan s’abasta s’ha de gaudir. Ara i sempre, llegiu Calvino.