14.06.2016 - 05:00
El cos humà és una construcció cultural on conflueixen elements culturals de tota mena: científics, artístics i religiosos. Si les filosofies naturals clàssiques identificaven cos i cosmos, dins d’una concepció unitària de la natura, en tot moment la imatge del cos humà ha estat farcida de metàfores religioses, naturals o polítiques, com en el cas de Miquel Servet, quan al llibre cinquè de la Christianismi Restitutio feia servir la circulació de la sang com a argument per debatre el dogma de la Santíssima Trinitat. Al Renaixement foren molts els autors que feren servir l’ordre corporal com a referent i model de l’estructura social, l’ordre polític i l’organització domèstica. És un fet ben conegut que les narratives sobre la naturalesa humana generalment han contribuït a justificar com a natural l’ordre social.
En la Declaración de un sueño que soñó […] el Marqués de Mondéjar, apèndix del Libro de la Anothomia del hombre (1551), el catedràtic de Valladolid Bernardino Montaña de Monserrate comparava l’organització domèstica i urbana amb la del cos humà, format per tres cambres que es complementen per al manteniment: una per a la producció i reproducció, altra per a donar calor i defensa, i una tercera, la més elevada, per a dirigir. Una representació jeràrquica que s’adiu amb els tres estaments de la societat feudal i la filosofia natural platònica.
En la Nueva filosofia de la naturaleza del hombre (1578) Oliva Sabuco parlava d’un suc nerviós transmissor de les sensacions i el moviment, fent servir una analogia botànica entre la sang humana i la saba dels vegetals i esbossant una concepció arbòria del territori corporal. El monarca o príncep de l’organisme està al cervell i la resta de membres estan al seu servei. En una altra de les seues obres, la Vera medicina y vera filosofía, oculta a los antiguos (1587) abundava Sabuco en la visió política del cos. Si el cosmos té un príncep, creador i governant, igualment el «món petit» (microcosmos) té un príncep, que és l’origen dels actes, moviments i decisions. És l’ànima que habita al cervell, òrgan principal del cos. El cervell ocupa la posició més elevada i Sabuco representava el cos humà com un arbre invertit, que rep i transforma les substàncies dels altres òrgans, les converteix en suc nerviós i el difon a través dels nervis per donar sensibilitat i moviment a tot el territori corporal.
També els esbossos de la ciutat ideal elaborats per Leonardo da Vinci per a Florència partien d’una concepció orgànica, inspirada en el cos humà, on es distingia un àmbit per a la reflexió contemplativa dels gentilhomes dirigents, prudents i preclars, i un altre àmbit dedicat a la conservació i manteniment, per a satisfer la defensa, la reproducció i altres necessitats materials dels habitants.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Josep Lluís Barona. Catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.
