Trenta-sis morts en una ciutat amb cors de cartó

Els seus noms. Llegits d’un en un. Molts noms. Massa noms. De fons, una flauta travessera i una guitarra. Música serena i tendra. Voluntaris i companys encenent espelmes blanques. I deixant una rosa blanca davant aquells cors. Grans. Senzills. Cors que han deixat de bategar. Però cors. Amb un nom. Un nom com tots. Noms de cada dia. Com el meu. Com el teu. Com els nostres.

Al final, un aplaudiment. Enmig del fred de la plaça. I enmig de moltes cares glaçades observant aquells cors de cartó. Trenta-sis cors de cartó. En un sol any. Ells i elles. Que han mort al carrer o a l’hospital o al centre d’acollida. Sense sostre. Sense llar. A Barcelona.

Un d’ells. Dels que un dia poden ser un nom en un cor de cartó en un vespre fred i fosc. Un d’ells llegeix un text. Un poema. Que diu ‘como la piedra; como tu’. Una pedra que no ha servit per a construir cap palau. Una pedra que no serà mai observada. ‘Una piedra pequeña y ligera.’

Al final, un aplaudiment. Enmig del fred de la plaça. I uns minuts de silenci. Un silenci difícil. A la plaça de Sant Jaume. Un silenci trencat per un d’ells. Un cor de cartó que encara batega. Ben fort. Un aplaudiment acompanyat. Avui sí.

I si algú vol dir res, té el micròfon a disposició. I ella pren el micròfon. És voluntària. I viu en habitacions d’habitatges privats. Per quatre-cents, cinc-cents, sis-cents i set-cents euros cada mes. I diu el que volia dir. Demana més esforç a Ada Colau. ‘Una mica més d’esforç’, diu. Pensant en ells, que dormen al carrer. I que podrien dormir en algun dels moltíssims pisos buits que hi ha a la ciutat. ‘Només demanem una mica més d’esforç.’ I gràcies. Dóna les gràcies als qui l’hem escoltada.

Al final, un aplaudiment. Enmig del fred de la plaça. A tocar de la façana de la casa de la ciutat. Veig una noia jove. Que viu al carrer. La tinc vista. I em fa pensar que som vulnerables. I fràgils. Perquè la vida n’és, de fràgil. Ho sabem per les malalties que s’han endut els nostres estimats. I ho sabem perquè cada dia veiem que el llindar és molt prim. Que la línia que separa l’estabilitat de la inestabilitat és molt fina. I que un mal vent et pot tombar. O fer-te fora del portal.

I a la plaça, la lectura del manifest que ens parla del Martín, que es va trencar la cama fa temps i, quan li van donar l’alta a l’hospital, l’ambulància el va deixar en un banc del carrer perquè no tenia enlloc on anar. O el Pedro, que volia que els amics li guardessin els llibres per a poder continuar-los llegint mentre vivia al carrer i no sabia on guardar-los. O la Cuqui, de qui només sabien el nom i a qui agradava tant de xerrar amb els voluntaris.

Al final, un aplaudiment. Enmig del fred de la plaça. En una ciutat compartida per l’exposició de l’Smart City. Sí, smart. Intel·ligent, diu. Tant de bo! Ja podem anar fent congressos de ciutats intel·ligents. Que sí. Que s’han de fer. Que són importants. Que no tot és tan senzill. I que els avenços tecnològics ajudaran a poder millorar l’atenció dels més febles. Però smart també és la feina que fan els voluntaris de la Fundació Arrels. I de tantes altres entitats. Cada dia i cada nit. Tant si fa fred com si fa calor. Perquè no es pot ser smart sense resoldre els problemes més evidents i més colpidors dels nostres carrers. I això és cert. Cal una mica més d’esforç. Una mica més, si més no.