04.06.2020 - 21:50
|
Actualització: 04.06.2020 - 23:25
Durant la primera guerra del golf Pèrsic un dia Robert Fisk, el magnífic i controvertit corresponsal de The Independent, em va sorprendre amb una formulació per a la qual reconec que jo aleshores no estava preparat. Fisk va dir: això que veieu és sobretot corrupció. Corrupció del petroli, corrupció de les empreses d’armament, corrupció de les monarquies àrabs, però corrupció també de la informació i de les empreses periodístiques.
Anys després, George Bush va desencadenar la segona guerra del Pèrsic mentint descaradament sobre les armes de destrucció en massa i originant una de les vergonyes històriques de l’ONU però també del periodisme mundial que en general va fer seua una informació que no tenia gens ni mica de credibilitat i, donant-la per bona, va contribuir a justificar aquella guerra injustificable.
D’ençà que vaig sentir Fisk que deia allò, sempre em mire amb aquesta perspectiva de la corrupció tot allò que gira entorn de la vida pública. Tots sabem, per exemple, quanta corrupció s’amaga rere el desplegament faraònic del TGV a l’estat espanyol. Imagineu quanta se’n pot amagar rere una guerra d’abast mundial. O d’una pandèmia.
Aquesta situació d’ara, també excepcional, de segur que ha fet milionaris. I no tots nets. És una evidència que hi conflueixen molts interessos diferents i tots tenen voluntat d’obtenir un retorn futur. Despús-ahir es va saber un cas excepcionalment sorprenent. Dos articles publicats a The Lancet i a The New England Journal of Medicine, que foren la base de la decisió de l’Organització Mundial de la Salut per a deixar d’investigar sobre la hidroxicloroquina, van ser acceptats per a publicar-se en aquestes prestigioses revistes científiques en unes condicions inaudites, perquè l’empresa que hi ha darrere la presumpta investigació no té gens de credibilitat. I era tan fàcil com anar a la seua web per a tenir-ne sospites. Algun dia sabrem qui ho pagava, tot això, i per a aconseguir què.
Fins ara la publicació en una d’aquestes revistes era una autoritat suficient per a confiar en els resultats, tenint en compte que ningú no pot ser expert en tot. Però ara aquesta credibilitat se n’ha ressentit molt i ens hauran d’explicar com és possible que una empresa gairebé inexistent i sense historial científic haja pogut desencadenar la decisió mèdica més important de gairebé tota la pandèmia. I això, aquesta pèrdua de credibilitat, és un problema per a tots, però molt particularment per als científics de tot el món i per als qui hem de transmetre la informació.
Ahir, en una línia semblant, el Financial Times va publicar un article demolidor contra les dades del govern de Pedro Sánchez. Però no cal el ressò internacional. És una enorme vergonya el ball de xifres constant entre els diversos governs i dins el govern espanyol mateix. Oimés tenint en compte el gran contrasentit que significa que el Ministeri de Sanitat espanyol siga l’autoritat competent sobre els nostres governs, per una decisió política aberrant, i al mateix temps i manant de manera simultània a Madrid i a Barcelona, València o Palma ni tan sols puguen donar unes xifres fiables i homologables.
Una conseqüència de tot plegat, lamentable però que puc entendre, és fins a quin punt s’ha motivat una desconfiança extrema en alguns cercles socials cap als mitjans i cap a la informació que reben els ciutadans. Quan ens enganyen tantes vegades rebem tots. També els qui pretenem fer informació honrada.
Tot plegat, malauradament, adoba el terreny de les teories conspiratives que encara tiren més llenya al foc. Aquestes teories sempre han existit però ara contribueixen com mai a fer créixer la confusió per la velocitat amb què passa tot. Hi ha un tipus de persona que cerca explicacions que el puguen satisfer sentimentalment, sense haver de qüestionar-se’n el fons sinó la necessitat terapèutica i prou. I, curiosament, s’agafa a grans paraules com si fossen una explicació suficient. Pensa que dient que una cosa és alternativa o censurada o radical ja n’hi ha prou perquè haja de ser publicada. Qualsevol pot barrejar dades inconnexes per a donar a un discurs l’aparença de respectabilitat, la tècnica és més vella que anar a peu. Però això no funciona així. No especialment per als qui tenim la responsabilitat de donar als nostres lectors la informació més acurada possible sobre les coses que ens afecten. Hi ha un mínim d’exigència sobre els fets, sobre la traçabilitat i coherència dels fets, i si aquest mínim no es compleix no podem publicar res com si publicant-ho no fos una manera de fer-ne publicitat, fins i tot en el cas que en parlem malament.
Però hi ha antídots. El principal és el mètode, la manera de fer les coses, la consciència que no ho podem saber tot sobre tot però que podem catalogar què és digne de ser investigat tan intensament com siga necessari i què ja es veu que no té fonament més enllà de la fe cega o el desig. Hi ha un segon antídot, emperò, del qual m’agradaria parlar per acabar, perquè ha estat particularment interessant en aquesta crisi motivada per The Lancet. Són les xarxes socials, tan bescantades.
Les xarxes socials són un magatzem de tot. Hi ha odi i mala educació en quantitats industrials, però també converses i investigacions col·lectives que si no existissen les xarxes socials simplement no es podrien fer. The Lancet va publicar l’article fiant-se que els autors movien un banc de dades sense parangó quant a nombre d’hospitals, malalts i morts a tot el món. Amagant-se rere la confidencialitat, els autors donaven unes xifres que afirmaven que provenien del banc de dades però que ningú, de fora estant, no podia consultar. Però com que havien de donar-ne alguna –per més bàsica que fos–, de seguida es va veure que era falsa. Concretament, una dada de les que es referien a Austràlia. Investigadors australians van començar a estirar el fil i a demanar a investigadors d’uns altres països si els quadraven les seues. I quan ja hi hagué moltíssimes dades que no quadraven la totpoderosa i respectada The Lancet va ser acorralada.
A voltes el cansament que causen les xarxes socials no ens deixa veure l’extraordinària capacitat que tenen de revolucionar positivament la gestió de la informació i de frenar la corrupció informativa de què parlava Fisk.
