Corregir o no corregir? Vet aquí la qüestió

Els professionals de la llengua (i, en general, tots aquells qui li volen bé) sovint ens trobem en una disjuntiva incòmoda quan sentim que algú la vessa: corregim o no corregim? No em refereixo, aquí, al cas d’aquells qui ens dediquem a la correcció professionalment (p. ex., mestres, editors), sinó a les oportunitats que, en el nostre dia a dia, se’ns presenten per corregir el català dels altres. L’altre dia llegia el cas d’un professor jubilat que –motivat pel seu amor envers la llengua i amb una bona fe i una paciència encomiables– s’ha fet famós per dedicar el seu temps a esmenar incorreccions en publicacions de Twitter escrites en català. D’exemples d’aquesta mena d’activisme lingüístic, n’hi ha per llogar-hi cadires.

No hi ha dubte que la majoria d’aquests correctors (professionals o no) es lliura a aquesta tasca tan noble amb intencions altruistes. Corregir els altres ens fa sentir bé, ja que quan ens hi posem ens fa l’efecte que estem posant els nostres coneixements al servei d’una llengua que, bo i considerant indicadors sociolingüístics de manual, no té el futur garantit. Amb una immersió lingüística que ha demostrat ser una fal·làcia i una classe política catalana que ningú no sap ben bé a què es dedica (a banda de decebre sistemàticament el seu electorat amb retòrica i promeses buides), no hi ha dubte que el futur de la llengua resta en mans dels parlants (teniu raó, no és just: als anglòfons, posem per cas, no se’ls gira feina en matèria de defensa lingüística; però, qui diu que ser parlant d’una llengua minoritzada sigui fàcil?). El català, doncs, s’enfortirà o desapareixerà segons què decideixin els seus parlants; ras i curt. Així, hi ha cap manera millor de contribuir a la causa que engegant correccions a tort i a dret, com si fóssim metralletes del seny lingüístic?

Com molta gent del gremi, un servidor assumeix que el canvi lingüístic és un fenomen natural i inevitable, el qual, per ell mateix, no és positiu ni negatiu. Si ens emmirallem en el primer exemple matusser que em ve al cap, qüestionar-se el canvi lingüístic en aquests termes seria tan absurd com plantejar-nos, posem per cas, si la pronunciació de la erra final dels infinitius en català antic era “millor” o “pitjor” que l’apòcope o caiguda d’aquesta en la gran majoria de les varietats del català modern. Per aquest motiu, de ben poc serveix que ens escandalitzem quan sentim com parla “el jovent d’avui dia”. Aquesta jovenalla probablement també s’escandalitzarà quan senti com xerra la seva pròpia canalla (tot torna, què hi farem). És cert que les generacions més joves són, segurament, les més permeables al canvi lingüístic; així, no sorprèn que també en siguin les impulsores principals.

Si jo mateix llegís aquest article sense ser-ne l’autor, arribats en aquest punt potser ja em començaria a empipar. “Així, què s’empatolla, aquest? Que adoptem una actitud neroniana davant un català que es consumeix entre les flames?” Res més lluny de la realitat. El català, tant si ho volem com si no, no és pas una llengua “normal” (no cal dir que parlo estrictament en termes sociolingüístics); dit altrament, el català no té la supervivència assegurada. A un nord-americà, per molt que s’estimi la seva llengua, probablement no l’amoïna gaire el canvi lingüístic. En canvi, el cas del català és un xic diferent, en el sentit que una actitud de laissez faire acabaria estimbant la llengua daltabaix del penya-segat de la desaparició irremissible.

En un context de diglòssia o bilingüisme asimètric com el que tenim a casa nostra (definitivament, Catalunya no és bilingüe, un mantra que ja vaig mirar de desmuntar en aquest article), la llengua minoritària (o, encara millor, minoritzada) tendeix a adoptar certs trets de la llengua majoritària. No obstant això, cal establir una distinció clara entre, d’una banda, les manifestacions del contacte lingüístic que no afecten l’estructura de la llengua minoritzada (i, per consegüent, acostumen a ser purament superficials tot i tractar-se, tot sovint, de les més visibles) i, de l’altra, aquelles que sí que podrien comportar la introducció de canvis estructurals en la llengua receptora (i, per tant, facilitar o contribuir a l’assimilació lingüística).

Sota la primera categoria, doncs, s’hi encabirien innovacions en la llengua receptora que podríem qualificar de somes o, si ho voleu, estrictament estètiques. Algunes d’aquestes innovacions adopten la forma de manlleus lèxics, com ara els provinents del castellà (p. ex., bueno, vale, algo), el francès (p. ex., esthéticien/ne, en comptes d’esteticista) o l’anglès (p. ex., software, en comptes del programari nostrat). Tot i que l’ús d’aquests mots farà saltar totes les alarmes del corrector automàtic més bàsic, sembla poc probable que la presència, per se, de mots d’aquesta mena hagi de dur el català a l’assimilació. En aquest cas, sembla que esdevé certa aquella dita de “gos que borda no mossega”.

A diferència dels exemples anteriors, la segona categoria (és a dir, aquella que abraça les manifestacions del contacte lingüístic que podrien afectar l’estructura de la llengua minoritzada) englobaria aquelles interferències que, més amunt, ja he qualificat de subtils. Tot i llur expertesa en tècniques de camuflatge, aquesta mena de casos són, irònicament, els que ens haurien d’amoïnar. Un exemple prou il·lustratiu el trobem en l’ús no reflexiu de se en combinacions pronominals, el qual, darrerament, sembla haver-se estès entre els parlants joves de les zones urbanes del país. Em refereixo a predicats com ara se la va donar (p. ex., l’agenda a en Joan), calcat de l’estructura castellana homòloga se la dio, en comptes de la hi va donar (o, com s’acostuma a enunciar en la parla quotidiana, l’hi va donar).

Així, en cas de dubte quant a la possible conveniència d’una correcció puntual, ens podem plantejar la pregunta següent: quan un usuari de la llengua diu “bueno [‘bwε.nu], què vas fer ahir?”, en quina llengua parla, el seu cervell? I què me’n dieu, de quan el mateix usuari ens explica que, ahir, “la Maria [l’agenda a en Joan] se la va donar”?

Com veiem, aquells qui es dediquen a la correcció sistemàtica de certs mots –i malgrat que calgui reconèixer-ne la bona voluntat– és possible que, al capdavall, no contribueixin tant com es pensen a salvar el català de les urpes de l’extinció. Potser al contrari i tot. Sempre que ens sentim temptats de corregir algú, cal que ens hi pensem bé i sospesem si això comportarà més beneficis per a la llengua que no perjudicis. Voleu dir que paga la pena fer trontollar la seguretat lingüística d’un parlant a canvi d’un bueno corregit?

P.D: En les varietats valencianes, la combinació la hi va donar (o, oralment, l’hi va donar) acostuma a adoptar la forma li la va donar.

P.D. bis: En el cas del castellanisme bueno, n’he aportat, a tall d’exemple, la transcripció fonètica corresponent al català central. No obstant això, l’explicació es podria haver il·lustrat igualment amb la pronúncia de bueno en qualsevol de les altres varietats de la llengua. El criteri d’integració dins la fonètica catalana (sigui quina sigui la varietat) sembla confirmar-nos que bueno funciona, a tots els efectes, com un mot català, sense que hi detectem el fenomen que hom coneix en psicolingüística com a alternança de codi (en anglès, code switching).

P.D. ter: Voldria insistir que en aquest article m’he centrat en la correcció “de carrer”. Per descomptat, tant un bueno com un se la va donar serien inadmissibles en un examen, un llibre o els mitjans de comunicació, tot i que no hi ha dubte que la cura lingüística del català actual, independentment de l’àmbit d’ús, acostuma a deixar molt a desitjar.

Marc Gandarillas és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).