La pluja de milions deixa eixut el corredor mediterrani i rega el corredor atlàntic

16.080 milions d’euros. Aquesta és la xifra que el Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana espanyol ha anunciat aquesta setmana que destinaria “els anys vinents” a “desplegar i renovar” el corredor atlàntic.

És, de bon tros, la partida més important en matèria ferroviària anunciada a l’estat espanyol aquests darrers anys. L’anunci referma la preferència del govern espanyol per un corredor que, en el traçat original, fa anys que és acabat. I la magnitud de la inversió promesa no fa sinó aprofundir el greuge comparatiu amb una altra via, el corredor mediterrani, que fa decennis que és víctima dels efectes paralitzadors del centralisme espanyol.

Una disparitat enganyosa

Aquesta xifra d’inversió fou revelada abans-d’ahir a Xixon, en la presentació del Comissionat del Corredor Atlàntic, en un acte de primer nivell a què assistí el secretari espanyol de Transports, David Lucas, i tota mena de representants de la plana major política i empresarial dels territoris que l’eix ha de travessar.

No és difícil de veure per què el govern espanyol ha volgut esperar a un esdeveniment d’aquestes característiques per a fer l’anunci: amb més de 16.000 milions d’euros, la xifra és si fa no fa equivalent a la meitat dels 33.000 milions d’euros que el govern espanyol ha destinat al corredor fins avui.

D’entrada, la promesa sembla corregir les disparitats en la inversió que el corredor atlàntic fa anys que arrossega en comparació amb el corredor mediterrani. Si bé en el pressupost espanyol per al 2023 les partides destinades a una via i a una altra han estat molt semblants (1.648 milions per al corredor atlàntic, 1.695 per al mediterrani), aquests darrers anys havia estat el corredor mediterrani que havia acaparat la gran majoria de la inversió prevista als comptes del govern espanyol. Aquest desequilibri arribà al punt més alt amb el pressupost del 2021, que destinà més 1.700 milions d’euros al corredor mediterrani i tan sols 84 al corredor atlàntic. La Moncloa ha fet valer repetidament aquestes partides com a prova del seu compromís “inequívoc” i “constatable” amb el corredor mediterrani.

El corredor mediterrani, encara sense acabar

Tanmateix, aquest relat omet un punt clau: que el tram original de l’eix ja ha estat plenament acabat. No és pas la situació del corredor mediterrani, segmentat actualment en tres amplades de via diferents. Si bé l’objectiu del govern espanyol és que, el 2026, el recorregut sencer de l’eix sigui connectat per vies d’amplada ferroviària estàndard, el recorregut connectat avui dia per aquesta mena de via continua essent minoritari: en el tram del corredor que passa pel país, la connexió per via d’amplada estàndard tan sols abraça el tram Figueres-Barcelona, València-Xàtiva i la Encina-Oriola.

La qüestió del grau de compleció de la infrastructura lliga, al seu torn, amb la dels compromisos pressupostaris de l’estat espanyol envers tots dos corredors. D’ençà del juny del 2018, quan es constituí l’actual govern espanyol, la Moncloa ha licitat 4.400 milions al corredor mediterrani, dels quals s’han executat gairebé 2.000. És una xifra que, fins a aquesta setmana, era significativament superior al volum d’inversió licitat per al corredor atlàntic.

L’anunci d’abans-d’ahir, tanmateix, ha capgirat totalment aquest càlcul. I és que la xifra promesa pel govern espanyol per al corredor atlàntic és gairebé quatre vegades més gran que no la xifra d’inversió total licitada al corredor mediterrani, i vuit vegades més gran que no la xifra d’inversió total executada. La comparació és encara més sagnant si pensem que tan sols un dels dos corredors té un braç acabat: l’atlàntic, que en el traçat actual connecta Hendaia, a Euskadi Nord –a l’estat francès–, amb Lisboa, a Portugal, a través de Madrid.

El centralisme espanyol també perjudica el corredor atlàntic

Els territoris per on ha de passar el corredor mediterrani potser són els principals perjudicats pel centralisme espanyol, però certament no són els únics. En la configuració actual, el corredor atlàntic connecta l’estat francès per mitjà del País Basc i amb Valladolid, ciutat a partir de la qual l’eix es bifurca en dos: un braç que continua en direcció oest cap al nord de Portugal i un altre braç que baixa en direcció sud, cap a Madrid, i que continua fins a Badajoz, per on connecta amb la meitat meridional de Portugal. Per acabar de complicar el traçat, entre Madrid i Ciudad Real la via es divideix en un tercer braç que continua en direcció sud, per Còrdova, fins a Algesires.

És un traçat atípic per a un corredor que duu el nom d’un oceà, l’Atlàntic, al qual tan sols s’acosta durant un tram molt breu del recorregut per l’estat espanyol, el que travessa el País Basc (a partir d’ací, l’eix comença un descens progressiu cap al sud de la península). El corredor atlàntic, de fet, no passa per tres de les quatre comunitats autònomes que limiten amb l’oceà Atlàntic: ni Galícia, ni Astúries, ni Cantàbria. Sí que passa, en canvi, per paratges tan poc atlàntics com ara Algesires –una ciutat que, més enllà de trobar-se en un dels punts més meridionals de la península ibèrica, fa límit ni més ni menys que amb la Mediterrània.

Que un eix ferroviari concebut amb el propòsit de vertebrar la costa disposi d’una desconnexió a la capital no és pas forassenyat d’un punt de vista econòmic i logístic, però que aquesta desconnexió alteri de dalt a baix el rumb del traçat –fins al punt de trair-ne el nom– és força més difícil de justificar.

El factor del centralisme explica, al seu torn, per què el govern espanyol destina ara 16.000 milions al corredor atlàntic: la gran majoria d’aquesta inversió, més d’un 75%, es dedicarà a construir el tram que unirà la resta de l’eix amb Astúries i Galícia. Serà a Galícia, precisament, d’on es vertebrarà una tercera connexió entre l’estat espanyol i Portugal per mitjà –aquesta vegada sí– de la costa atlàntica. Lisboa, de fet, ha manifestat del dret i del revés que prioritza les connexions ferroviàries amb Galícia a les connexions ferroviàries amb Madrid, però l’estat espanyol no s’ha mostrat disposat mai a prioritzar l’enllaç atlàntic que el govern del president António Costa ha demanat ara i adés.