La correcció política dels contes

Fa anys un diari xinès va escriure en un article d’economia: ‘Quan els Estats Units esternuden, Xang-hai es constipa.’ La frase es popularitzà i n’aparegueren variacions en diferents indrets, fins que va acabar fixada en una dita global: ‘Quan els Estats Units esternuden, la resta del món es constipa.’ Ironitzant sobre la tendència del lloc comú a encomanar-se, Renee Montagne a la Ràdio Pública Nacional dels Estats Units va resumir aquella processó de calcs amb una màxima lapidària: ‘Quan Amèrica esternuda, s’escampen els clixés.’

Quan jo encara era al pre-grau, Ann Douglas publicà La feminització de la cultura americana (1977), llibre important que va passar desapercebut a Catalunya. Douglas hi estudiava el paper d’un grup de dones de l’elit industrial del nord-est dels Estats Units en el sorgiment d’una cultura sentimental guiada pels valors de l’època victoriana. Apartades del món dels negocis dels marits, elles haurien ocupat i transformat l’espai deixat pels homes. Aquelles dones de la bona societat vuitcentista s’aliaren amb els clergues protestants per ‘travessar les cruels barreres dels estereotips sexuals’. I amb la seva influència prepararen l’adveniment de la cultura de masses del segle XX.

No cal dir que aquest clàssic del feminisme ha estat criticat per l’establishment feminista. És natural. La crítica sempre necessita motius per a existir, però en aquest cas també compta el fet que el feminisme, com tota doctrina fundada en el pecat original i dinamitzada per la cerca del Paradís, la societat sense classes o la societat sense gèneres, ha d’extremar el rigor i avançar, com totes les revolucions, devorant les seves filles. A Douglas li han retret ignorar la militància de les dones en el moviment abolicionista i en la lluita pel sufragi femení. Són retops vàlids o més aviat suplements necessaris d’una tesi que tanmateix no invaliden. Douglas parlava específicament de ‘cultura’ en el sentit tradicional del terme. Interessa, en tot cas, la part positiva de la seva tesi: la manera com la divisió social dels interessos permeté que la cultura americana rebés el segell d’un públic predominantment femení. El control de l’escriptura i la lectura mitjançant la feminització de l’ensenyament implicà una pressió censora acompanyada d’un ablaniment de la severitat ‘masculina’ del calvinisme amb la popularització del corrent unitarista, avui dominant en aquella part del país.

Segons Douglas, una part molt extensa d’allò que després s’ha etiquetat com a cultura americana pervé d’aquella feminització. Per exemple, el sentimentalisme que substituí la franca sexualitat dels autors del segle XVIII. És cert que hi hagué reaccions contra la tendència. En seria una la resexualització de la literatura al segle XX, amb els càrrecs d’immoralitat alçats contra obres com Ulisses o L’amant de Lady Chatterley i la persecució judicial consegüent. I amb escàndols tan profitosos com Lolita, llibre del qual Pascal Covici, l’editor de Nabokov a Viking Press, va dir que qui s’atrevís a publicar-lo s’arriscava a anar a la presó. Deixant de banda aquests casos il·lustres, que al capdavall promogueren la venda de les obres, allò que més va exposar la societat americana a la gatamoixeria i la insubstancialitat cultural fou l’expurgació de biblioteques, sobretot les escolars, i la substitució de les obres considerades pertorbadores per una literatura de virtuts socialment normatives.

Una dècada després de la publicació del llibre de Douglas, el feminisme ja s’havia instal·lat com a criteri epistemològic a molts seminaris de doctorat, on el debat el centraven qüestions tan erudites com si un home, diguem Flaubert, estava capacitat per a descriure un personatge femení. I passats quaranta anys, o sigui, després de tota una vida acadèmica, puc testimoniar que la discussió dels texts a les classes de literatura, gairebé sempre amb matrícula majoritàriament femenina, sovint gravita cap a la qüestió –per posar un exemple d’encara no fa una setmana– de si Emma Bovary és un personatge pròpiament feminista o no ho és.

La incapacitat de desplegar cap altre criteri filològic o hermenèutic que les quatre idees sobre el patriarcat, l’exclusió de la dona, l’objectivació del cos femení, o la bondat progressiva o malícia reaccionària de la representació té la conseqüència d’expulsar de l’aula i eventualment de la universitat els fonaments i les tècniques de l’estudi de la literatura. A l’extrem, un extrem viscut amb virulència del final dels anys vuitanta al començament dels noranta, s’arriba a denunciar la història cultural, suspecta perquè és ‘feta per homes’, i substituir-la per una altra que cal excavar amb la fe dels practicants de la Nova Història, és a dir, sota la premissa d’una conspiració universal per amagar aportacions d’igual entitat o més que les tradicionalment reconegudes. Si aquesta revolució té per conseqüència la caiguda en picat de les vocacions humanístiques i la marginació professional i acadèmica dels qui en practiquen, això no hi fa res, perquè a la fi allò que compta no és la biblioteca d’Alexandria sinó la puresa de la fe. I així, el procés que Douglas descriu per al segle XIX es reprodueix avui amb el suport d’uns altres clergues en la divisió entre tecnologia i finances d’una banda i humanitats i arts de l’altra.

Però allò que als Estats Units forma part d’una llarga transformació i consegüent demolició de disciplines que van desapareixent de les universitats, a la perifèria hi arriba potenciat, d’acord amb la llei d’ampliació concèntrica de les onades a partir de l’epicentre. I així és com en algunes escoles de Catalunya per a protegir els infants els guaites de l’ortodòxia expurguen biblioteques infantils amb el mateix convenciment amb què als Estats Units les buiden de referències a l’evolució. És un fenomen recurrent. Fa anys que els japonesos prohibiren Les aventures de Pinotxo, i als anys setanta intel·lectuals d’esquerra com Armand Mattelard i Ariel Dorfman (aquest darrer contractat després per una de les universitats privades més capitalitzades dels Estats Units) denunciaven els dibuixos de Disney a Para leer al pato Donald. Els texts i les ideologies varien; el zel perdura.

Dilluns passat, Salvador Cardús advertia contra la temptació de protegir els infants d’idees impugnables en lloc d’ensenyar-los a avaluar-les i superar-les. Educar és ajudar-los a desenvolupar-se dins uns marcs mentals que ells mateixos acabaran descartant o relativitzant. Madurar no consisteix tant a adaptar-se a models idealitzats pels adults com a contrastar l’eficàcia dels models i refusar els que els hagin quedat petits. Hi ha teories molt diverses sobre el paper dels contes infantils en el desenvolupament de la personalitat i no em pronunciaré sobre la correcció o utilitat de les unes o les altres. Però potser val la pena de recordar que els processos cognitius dels menuts no són els mateixos que els dels adults i que l’efecte psicològic dels contes en els lectors infantils podria ser molt diferent del que s’imaginen els censors benpensants. També podria passar que els efectes perniciosos que descobreixen ara en els contes que ells mateixos van llegir o escoltar de petits hagin estat menys determinants que no creuen.

Així com ni la vida ni la mort que s’infligeix Emma Bovary no determinen el destí professional ni l’estatus social de les estudiants que, en escoles d’elit que la protagonista de la novel·la no hauria pogut ni somniar, es poden permetre una recança tan solidària com imaginària pel drama d’aquella adúltera fantasiosa, tampoc el ‘masclisme’ de la Ventafocs o La bella dorment del bosc encamina les nenes actuals a la submissió o el descoratjament vocacional. Són uns altres factors, en tot cas, els que hi porten, car la tònica dominant en tota societat és crear una massa conformista, i solen ser les societats més dirigistes les que fan de les dones l’avantguarda del conservadorisme. Però la il·lusió i la màgia dels contes té, com bé sabia el psicòleg infantil Bruno Bettelheim, un efecte tranquil·litzador i encoratjador en les criatures, encara que de vegades l’angoixa o l’opressió les resolgui un príncep encantador.