30.09.2019 - 21:50
Aquests dies, entre la macrooperació d’estat contra l’independentisme i l’últim sidral de Ciutadans al Parlament, ens ha passat mig desapercebuda l’aprovació d’una proposta de resolució dels comuns perquè ‘les diferents modalitats de correbous es deixin de celebrar a Catalunya’. És a dir, perquè s’acabi l’absurd aquest de tenir una llei catalana de protecció animal a la carta: si la ‘festa’ amb bòvids inclou la mort, la llei te la prohibeix, i si no, te la permet com una excepció. És aquesta catalaníssima covardia de voler quedar bé amb tothom per un grapat de vots, que ens porta a fer sempre les coses a mitges.
Menys desapercebudes van passar les manifestacions als principals municipis catalans en el marc del moviment mundial contra la crisi climàtica. La majoria dels participants eren de jóvens a molt jóvens, que són els que els tocarà de viure en el món que els deixem. Doncs ara imaginem-nos que, en aquest context ètic i global, una sèrie de persones decideixen de mobilitzar-se a favor dels combustibles fòssils, per exemple, amb l’argument que els han fet servir tota la vida i que no els ha de venir ningú de fora per dir-los què han de fer a ca seua.
Més o menys per aquí va la lògica dels partidaris del maltractament animal selectiu (bous sí, gossos no, per exemple; o gossos de caça sí, gossos de ma tia la guenya no) que han sortit en tromba a signar mocions, organitzar fronts comuns i prometre concentracions en defensa dels correbous: mentre els valors de les societats avançades van en un sentit, ells tiben contra corrent reivindicant la seua fília com un fòssil a preservar. I així tenim que, com més fort és el corrent contra la crueltat animal, més forts s’hi posen els cruels, escudats en un sentiment col·lectiu de comunitat atacada. En paraules d’un alcalde tauròfil: la votació per a prohibir els correbous ‘és un atac frontal’ a les Terres de l’Ebre. Així ho senten, i així els interessa electoralment a un grapat de partits (per si us interessa tenir-ho en compte en alguna votació, d’obediència catalana només se’n salva la CUP).
Per sort, a la majoria de municipis ebrencs no s’hi fan bous, i, per desgràcia, hi ha més indrets del Principat on també en maltracten. Però no ens dispersem: en el cas de l’Ebre, el tema és delicat perquè té un component essencial de psicologia. Parlem d’uns territoris històricament abandonats de la mà de Déu, d’un sud menystingut per l’administració central(ista) catalana, mal comunicat, utilitzat per al profit d’aprofitats forans. Per tot plegat, s’hi ha creat un caldo de cultiu idoni per a l’atrinxerament, per al replegament en defensa del seu fet diferencial, per al ‘no mos prendreu lo que és nostre’. D’aquesta manera, en algunes contrades on les festes taurines anaven de baixa, amb l”atac frontal’ s’han fet revifar. És la reacció adolescent de qui no s’ha sentit mai tractat com un adult, a tot estirar com un menjaterrossos ignorant, i entendre això és clau per a encarar el problema.
‘A les Terres de l’Ebre, la tasca del bou és participar en els correbous, per això es cria, i així ha sigut durant molts anys, i així participa de la festa’, deia l’alcalde d’abans, o un altre, en una entrevista. És obvi que raonaments com aquest cada vegada seran més difícils de sostenir davant les generacions que pugen, però no tornem a caure en el paternalisme que denunciàvem: perquè, de la mateixa manera que a l’Ebre hi ha taurins, també hi ha antitaurins, i de la mateixa manera que hi ha aquest acomplexament que porta a veure ‘atacs frontals’ on no n’hi ha, també hi ha l’orgull de fer valdre el territori de manera constructiva i pel que té de positiu, que és molt.
No ho sé, xeics, però sabent això, seria una bona cosa que els mitjans de comunicació, cada vegada que el país fa un pas per abolir els correbous, correguessin a trobar aquests ebrencs coratjosos tan de pressa com cuiten a trucar l’alcalde o el penyista de torn, fent d’altaveu d’uns arguments anacrònics que no tenen cabuda en societats avançades. Com per parlar del terraplanisme, que hom escolta científics, o per parlar de pseudo-medicina, que hom consulta metges, per a discutir sobre tradicions amb abús animal hauríem de considerar els raonaments crítics per sobre dels fanàtics. I a l’Ebre ja n’hi ha, d’ebrencs crítics, i amb prou amor propi per a acceptar l’interès de fora per les seues propostes festives, constructives, alternatives, des del territori i per al territori, que al cap i a la fi és tenir interès pel seu futur.
