24.04.2024 - 21:40
Fa cinquanta anys, el coronel António Delgado da Fonseca va rebre la missió de la seva vida: dirigir les tropes del Moviment de les Forces Armades (MFA) que van partir de Lamego, al nord de Portugal, amb la missió de derrocar el règim feixista a la ciutat de Porto, el 25 d’abril de 1974.
—Com vau entrar al Moviment de les Forces Armades?
—Jo vaig entrar al moviment en una comissió que hi havia a l’est d’Angola, en una zona molt dura. Era una zona de guerra amb una forta presència de la guerrilla del MPLA. Quan me’n vaig anar, un comandant em va enviar a buscar al vaixell i em va encarregar una missió a Cabinda. Quan es va començar a formar l’MFA, jo vaig passar a ser el correu entre el moviment i els capitans que eren a Cabinda, al nord d’Angola. Vaig tornar a Portugal el gener del 1973 i vaig entrar immediatament en contacte amb els camarades que organitzaven el cop a Porto. Vaig passar a integrar el nucli del nord del MFA. I vaig ser present a la reunió de preparació del cop, que es va decidir a Cascais.
—Abans hi va haver el cop fallit del 16 de març.
—Sí, els oficials que eren a Lamego donant instrucció al curs d’operacions especials van anar a veure el comandant i li van exigir que prengués una posició. Van acabar tots desplaçats a unes altres unitats i, com que el comandament necessitava algú que continués el curs, van venir a buscar-me.
—Poc que sabien què feien…
—Em van dir que no confiés en el comandant i jo pràcticament no coneixia els altres oficials. Però coneixia els sergents i dominava la unitat. De manera que em van nomenar immediatament director d’Instrucció de Comandament i d’Operacions Especials. Uns dies abans del 25 d’abril, la companyia de comandos va rebre l’ordre d’anar de vacances. Però abans d’això, havien de rebre uns vaccins. De manera que vaig parlar amb el metge per retardar la vaccinació i vam aconseguir que el dia 24 la companyia encara fos allà esperant. Però, just aquell dia, a les vuit del matí, va aparèixer el general inspector de l’exèrcit per verificar la unitat. Va passar tot el matí amb mi inspeccionant la instrucció. A l’hora del dinar, entrava amb ell al menjador d’oficials, que és al centre de Lamego, i va aparèixer una persona vestida de civil que em va lliurar un sobre marró. Era l’ordre de les operacions per al cop de l’endemà. Vaig dir que anava a rentar-me les mans i vaig anar al lavabo. Vaig llegir-ho to de pressa i ho vaig memoritzar. Al final de l’àpat, el comandant de la unitat em va dir que havia d’acompanyar el general a les caves de vi Raposeira. I vaig haver de seguir-lo fins a les cinc de la tarda. Mentrestant, havia ordenat, per mitjà del meu xofer, que tots els instructors, oficials i sergents es reunissin a les nou del vespre a la caserna de Penude, on hi havia el Curs d’Operacions Especials. A dos quarts de deu, els vaig explicar què passava. Vam esperar la primera contrasenya. Al final de la primera contrasenya, vaig ordenar de formar el Curs d’Operacions Especials i el curs es va formar com era tradicional. Els vaig fer carregar els carregadors, van rebre granades de mà, l’equipament i racions de combat. A la segona contrasenya [“Grândola, Vila Morena”], vaig ordenar de tallar el cable axial dels telèfons de la caserna i vam prendre el control total de la unitat. Quan ja estava tot preparat, amb el personal format als vehicles i preparat per sortir, vaig picar a la porta del comandant, que dormia tranquil·lament, igual que el general, i li vaig dir que havia de comprendre que havia de restar neutralitzat fins que l’operació tingués èxit. Ell va tremolar una bona estona.
—I ningú s’hi va resistir?
—No, al contrari, hi havia molta gent que volia venir amb nosaltres, però que no podien perquè havien de quedar-se amb missions a la base militar de Lamego, principalment, controlant les comunicacions i la seguretat de la unitat. Jo vaig anar cap a Porto amb la companyia de comandos reforçada amb el grup d’armes pesants, amb munició per a cinc dies de combat.
—Com va ser el viatge fins a Porto?
—Teníem l’ordre d’evitar enfrontaments amb les altres unitats. Com que no teníem ni idea del que passava a Penafiel, vam anar per Entre os Rios sense comunicacions. Les ràdios no funcionaven. Però pel camí vaig aconseguir de trucar a la unitat de Lamego des d’un convent de monges. Tampoc no sabien res. Vaig arribar a Porto a dos quarts de set. La meva missió era neutralitzar immediatament les instal·lacions de la policia secreta, de la PIDE. Però no hi havia comunicacions. Vaig anar al centre d’instrucció i vaig travessar la Baixa de Porto davant la GNR [una policia semblant a la Guàrdia Civil]. La Legió Portuguesa havia sabotat les antenes de ràdio i televisió. Els enginyers de la companyia de telèfons van tallar les connexions. Conclusió: ningú no es comunicava amb ningú.
—I què vau fer?
—A les tantes, em vaig enfadar i vaig dir al comandant de la unitat: “Comandant, això no pot ser. Hem de prendre posicions.” De manera que vaig enviar el personal de la companyia a ocupar la televisió i les ràdios. Va ser un grup comandat pel capità Carneiro, que va obligar la companyia telefònica a restablir les connexions. Van detenir un enginyer i el van obligar a fer-ho funcionar. Mentrestant, les antenes també van començar a funcionar, i les ràdios i la televisió. Al diari Comércio do Porto, hi havia un cartell a la paret que deia que hi havia una revolta militar i la gent va començar a ajuntar-s’hi. El comandant de la policia va ordenar de carregar contra la multitud, tot i tenir l’ordre de no interferir en les operacions. Els nostres militars que sortien de la companyia telefònica van anar darrere d’ells [de la policia] i els van fer fora. Per això, durant dos mesos, no hi va haver policia a Porto. I de sobte, la Baixa de Porto es va omplir de gent cridant “visca el Moviment de les Forces Armades!”, i va començar la revolució.
—Teníeu por que hi hagués alguna intervenció per part d’Espanya?
—Òbviament. L’acord que hi havia entre Salazar i Franco implicava la intervenció en l’altre país si un dels dos era atacat. Per això mateix, per exemple, vam fer un batalló per a controlar les fronteres a Vilar Formoso.
—I la frontera amb Galícia?
—Al nord no vam tenir la possibilitat de fer-ho, perquè no vam aconseguir de mobilitzar Braga. I el segon comandant de la regió militar de Porto es va refugiar als apartaments de la cobertura de l’edifici i ningú no ho sabia. Es va amagar dins un armari durant la nit i va trucar a Braga per mirar de mobilitzar la unitat i que truquessin als espanyols.
—I després de la presa del poder, què vau fer?
—No vaig tornar a la meva unitat. Vaig restar al quarter general, comandant la Policia Militar. De manera que, immediatament, va començar això que jo en dic l’interregne revolucionari. Amb altres camarades, vaig haver de resoldre els milions de problemes que van sorgir per tot arreu. Perquè, en realitat, la revolució va passar de debò entre els dies 26 d’abril [de 1974] i 25 de novembre [de 1975], el període en què les forces armades vam assegurar la llibertat completa al país. El nostre moviment era format, fonamentalment, pels oficials intermedis i va acompanyar aquest gran moviment social que anava destruint el vell per començar a crear el nou. No hi havia partits lliures, ni sindicats lliures. Després, va arribar la necessitat de preparar els ciutadans, que no estaven acostumats a votar, ni sabien què era, per fer les eleccions. S’havia promès que hi hauria eleccions per a l’Assemblea Constituent. Llavors, vam resoldre de crear la Dinamització Cultural, de la qual jo vaig ser coordinador al nord del país. I aquella va ser una epopeia impressionant. Amb llibertat completa, sense policia, la població es va comportar amb una gran dignitat i van començar a lluitar pels seus drets. A les sessions que vam fer, tothom parlava. Aquest era l’aspecte més curiós d’aquesta revolució en què no hi havia cap repressió. Recordo que al poble de Penafiel, un dia de molta pluja, i sense cap lloc perquè la gent es reunís, van treure totes les vaques al carrer i vaig fer un discurs en un corral. I aleshores, fins i tot, les dones velles del poble van prendre la paraula per dir sense embuts què sentien i què volien!
—I aleshores va venir el terrorisme de l’extrema dreta…
—Sí. A partir de l’anomenat “estiu calent” del 1975, els partits van començar a conquerir el poder. António de Spínola va fer un intent de cop l’11 de març i després va fugir cap a Espanya. A partir d’aquí, l’extrema dreta es va manifestar, sobretot, en el MDLP, amb diners de gent molt rica i amb moltes connexions a Espanya. En un moment determinat, vam aconseguir d’infiltrar gent nostra al MDLP i, fins i tot, vam tenir un element present en algunes reunions a Galícia i a Madrid.
—Diríeu que aquest ha estat el període més bonic de la vostra vida?
—El més bonic i més treballat! Durant molt de temps puc dir que vaig treballar divuit hores el dia, sense parar.
—I avui? Com ho veieu?
—Els índexs socials han millorat brutalment i les conquestes de la revolució continuen presents a les lleis. Però algunes no s’apliquen. Ningú no entén gaire com és que el dret d’expressió no és real, per exemple. Els mitjans de comunicació són propietat de mitja dotzena de persones, únicament, de manera que el ciutadà ha guanyat drets de representació amb la democràcia per mitjà de les eleccions, però no té capacitat d’expressar res. Abans, durant la revolució, hi havia més participació cívica, més participació en la vida de la societat.
