I després del coronavirus, el procés encara hi era

Començo amb una mica de context: som a la quarta setmana de confinament, la segona per a molts treballadors, i l’estat espanyol ja parla d’anticipar el relaxament de les mesures de prevenció, en coherència amb la línia que ha seguit fins ara: a destemps, a mitges, a cuitacorrents. És l’economia, cap de soca. Per això els autònoms sense ingressos han hagut de pagar l’IVA i la quota puntualment, i per això molts arreplegats que han perdut la feina hauran de continuar complint amb els bancs i les grans energètiques, perquè qüestionar aquesta llei natural que ens hem donat entre tots seria fer demagògia, o fer populisme o, encara més, fer de president de Canadà o de Portugal.

Parlant de presidents i d’economia, per tant de política, rescato el titular que va extreure ahir l’Ara d’una entrevista a Miquel Iceta: ‘Després d’aquesta crisi, el procés no ha de ser el tema prioritari’. Servidora no en volia parlar, però és que me’n fan parlar, m’hi empenyen, i més endavant en desenvoluparé una teoria. El polític de carrera del PSC fa referència al procés d’autodeterminació català, per entendre’ns, com jo mateixa al títol d’aquesta peça, i no és sobrer recordar(-nos)-ho, perquè el terme ‘procés’ així sol, buidat de significació, i amb els seus derivats maliciosos, ja està tan rebregat que fins i tot ens fa angúnia als independentistes mateix, però tampoc no ens encallarem aquí.

Amb els excessos del present, és natural que els portaveus del règim es facin il·lusions, però pel que fa al desig verbalitzat per Iceta –i compartit per l’independentisme de l”ara (ja) no toca’–, diria que és tot el contrari: després del coronavirus, la independència serà més que mai una qüestió prioritària, sobretot perquè no torni a passar que davant d’una crisi monstruosa se’ns usurpi la capacitat de decisió com si fóssim criatures, o que ens facin empassar ninots disfressats amb medalles on hi hauria d’haver científics, o que ens enviïn la ultradreta uniformada a fer el merda pels nostres carrers, residències i hospitals. Són només tres exemples de la llarga llista que se m’acudiria, i que no se n’aniran ni amb lleixiu de la memòria de molts catalans.

La formulació sobre la independència i les prioritats postcrisi no és més que una nova versió adaptada, remasteritzada, d’aquella cançoneta que contraposava l’eix nacional a l’eix social, talment com si fossin aigua i oli. S’insisteix a presentar la voluntat d’autodeterminació catalana com un brot egoista d’uns sectaris que prioritzen la bandereta als problemes reals dels ciutadans. Per fer quadrar el cercle, tal caprici només pot provenir de burgesos insensibles al patiment de la classe obrera, unionista per definició. Recordem els paladins de ‘els problemes reals que interessen a la gent’, amb les seues incomptables propostes parlamentàries per a millorar la vida dels catalans. I recordem també les lleis socials i mediambientals tombades pel TC, perquè, segons el relat de l’espanyolisme d’esquerres, ens agrada provocar l’estat espanyol amb mesures progressistes que és indiscutiblementíssim que no ens competeixen: tombs i més tombs per a defugir la conclusió immediata que les lleis més avançades, també votades per ells, ens competirien a la primera sense el vet de tribunals forans i arbitraris. A casa meua, aplucar els ulls a aquesta evidència és un exemple clàssic d’anteposar l’eix nacional a l’eix social.

Amb la independència passa com amb el català, que qualsevol excusa és bona per a encadenar un enèsim ‘ara no toca’. Sempre hi ha qüestions *més importants*, *més urgents*, *més prioritàries* a la vida, i podria colar si no fos que la capacitat d’autogovernar-nos, igual que la llengua que enraonem, és indissociable de la vida. Deia al començament que servidora no en volia parlar, del tema^TM, que m’hi empenyien, i era per això mateix: perquè si no sóc jo, serà l’Iceta de torn, el telenotícies migdia o el ‘primer soldado español’ que em faran notar com n’estan, de lligats, les polítiques de l’estat que em governa i el meu dia a dia.

Si parlem d’anteposar un banderot a les prioritats ciutadanes, el govern més d’esquerres de la història d’Espanya ens n’està fent un màster accelerat, així que, de lliçonetes, les justes. Abandoneu tota esperança: amb coronavirus o sense, aC o dC, l’anhel històric d’emancipació dels catalans sempre toca, que per alguna cosa és històric, i no deixarà de tocar per una pandèmia mal portada. La voluntat de ser els responsables plens de les nostres decisions, dels nostres encerts i errors, sense tuteles externes, és connatural a tota societat madura. O, si tu vols, és una qüestió de lògica simple: tan lògica i tan simple com la idea de governar la proximitat des de la proximitat, en totes les accepcions del terme.