29.03.2020 - 21:50
La crisi sanitària del coronavirus 2019 ha posat en dubte l’eficàcia de la sanitat de l’estat espanyol. Si bé el ritme de contagis vertiginós de la Covid-19 i les baixes de centenars de sanitaris han tensat el sistema de salut, també arrossega la falta d’inversió i les retallades d’aquesta última dècada. L’escassetat de material i de llits hospitalaris ha aflorat durant les pitjors setmanes de la pandèmia, cosa que ha palesat que el sistema no estava preparat per a absorbir un volum de contagis tan elevat en tan poc temps. Aquest dèficit és un mal compartit amb la resta d’estats, molts dels quals no garanteixen l’accés públic i universal a la sanitat pública.
Tanmateix, la centralització de les competències de salut transferides fa dècades a les comunitats autònomes en el Ministeri de Sanitat espanyol s’ha demostrat negativa, i la gestió ruïnosa de les compres de tests ràpids de detecció de la Covid-19 i del material sanitari necessari n’han empitjorat les condicions per a combatre la pandèmia. A més, la falta de previsió per a afrontar aquesta crisi sanitària ha estat un problema afegit, deslligat de la inversió en sanitat, que pot acabar provocant el col·lapse del sistema.
L’estat espanyol és, de fet, un dels més castigats per la Covid-19 de tot el món, tant en nombre de víctimes mortals com de casos registrats. A més, la manca de tests fa probable que hi hagi més casos reals i que no es detectin. La reacció tardana de les autoritats i la insuficiència de les mesures adoptades poden explicar en bona part les dades de casos i la mortalitat, juntament amb el fet de tenir una població envellida, que és una característica que comparteix amb alguns altres estats de la UE.
Si ens fixem en la inversió en salut, l’estat espanyol és un dels que menys hi inverteix en l’entorn europeu. Cada any hi inverteix un 15% menys que la mitjana de la UE, segons un report de la Comissió Europea publicat a final del 2019, l’Informe sobre l’Estat de Salut a Espanya, que es publica cada dos anys. La inversió en sanitat era d’un 8,9% del PIB el 2017, que es tradueix en una despesa de 2.371 euros per persona. En canvi, la mitjana de la UE rondava el 9,8% del PIB i els 2.884 euros per persona. Del total de la despesa, la sanitat pública n’és un 71%, una xifra inferior a la mitjana de la UE, que és del 79%.
La falta d’inversió, comparativament parlant, es tradueix en els llits hospitalaris, un factor en què l’estat espanyol (3 per cada 1.000 habitants) també se situa per sota de la mitjana europea (5). És molt lluny, per exemple, d’Alemanya (8), Àustria (7,4), Hongria (7) o la República Txeca (6,6). Fora de la UE, lideren el Japó (13), Corea del Sud (12,3) i Rússia (8,1). Quant al nombre de metges, l’estat espanyol se situa per damunt de la mitjana europea: en té 3,9 per cada 1.000 habitants contra el 3,6 de la mitjana de la UE. En canvi, té 5,7 infermers contra el 8,5. Ara, l’estat espanyol no hi comptabilitza els auxiliars d’infermeria, cosa que sí que fan alguns altres estats europeus. El report adverteix també de l’alta temporalitat dels sanitaris, un 30%.
Però les dades per si soles no expliquen el millor o pitjor funcionament d’un sistema sanitari. L’informe europeu també elogia l’eficàcia de la sanitat pública de l’estat espanyol i recull que l’esperança de vida és la més alta de la UE. Aquests dos factors expliquen, en part, que menys inversió en sanitat a l’estat espanyol no es tradueixi en una salut pitjor dels ciutadans, juntament amb la fortalesa de l’atenció primària i la despesa menor en medicaments. No obstant això, hi ha elements associats, com ara la dieta o el pes dels factors de riscs per a la salut que influeixen en l’esperança de vida. En aquest sentit, una esperança de vida més alta no presenta una relació directa amb la qualitat del sistema de salut, encara que també hi influeix.
Les dades que ofereix el Ministeri de Sanitat espanyol són una inversió del 9% del PIB, que són 105.000 milions d’euros anuals. D’aquesta quantitat, 74.000 són del sector públic i 31.000 del privat, i el total representa 2.255 euros per habitant. La diferència entre les dades recollides per l’informe de la Comissió Europea i les que ofereix el govern espanyol –un 0,2% del PIB i 116 euros menys per càpita– pot explicar-se perquè l’informe europeu agafa les dades del 2017 i les del ministeri són més actuals. L’últim pressupost espanyol aprovat va ser la primavera del 2018, quan encara governava el PP.
Comparativa amb els estats de l’OCDE
Els indicadors de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) són els que s’utilitzen a escala internacional per comparar els estats que en formen part. Segons l’últim informe publicat el febrer d’enguany, dels 36 membres de l’OCDE, l’estat espanyol ocupa el lloc 23 en inversió pública en sanitat, el 71%, coincidint amb la mitjana. L’estat francès n’ocupa el setzè amb una inversió del 77%.
Noruega i Luxemburg (85%) encapçalen el rànquing, seguits del Japó, Dinamarca i Suècia (84%) i la República Txeca, Islàndia i els Països Baixos (82%). L’estat que inverteix menys en sanitat pública és Suïssa (30%), seguit de Xile i els Estats Units (50%), Mèxic (51%), Letònia i Corea del Sud (57%) i Grècia (61%).
La inversió dels Països Catalans en salut
Dins l’estat espanyol, les comunitats autònomes tenen transferida la competència de salut i hi destinen una part important del pressupost anual. Segons les dades del 2017 recollides pel Ministeri de Salut espanyol, Catalunya hi inverteix un 4,6% del PIB (10.330 milions, 1.388 euros per habitant); el País Valencià, el 6,3% (6.804 milions, 1.379 euros per habitant); i les Illes, el 5,1% (1.557 milions, 1.353 euros per habitant). De fet, Catalunya i les Illes són dues de les autonomies que hi destinen menys PIB, només superades per la Comunitat de Madrid (3,7%). Encapçalen en inversió sanitària Extremadura (9,1%), Múrcia (7,6%) i Astúries (7,3%). La mitjana de les autonomies és del 5,5% del PIB. Aquests percentatges han variat aquesta última dècada, de les retallades a partir del 2010 fins al creixement sostingut a partir del 2014, aproximadament.
El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ofereix el càlcul del PIB per a poder comparar la xifra amb l’indicador de l’OCDE. Segons la Generalitat, la despesa sanitària respecte del PIB el 2017 va ser 7,5%, incloent-hi el sector públic (5,2%) i el privat (2,3%). Se situava en el lloc 25 d’un rànquing hipotètic de 37 membres. Segons les dades de l’indicador de l’OCDE amb relació al PIB, l’estat espanyol té una despesa del 8,9% i el francès de l’11,5%. La mitjana de l’OCDE, sumant tots dos sectors, és del 8,8%, i la de la UE, el 8,5%. Cal advertir que aquest indicador amb relació al PIB és diferent de l’anterior, que reflecteix la despesa pública en sanitat. Cal tenir present que són indicadors diferents i que els resultats globals són molt diferents. Per exemple, mentre que els Estats Units són capdavanters en la despesa en sanitat amb relació al PIB, es troben a la cua quant a la despesa pública en salut.
Andorra, que no forma part de l’OCDE, va destinar 127,7 milions d’euros a la salut segons les dades del 2018, cosa que significa un 4,7% del PIB. Això són 1.677 euros per habitant. El 2017, per facilitar la comparativa amb Catalunya, el País Valencià i les Illes, va ser un 4,6% del PIB (124,1 milions i 1.160 euros per habitant). Catalunya Nord no té dades desglossades perquè el sistema sanitari de l’estat francès és centralitzat.
