05.03.2020 - 21:50
La crisi motivada per la malaltia del coronavirus 2019 (Covid-19) és sobretot, sanitària. Però va mostrant cada dia més, paral·lelament al progrés geogràfic, una crisi política, econòmica i social. És evident que l’extensió de la malaltia posa en relleu els defectes de la globalització, tal com s’entén majoritàriament avui, i comença a ser evident també que aquesta crisi mirarà d’aprofitar-la sobretot l’extrema dreta, sempre obsessionada amb el control de les fronteres dites nacionals.
Ahir la malaltia ja havia arribat a setanta-sis estats del món. Partint de la Xina, l’epidèmia s’ha estès ràpidament pels cinc continents, ha causat una alarma mundial i amenaça el funcionament regular de l’economia globalitzada. Com explica el professor Ian Goldin al llibre The Butterfly Defect, la forma que ha adoptat aquestes darreres dècades la globalització econòmica fa que el món perille de tenir grans desastres, que són amplificats per la dependència geogràfica que s’ha instaurat. Aquest model econòmic desregulat –’complaent’, en diu ell– de fomentar els intercanvis cobejant tan sols els màxims beneficis deixa les comunitats humanes sense defensa contra fenòmens planetaris que els governs ja no poden controlar des de la perspectiva nacional.
Va ser el cas de la crisi financera del 2008 i ho són el de la crisi del coronavirus o la crisi climàtica. Els governs estatals són impotents enfront de la magnitud del problema i això origina una contradicció perillosa: la democràcia no funciona a escala planetària, no hi ha cap procés electoral en un pla superior al dels estats reconeguts internacionalment. I, per tant, el control d’aquestes crisis enormes no està a les seues mans. I arran d’això, el recurs fàcil i primari de prometre de tornar al proteccionisme o alçar murs físics apareix amb una facilitat que esborrona. I legitima el discurs de l’extrema dreta.
Del punt de vista econòmic, el problema és monumental. Avui pràcticament no hi ha fàbriques que controlen localment el procés sencer de producció de res. Qualsevol cosa es fabrica amb l’acoblament de parts que arriben de qualsevol racó del món, seguint aquesta lògica de la maximització del benefici, imposada per les modernes empreses mundials sense amo, en mans dels executius, que han canviat per sempre, crec que per a empitjorar-la, la cara del capitalisme. Per exemple, l’obsessió per això que s’anomena ‘just in time’ redueix costs en una situació normal, però en la crisi actual trenca la cadena productiva i pot arribar a paralitzar les empreses –’just in time’ és la tendència a no tenir estocs de reserva de les parts a acoblar, de manera que es redueix la despesa perquè no cal tenir grans magatzems i tot depèn de l’arribada ‘just a temps’ d’aquests components, normalment amb vaixell des d’Àsia.
L’economia moderna es troba abocada a un cicle perillós que no permet de fer inversió a mitjà o llarg termini perquè gairebé l’únic senyal públic de la salut d’una empresa són els beneficis, analitzats obsessivament cada trimestre. I poques empreses s’arrisquen a dir que un trimestre no han fet guanyar tants diners als seus inversors –com era habitual–, perquè han fet inversions prudents a llarg termini amb l’objectiu de ser més resilients quan ho necessiten. Tanmateix, la voracitat dels mercats s’ha tornat tan irracional que es gira en contra desesperadament quan una crisi de les dimensions d’aquesta sacseja l’economia mundial. Ahir mateix l’índex Dow Jones va baixar més de 700 punts coincidint amb les notícies de l’expansió de la malaltia del coronavirus 2019 als Estats Units.
La crisi és general i afecta tot el planeta. Però hi ha un aspecte clau de la globalització, de la globalització tal com l’entenem avui, que n’ha resultat especialment afectat: aquesta crisi qüestiona el paper de la Xina com a gran fàbrica global i això pot tenir unes conseqüències molt importants a mitjà termini.
Basant-se en les mateixes raons de maximitzar els beneficis, avui la Xina produeix una quantitat enorme, desproporcionada, de productes de consum diari de tot el món, que ja no es fabriquen localment. De manera que una disrupció com aquesta té efectes planetaris negatius, ràpidament. I no únicament directes –la manca de producte. Moltes empreses del primer món depenen també de components, especialment microelectrònics, que els arriben fabricats de la Xina i sense els quals no poden fabricar els seus productes.
La crisi actual posa en relleu, doncs, els grans riscs d’aquest model per a tothom. A moltes grans empreses ja s’ha trencat la cadena de subministrament i han estat obligades a aturar la producció, per més que físicament siguen assentades en àrees lliures de risc. I el perjudici a la Xina és tan gran que pot repercutir en el conjunt de l’economia mundial. Aquest primer trimestre del 2020 és gairebé impossible que la República Popular de la Xina assolesca les xifres de creixement previstes. Però la cosa pot ser molt pitjor encara. Un estudi fet públic ahir per l’East Asia Institute de la Universitat de Singapur avisa fins i tot d’una possible contracció en aquella economia, que és la segona de tot el món. I això no havia passat d’ençà de la reforma econòmica del 1978, la que va obrir pas al peculiar règim econòmic xinès.
La globalització és un fenomen imparable: la gent continuarà viatjant i comerciant arreu del món. I això té elements positius, principalment l’aparició i la consolidació de la consciència que tots som al mateix vaixell i que res d’allò que passa en cap país del món al final no ens pot ser aliè. Però, com passa en tots els grans fenòmens històrics. la globalització, aquest format concret de globalització que tenim avui, suscita en moments com aquest importants contradiccions que haurien de servir perquè la societat consideràs seriosament si té trellat de continuar depenent d’un model econòmic com aquest.
