Com canviarà el nostre sistema de valors el coronavirus?

Per estrany que ens pugui semblar a primera vista, les epidèmies infeccioses han estat un factor determinant del sistema de valors que predomina a cada país. Efectivament, en nombroses publicacions dels científics socials es constata que els països amb cultures rígides (tight, en anglès), amb normes estrictes i poca tolerància a les conductes no convencionals, tenen una història amb una alta incidència de malalties infeccioses. I al contrari, en aquells països amb cultures flexibles (loose, en anglès), amb normes socials poc restrictives i alta tolerància als costums que es desvien de la tradició, hi sol haver una baixa prevalença de malalties infeccioses.

Dit de manera simple: l’amenaça i la por generen la reacció defensiva d’idealitzar les figures autoritàries que ordenen el caos a través d’una disciplina fèrria. I en la història de la humanitat, els patògens (microbis) han estat una de les principals amenaces de les quals ens hem hagut de defensar. Però aquest darrer segle, la dràstica disminució de l’amenaça a la supervivència física (les malalties infeccioses, la fam) ha provocat la transformació dels valors patriarcals i autoritaris en els valors emancipadors basats en la llibertat; i és precisament aquesta transformació dels valors que ha permès l’aparició de la democràcia i el seu enfortiment; i una democràcia forta afavoreix la lluita eficaç contra l’amenaça a la supervivència… I d’aquesta manera, el cercle virtuós es realimenta.

Ara bé, quin efecte tindrà en aquest cercle virtuós l’aparició abrupta i massiva de l’amenaça del coronavirus 2019? Milers de milions de ciutadans de tot el món han deixat de treballar i viuen espantats, tancats a casa seva per protegir-se. Probablement, en tota la història, no s’havia donat mai una amenaça tan generalitzada arreu del món. Aquest augment tan descomunal del sentiment d’amenaça trencarà el cercle virtuós que ha fet possible l’expansió de la democràcia? Veurem una regressió cap als valors autoritaris i jeràrquics que han ordenat els grups humans abans de les societats del benestar? Tornarem a idealitzar l’obediència i la submissió com els valors més eficaços per a lluitar contra el coronavirus?

Hi ha un vídeo del cap de l’estat major de Defensa espanyol que fa posar els pèls de punta: el general Miguel Ángel Villarroya explica quins són els dos valors principals per a fer la ‘guerra’ contra el virus. I resulta que aquests valors són precisament els valors en què se sustenten les societats patriarcals: la disciplina per a obeir les ordres i l’esperit de sacrifici per a poder complir les ordres que ens donen. D’altra banda, cada vegada és més estesa la idea que els asiàtics, en general, i els xinesos en particular, són més disciplinats i obedients que no pas els europeus i que per això han controlat la pandèmia més eficaçment que nosaltres. Per no parlar del dirigent de la ultradreta que va dir allò de ‘els meus anticossos espanyols lluiten contra el virus xinès’: la xenofòbia és un altre valor defensiu que, històricament parlant, ens ha protegit del contagi que ve de l’exterior. Trobaríem centenars d’exemples de la manera com l’amenaça del coronavirus ha despertat reaccions espontànies de simpatia pels valors tradicionals més rancis. I hem de tenir present que les reaccions emocionals espontànies són l’expressió més profunda dels valors. De fet, aquesta última dècada, ja hem vist com el rebrot del sentiment d’amenaça (la progressiva desaparició de la classe mitjana, la disminució dels llocs de feina a causa de les noves tecnologies, l’expansió dels moviments migratoris) ha fet que cada cop hi hagi més votants que tenen simpatia per la ultradreta. Serà l’amenaça del coronavirus, juntament amb la crisi econòmica que causarà, el cop de gràcia que acabarà de consolidar aquest retrocés dels sistemes de valors?

O tenim raons per a estar més esperançats? Al llibre L’herència emocional explico com, en l’actualitat, la increïble disminució de l’amenaça de la mortalitat infantil ha provocat una autèntica revolució en la manera com els pares es relacionen amb els infants. Hi ha qui l’anomena la revolució emocional: mai com ara els adults havíem estat tan atents a les emocions dels petits i, de retruc, mai com ara les emocions havien estat tan presents en el dia a dia de la gent. I cosa que és més important, com més connectats estem amb les nostres emocions, més conscients som també de la nostra vulnerabilitat i més empàtics podem ser amb les emocions dels altres. La paraula ‘empatia’, que no existia fa cent anys, s’ha fet enormement popular els darrers anys. Saber-nos vulnerables ens agermana. Viure confinats, privats del vertigen de la vida moderna, ens farà estar més connectats amb nosaltres mateixos i, per tant, més conscients de la nostra vulnerabilitat? L’amenaça del coronavirus ens farà més conscients de la nostra petitesa? Aquesta crisi planetària serà una cura d’humilitat? Els que vivim confinats en cases còmodes i ben abastides serem més conscients del nostre privilegi? Ens farà més empàtics amb els qui pateixen als hospitals (malalts i personal sanitari) o amb els milions de persones que no poden ni confinar-se? Si vivim tancats, estarem més connectats amb el sentiment de soledat? Si no podem sortir a comprar béns materials, serem més conscients de la importància de les relacions amb els éssers estimats, encara que siguin virtuals? Serem més empàtics amb la tragèdia de la gent gran que mor als hospitals sense companyia? Fa uns dies, una persona severament traumatitzada des de petita m’explicava que sentia que la gent del seu voltant era més vulnerable i, per tant, més propera… I que això la feia sentir menys diferent. En aquesta mateixa direcció, el pneumòleg Ferran Morell explica que els microbis van ser els únics éssers vius que van habitar la Terra durant 2.500 milions d’anys i que, per tant, els invasors som nosaltres i no pas ells. Heus aquí una lliçó d’acceptació de la nostra petitesa i vulnerabilitat: els humans no som els reis de la creació, com sovint volem pensar, som només els últims d’arribar.

I per acabar, la pregunta del milió. Aquests virus emprenyats que miren de treure’s de sobre els invasors, quina reacció provocaran en l’espècie humana? Ens faran retrocedir als valors autoritaris del passat? O ens faran més conscients de la nostra vulnerabilitat i més empàtics amb la vulnerabilitat dels altres i, per tant, més solidaris? Probablement, ningú no té la resposta. Però és en aquestes preguntes on hi ha la clau del nostre futur com a espècie.