Cormac McCarthy i Rodoreda

Cormac McCarthy, l’escriptor nord-americà mort aquest 13 de juny a noranta anys, va néixer una generació més tard que Rodoreda, ell el 1933, ella el 1908. En aquest any del quarantè aniversari de la mort de l’escriptora, que no va arribar ni de lluny a l’edat del nord-americà, atès que va morir sense complir els setanta-cinc, una contribució: el paral·lel entre tots dos.

Rodoreda és una autora magna en la literatura occidental i els iguals que la precedeixen i els iguals que la continuen, en el cas en aquestes ratlles de Cormac, bé exigeixen rumiar i remarcar el paral·lel amb l’autora catalana, que en supera alguns. Amb la consideració ineludible que una obra de cultura adquireix relleu universal no exactament i només per les traduccions, en l’afer de la literatura, sinó pel relleu internacional que li atorguen els canons que té al darrere (Buñuel dixit, parlant de Hemingway). Canons, eh, no n’hi ha prou de tenir un estat… Sense canons darrere, Rodoreda resulta al capdavall encara més grandiosa.

És indiscutible que els Estats Units de McCarthy des dels anys trenta que va néixer n’ha tingut i en té l’hòstia, de canons; dels quals l’escriptor nord-americà, deixem-ho ben clar, en va fer un retrat apocalíptic en el·lipsi, un mirall còncau –trencat, en va dir Rodoreda al seu torn–, de la més alta ironia negra, per reflectir la cara fosca de la condició humana i, en biaix o a la directa, emmirallar l’estat del seu país, que no és un país per a vells, reprenent el títol d’una de les seves novel·les que també s’ha fet en cine.

Cormac i Rodoreda: Quanta, quanta guerra…, del 1980, i La carretera de MacCarthy, del 2006, versionada l’any següent en català (Edicions 62, traducció de Rosa Borràs), publicada la primera vint-i-sis anys abans, una generació abans, dialoguen i tracen un paral·lelisme profund i enriquidor. Un adolescent que transita camins de retorn de la guerra del 36 cap a una casa que no pot imaginar on serà llavors ni tan sols si existirà, en la catalana. Un pare i el fill menut en una carretera fugint d’un món obnubilat, irreconeixible i apocalíptic, en la nord-americana. I tot el que s’hi troben els protagonistes en la fugida, una meditació en tots dos casos sobre la sort dels seus respectius països. Ella des d’un racó europeu significatiu i a l’avançada de les guerres que canviarien les regles del joc; ell, des de l’imperi que va guanyar aquestes guerres.

En parlo amb Joan Todó, col·lega en l’escriptura i bon lector, interessat també en les connexions literàries que, en definitiva, constitueixen la tradició. Aquest paral·lel entre el nord-americà i la catalana el traça ja des de la novel·la per ell la millor de McCarthy, Meridià de sang o la vermellor nocturna a l’oest (Edicions 62, traducció de Lluís Delgado Picó i Esther Roig Giménez), del 1985, que per la data de publicació es pot creure amb raó paral·lela en escriptura a Quanta, quanta guerra…

En parlem per correu electrònic, Todó raona amb el seu talent precís, ben informat i argumentatiu: “Meridià de sang és una història d’un noi que un bon dia se’n va de casa a descobrir el món, i aquest –un món en principi real, amb topònims reals com ‘Texas’ o ‘Mississipí’ i una ubicació cronològica més o menys clara, però alhora un món estrany, amb una atmosfera vagament fantàstica– li ofereix sobretot una exhibició d’atrocitats. Una exhibició d’atrocitats narrada amb un estil que, per una banda, és simple, bíblicament simple –tot és lineal, les descripcions són molt sintètiques, les accions s’encadenen de la manera més senzilla, mitjançant coordinades copulatives, de vegades moltes de seguides– que, tot sovint, recorre a una metàfora enlluernadora: uns bandits que travessen un ‘erm cauteritzat’, que tenen al ventre cicatrius ‘com empremtes de centpeus gegantescos’. Suposo que ja veus per on vaig, que tot plegat et sona. És ben bé Quanta, quanta guerra…”

En efecte, ressons aguts en la lectura comparada. “Suposo”, continua Todó, “que també hi ha una mica el fet que la Guerra Civil és –o podria ser, més aviat– el western espanyol”, una imatge poderosa, li escric de retorn, atès que Rodoreda era una fan del gènere i de les seves estructures mítiques en la construcció de l’imaginari col·lectiu llegendari d’una nova nació, els Estats Units.

“Tant Rodoreda com McCarthy han llegit Faulkner, i per allà han atrapat la manera de fer mítiques les peripècies de la gent humil dels seus països. Fins aquí tot és normal, diríem; el que resulta ben curiós és que en tots dos casos els resultats siguin apocalíptics. Meridià de sang té un ambient apocalíptic; La carretera és literalment això. I Quanta, quanta guerra… també: l’apocalipsi de la Guerra Civil i d’una certa cultura humanista, catalana, d’abans de la guerra. Això ja m’estranya més, aquesta coincidència, la trobo molt més curiosa.” No és tan estrany ni sorprenent en veritat, li dic i aquí ho deixem (de moment), si en fem una lectura tangible en el temps: meditacions històriques, antropològiques i polítiques sobre la sort dels seus respectius països. Apunto també que caldria estudiar a fons i esbombar-ho –no seria cap gosadia sinó generositat cultural amb els lectors i una mostra de convicció sense complexos en la literatura catalana– que potser la mestra Rodoreda en conjunt va més lluny encara que el mestre Faulkner.

Queda dit. Consigno també que s’acaben de publicar, reunides en un volum, les dues últimes novel·les de Cormac McCarthy, El passatger i Stella Maris (Edicions 62, traducció de Laura Segarra Vidal i Judith Raigal).