03.12.2019 - 21:50
La polèmica sobre si Vox havia de ser sotmès a la fórmula del cordó sanitari al congrés dels diputats de Madrid s’ha acabat de seguida. El PSOE havia de triar entre mantenir el cordó sanitari contra l’extrema dreta, al preu de cedir la vice-presidència primera al PP, o tenir la vice-presidència primera del congrés. I va triar tenir la vice-presidència primera del congrés. Aquesta és la distància exacta que hi ha per als socialistes espanyols entre els principis solemnement electoralistes i la crua realitat. Càrrec a la butxaca, pam de nas als qui encara se’ls creuen i s’ha acabat la discussió. A una altra cosa…
El cordó sanitari és una fórmula política que s’ha posat en pràctica sobretot als països francòfons per mirar d’evitar que es normalitze la presència institucional de l’extrema dreta. Alguns de vosaltres de segur que deveu recordar els socialistes francesos l’any 2002, quan demanaren el vot com a president de la república del seu antagonista de la dreta, Jacques Chirac, per evitar la victòria de Le Pen pare. I com, consistentment, els socialistes i la dreta republicana van tornar a demanar ara fa dos anys el vot per Emmanuel Macron, a fi d’evitar la victòria de Le Pen filla.
Espanya és molt lluny de tot això. Ni el PP ni Ciutadans no han fet cap cordó sanitari de cap classe i així tenim Vox participant en pactes de govern pertot arreu. Però ara ha quedat clar que el PSOE tampoc no està disposat a pagar ni un sol càrrec per mantenir fora del circuit normal de la política l’extrema dreta. No ens hauria d’estranyar pas. No, almenys, als qui hem vist pels carrers de Barcelona desfilar Miquel Iceta al costat del secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, i desfilar-hi pels mateixos motius i defensant la mateixa cosa. Un gest com aquest seria impensable a França, per continuar amb l’exemple anterior. Fins i tot Manuel Valls, quan era francès, va aixecar una enorme polèmica negant-se a convidar el Front National a participar en la marxa unitària de condemna dels atacs a Charlie Hebdo.
Perquè la qüestió del cordó sanitari no és cosa d’un dia, sinó tota una cultura. I la cultura de l’aïllament del feixisme simplement no existeix a l’estat espanyol. El cordó sanitari allà on s’aplica consisteix també a silenciar mediàticament l’extrema dreta, per exemple. Cosa que és als antípodes de la paracampanya electoral que totes les televisions privades espanyoles han fet a Vox. I no cal dir que el cordó sanitari seria incompatible totalment amb el tracte ofert al cadàver de Franco pel govern de Pedro Sánchez, arran del seu segon funeral. Per exemple.
I com voleu que hi haja cultura de rebuig al feixisme si la transició es féu evitant, precisament, de jutjar-lo? No parle tan sols de revisar expedients, de remoure plaques, de desenterrar demòcrates afusellats o de canviar noms de carrer. No. És que el membre de Vox a qui deien que farien un cordó sanitari és assegut allà d’ençà del 1982, tan tranquil·lament. Ignacio Gil Lázaro ha estat diputat o senador, unes quantes legislatures, per Aliança Popular, pel Partit Popular i ara per Vox. Quan tenia vint-i-cinc anys el van fer diputat i allà continua, l’home, ara que en té seixanta-dos. I sense dir coses gaire diferents. Molts valencians el coneixem de sobres i no tenim cap dubte que tan ultra era abans com ara.
De manera que l’explicació de tot plegat és ben senzilla: abans l’extrema dreta era dins el PP i tothom ho sabia i ho respectava: ningú no va moure mai ni un sol dit per aïllar-la ni per assenyalar-la, encara menys per jutjar-la. I en eixes condicions què voleu, què podeu esperar, ara? El canvi de nom, el canvi de sigla, el canvi de colors al final el pots veure com una simple anècdota. Però la substància persisteix. I aquest, més enllà dels numerets interessats, aquest és el problema.
