06.08.2020 - 21:50
El 1970, el jurat del premi Ciutat de Palma va quedar del tot fascinat amb una novel·la molt dura que descrivia un món absolutament canviant: el del turisme a les Illes. Es deia Corbs afamegats i era la primera novel·la d’un desconegut Gabriel Tomàs, un andritxol nascut el 1940 que debutava en el terreny novel·lístic i que sorgia del mateix poble on ja començava a despuntar Baltasar Porcel, en plena eclosió literària. Ara, exactament cinquanta anys després d’haver rebut el guardó (el llibre va trigar dos anys a publicar-se), la Nova Editorial Moll ha reeditat la novel·la.
Corbs afamegats es pot circumscriure a aquell seguit de novel·les que mostren com el turisme ha canviat de manera radical la societat illenca. Antònia Vicens havia guanyat el premi Sant Jordi amb 39 graus a l’ombra i Els carnissers, de Guillem Frontera, havia tingut un fort impacte en la societat literària del moment, que veia com ja no hi havia fills literaris de Llorenç Villalonga i que, si havien existit, s’havien dedicat a matar el pare. En només una dècada, havíem passat de novel·les com Bearn, que explicaven la fi del món, a la irrupció dels joves illencs de la generació dels setanta que mostraven com havia nascut un altre món i l’explicaven.
Així, en el pròleg que va fer Baltasar Porcel a la primera edició de la novel·la es pot llegir: ‘Qui bategi d’entrada Corbs afamegats, de Gabriel Tomàs, com una obra simplement realista, o si es vol costumista, cometrà una equivocació greu: la de fixar-se únicament en la seva castra exterior, quan sota seu hi batega un món d’ampla fondària, aspre i poètic, que reflecteix amb extraordinària precisió l’actual situació d’un poble mallorquí, un desgavell format per la pròpia tradició, l’envestida de l’allau turística i la presència, ja operant, de la immigració. Em sembla no anar errat si dic que el testimoniatge de Gabriel Tomàs és, en aquest sentit, el més real que ha produït la literatura fabricada a Mallorca de la guerra civil ençà.’
Eren paraules molt atrevides en un moment en què la literatura illenca s’anava renovant a marxes forçades i assegurava: ‘Algú ha dit que la literatura d’en Tomàs era una conseqüència de la meva. Això es repetirà i ni ell ni jo gosaríem negar-ho. Però una tal afirmació serà altra vegada, producte de la crítica més apressada i miop. D’entrada, el món del qual ell parla ja té poc a veure amb el meu: els estrangers i els immigrants a penes hi surten, en la meva obra. Només ho fan d’esquitllentes, perquè jo vaig anar-me’n d’Andratx, malgrat tornar-hi sovint i passar-hi estius sencers, el 1950: turistes i forasters van venir després. La societat sobre la qual en Biel de Sa Costa opera és una que jo ja no he conegut més que com a espectador. El poble de les meves novel·les s’ha anat fent mític i el d’ell és rabiosament actual.’
La lectura de la novel·la en aquesta temporada turística tan estranya fa pensar en camins futurs per a la literatura illenca, i de quina manera hi haurà nous temes que vagin més enllà del turisme, una qüestió que ha planat en major o menor mesura sobre la literatura insular de les darreres cinc dècades i mitja i que ha propiciat estudis com Narrativa i turisme, de Pilar Arnau i publicat per Documenta Balear, centrat en la producció narrativa entre 1980 i 1999. Juntament amb les reflexions sobre la pròpia insularitat, la pèrdua del paradís, la guerra del 36 i la postguerra, el turisme ha estat un dels grans temes de la literatura illenca.
La reedició de la novel·la compta amb un nou pròleg que s’afegeix al de la primera edició. En aquest cas, el signa el catedràtic de la UIB Nicolau Dols, que ens aporta alguna de les claus argumentals del llibre: ‘El primer que sorprèn positivament de Corbs afamegats és que és un llibre d’aquells que enganxen, justament perquè està ben travat: un personatge principal, mallorquí de procedència humil i rural, que ha començat una relació amb una dona d’Albacete, treballadora de temporada, en un hotel d’un nucli turístic incipient, pròxim al poble d’origen del protagonista. El fil principal es descabdella entre una munió d’altres històries de personatges poc o molt relacionats amb el protagonista i, finalment, es fon de la manera més natural dins aquest magma narratiu. I dic “de la manera més natural” expressament. Són els fets o el paisatge humà el que ressurt en aquesta novel·la? Vet aquí el re. Els personatges i l’ambient estan perfectament integrats. Hi apareixen les dificultats dels treballadors, però no en són el tema principal, com tampoc no ho són l’oposició tradició/modernitat, moral explícita / comportament real, identitat local / identitats foranes, ni el començament del turisme ni la iniciació sexual. Tot això hi és, però mai no ofega les línies argumentals principals, la del protagonista de la novel·la i la del protagonista de l’epíleg, en Pere Pobila, personatge d’una història lateral que esdevé principal de la manera més natural’.
I què se n’ha fet, de Gabriel Tomàs? Doncs als seus vuitanta anys contempla amb un punt d’estranyesa el renovat interès que hi ha hagut per la seva novel·la. Tomàs va guanyar alguns premis més, especialment de relats breus, i va publicar una altra novel·la el 1977. D’aleshores ençà, silenci, malgrat que havia continuat escrivint. I gràcies al pròleg de Dols descobrim un silenci terrible quan el catedràtic li demana on és tota aquesta obra literària i la resposta és que Gabriel Tomàs ho va cremar tot.
També sabem que Llorenç Villalonga va ser un dels principals valedors d’aquesta novel·la. En la carta que el 31 de desembre de 1970 escriu a Baltasar Porcel, diu respecte a aquest llibre que hi havia ‘un vertader talent, intuïcions i encerts’.
Porcel també deia en el seu pròleg: ‘En Biel de Sa Costa continua essent un individu gras, que camina una mica a sacsades i porta ulleres negres. És introvertit, observador i solitari. Llegeix molt i passa moltes hores pels cafès, desdoblant-se en un personatge lleugerament fatxenda: és la cuirassa agressiva necessària per a subsistir entre tots aquells que, amb riallada porquina, se’n fotien que perdés el temps darrere els llibres. Aquells que ara ja se’l miren amb astorament envejós perquè, més enllà del terme municipal, té un nom i una audiència que ells mai no tindran. Només el que ho ha patit coneix la força devastadora d’aquesta sòrdida pressió.’
Sigui com sigui, els Corbs afamegats reviuen després de cinquanta anys de tresor ocult, en l’any més rar per al turisme illenc. El panorama és negre com els ocells del títol, i ara veurem si s’obre un nou paradigma econòmic a l’illa i una nova literatura.