09.10.2018 - 22:00
Hi ha una cançó d’Obrint Pas, ‘Al país de l’olivera’ –amb lletra de Xavi Sarrià i enregistrada al disc Coratge (Propaganda pel Fet, 2011)–, que ens recorda la teva valentia i amistat. La teva força i voluntat. El teu compromís i personalitat, ara emmordassada i forçosament exiliada de manera incomprensible. Quan posem la cançó, rellegim la lletra o l’escoltem en la magnífica versió del jove alcudienc Jonatan Penalba, figura emergent del cant d’estil que beu de la saviesa de mestres com Botifarra, el teu record és present en cada vers, en cada estrofa…
‘Al país de l’olivera
hi ha un riu de paper
unes galtes color terra
i un somriure d’argent
al país de les riberes
hi ha un canyar sota els estels
i un mural de fulles seques
a l’ombra d’un taronger.’
La cultura és l’exèrcit d’un país sense estat com Catalunya. En un país com el nostre, la Conselleria de Cultura és el Ministeri de Defensa, i el conseller de Cultura, el capità general que condueix el país cap a la llibertat. La teva llavor ha fet arrels i ha fet néixer un exèrcit de soldats disposats a establir, restituir i reconstruir el país al so dels timbals de la música i les tradicions. No esteu sols, ni som pocs, perquè els nous capitans i el batalló de la cultura, encapçalat i estibat per la teva ensenya, s’aixeca cada jorn disposat a fer d’aquesta una república lliure per a homes sencers com tu. La teva veu no s’ha deixat de sentir, fins i tot, a cada concert de la darrera Fira Mediterrània i en molts dels actes i esdeveniments que organitza la societat civil en el marc de l’escena cultural.
‘Al país que dorm a l’era
hi ha polsim de fruites velles
bicicletes entre séquies
arracades de cireres
al país de les teulades
hi ha besos d’aigua llimó
arrapades a les cames
parotets a dins del cor.
Al país que dorm a l’era.’
La cultura catalana ha patit molts anys exiliada, al mateix temps que pobra, bruta, trista i dissortada, i s’ha d’aixecar cada dia per mirar amb esperança el futur. Desgraciadament, han estat molts els consellers de Cultura que ho han patit en pròpia pell. Ventura Gassol (1932-36) va haver d’exiliar-se als anys quaranta, primer a Suïssa i després a Mèxic; Antoni Maria Sbert (1936-37) també va fugir a Perpinyà després de la guerra civil i va seguir via París cap a Mèxic. Carles Pi i Sunyer (1937-39) va marxar a França i, finalment, a Londres, va formar part del govern de la Generalitat a l’exili. La cultura catalana ha quedat moltes vegades tocada de mort i ha hagut de fugir del país amb les maletes pels camins de l’exili o dels contrabandistes a les Alberes, com han descrit molts intel·lectuals de la postguerra. Tu ets exemple i realitat útil al servei del país, com el senyal d’un far en la construcció d’una nova República. És només aquest un impàs, conseqüència de la irracional repressió d’un estat feixista i sense escrúpols, que ara mateix ens separa dels companys de lluita a la presó i a l’exili. Una pedra més a la història d’aquesta maltractada Catalunya, però també un camí que s’obre al món per entendre qui som, d’on venim i cap on anem.
‘Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l’aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd.’
Un poble que no canta és un país mut, sord i cec, perquè les cançons són llibertat. La revista Enderrock ha celebrat vint-i-cinc anys i hem escrit prop de tres-centes revistes en un camí llarg de vells anhels, ple d’aventures i de coneixences. I tu, amic Lluís, n’has estat còmplice indispensable per a superar els entrebancs, a vegades insalvables, per a poder mirar endavant i fer possible una ‘indústria cultural’ que no és més que la força de voluntat de centenars de mans i braços fent país amb l’esforç i la suor de la gent que construeix amb tossuderia les estructures d’una identitat pròpia. Des dels vuitanta, amb la restitució de les institucions democràtiques, una dotzena de consellers i conselleres han dibuixat amb més encert o menys línies culturals per a la reconstrucció nacional. La teva designació va ser aplaudida pel sector, perquè ets un home de cultura, vinculat de manera personal i professional amb la cosa, més activista que polític, però absolutament honest amb un servei públic i convençut que la cultura ha de ser motor de llibertat i eina de transformació social.
‘Al país de cases blanques
hi ha pins banyats en sal
margallons entre baladres
peus descalços dins el mar
al país de les marines
hi ha un sol roig a les vesprades
catxirulos a les platges
i uns dits pentinant onades.
Al país de cases blanques.’
Empesos pels nostres instints, hem recorregut tants camins com les xiruques del mestre Coromines, tal com cantaria Titot amb Aramateix, paraules amb les quals segur que et sents identificat. També Perejaume va fer una metàfora de l’Amidament de Joan Coromines per a explicar la immensitat de la seva recerca filològica durant 1.332 excursions arreu del país, amb una cartografia dels mots, una partitura imaginada com la suma del so conjunt mitjançant la música de les paraules. Les paraules són la música amb la qual hem escrit el paisatge dels Països Catalans. Un patrimoni cultural viu i potent per a explicar la nostra realitat, la música de la nostra generació. Des dels joves adolescents del trap a les veus divines de l’òpera. Per fer d’altaveu d’un país amb cançons pròpies, crític i festiu, en què la llibertat d’expressió no estigui anorreada. Ni els rapers emmordassats, amenaçats i censurats. Ni els consellers exiliats, ni els polítics empresonats.
‘Al país de les rialles
hi ha raïm a les porxades
ametles i olives negres
un arròs fet amb costelles
al país de les costeres
hi ha llaüts i guitarrons
i la veu de les rondalles
pessigant les emocions.
Al país de les rialles.’
La música és llibertat i les cançons són el clam d’un poble que canta per modelar un futur millor i menys incert. Perquè mentre siguem dignes no ens faran callar, no callarem per denunciar les injustícies ni claudicarem dels nostres objectius. Amic Lluís, ben aviat ens retrobarem en una llarga abraçada i, si cal, deixarem anar unes llàgrimes per recordar que som persones i que ens estimem. I mentrestant, enderrocarem els murs de l’opressió, obrirem les finestres de la llibertat i cantarem i ballarem sota un cel blau d’il·lusions. Perquè sense organització no hi ha revolta i sense el poder d’un poble que canta no hi ha futur.
‘Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes
somnis dibuixats a l’aire
promeses a les orelles
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret
un lligam que mai no es trenca
un amor que mai no es perd’
PS: Amic Lluís, tot això t’ho escric –amb la Rosa aquí al costat posant els accents i les comes– des del peu del Montseny, ben a prop d’on vau passar tants anys de ‘joventut’ amb la Sumsi i els amics, a recer de la pau espiritual i la llibertat d’esperit propagada per mossèn Pere Ribot a l’Abadia de Sant Martí del Montseny. Un lloc de trobades clandestines i proclames contra el feixisme… I també del paisatge a la taula que amb tanta cura i passió fa possible un altre amic comú, en Josep Montsant. Recordant les intenses trobades i els debats honestos i sincers a Vic i a Manresa, els viatges en cotxe oficial cap al territori o els dinars crítics al Raval per fer, planificar i projectar la cultura i la comunicació del país. Ben a prop del teu pati bonic de Brussel·les, una forta abraçada i moltes besades!
