08.02.2022 - 21:30
|
Actualització: 08.02.2022 - 21:31
Els cops d’estat se succeeixen a gran velocitat a l’Àfrica, especialment a la part occidental del continent.
El cas més recent fou dimarts de la setmana passada a Guinea Bissau, i pretenia enderrocar el president Umaro Sissoco Embalo. Hom diu que hi va morir molta gent, en l’operació, que ara per ara sembla que ha estat fallida. Setmanes abans, el 24 de gener, hi havia hagut un cop d’estat a Burkina Faso, precedit d’un altre a Sudan a final d’octubre, i encara un altre a Guinea al setembre.
Aquest darrer any, Tunísia, Mali i el Txad també han tingut cops d’estat, a banda els intents no reeixits a la República Centreafricana i a Níger. Molts d’aquests països també es troben sota l’amenaça del terrorisme islamista, que en alguns casos ha servit de pretext a l’hora de justificar aquests cops.
Hi ha una cosa que és realment nova en aquestes accions: la manera de denominar-les. Els nous homes forts, sembla, proven de camuflar-les tot descrivint la realitat diferentment.
A Guinea, la farsa ha arribat al punt culminant, com demostra aquesta declaració publicada a les xarxes socials i signada pel nou home fort del país, el coronel Mamady Doumbouya.
Aquest gest que fem avui no és pas un cop d’estat, sinó una acció inaugural per tal d’establir els fonaments d’un estat. Més concretament, un estat de dret.
Cop d’estat? Quin cop d’estat?
Aquest intent de qualificar el cop amb l’expressió “acció inaugural”, així i tot, no va tenir l’efecte desitjat: la majoria dels mitjans de comunicació van fer servir el terme “cop d’estat” per descriure i informar sobre allò que acabava d’ocórrer a Guinea.
És la mateixa tàctica utilitzada al país veí, Mali, que va tenir dos cops d’estat en menys de dotze mesos (l’agost del 2020 i el maig del 2021). El president de la comissió legislativa del Consell Nacional de Transició (CNT), Souleymane Doni, justificà l’amnistia concedida als insurrectes tot negant l’existència del cop.
Allò que hom ha d’entendre és que no fou pas un cop d’estat. No va haver-hi un cop d’estat perquè no es va suspendre la constitució, i perquè el president va dimitir. No va haver-hi una dimissió sota pressió, això no fou pas així.
Aquesta mala fe seria gairebé còmica si no fos una qüestió tan tràgica per a la salut de la democràcia a l’Àfrica. Estrictament parlant, un cop d’estat no és sinó una presa de poder il·legal per un individu o un grup endogen a l’estat.
Com a investigador del Centre de Recerca Interdisciplinària sobre l’Àfrica i l’Orient Mitjà (CIRAM) de la Universitat Laval, la meva tasca se centra, primordialment, en la democràcia i els mitjans de comunicació a l’Àfrica.
Exposo, així doncs, els tres indicis principals que solen utilitzar experts com ara Jonathan Powell i Clayton Thyne per tal de dirimir si una insurrecció és un cop d’estat o no:
- En són autors agents de l’estat, com ara militars o bé funcionaris governamentals?
- L’objectiu de la insurrecció és arrabassar el poder del cap de l’executiu?
- Els conspiradors fan servir mètodes il·legals i inconstitucionals per fer seu el poder executiu?
El cop d’estat constitucional, de moda a l’Àfrica
Seguint al peu de la lletra aquestes definicions, Guinea efectivament tingué un cop d’estat. D’ací ve que la destitució del president del país, Alpha Condé, no hagi causat gaire indignació a l’Àfrica: al cap i a la fi, la seva presidència no ha estat pas un exemple reeixit de govern democràtic.
Alguns observadors fins i tot han parlat d’un “cop militar” per a rectificar el “cop constitucional” que l’ex-president Alpha Condé va dur a terme l’any 2020, quan modificà la constitució per a assegurar-se un tercer mandat.
Aquesta noció de “cop constitucional” –referit a l’acció d’enderrocar l’ordre constitucional existent– ha fet fortuna darrerament al continent africà, en indrets tan diversos com ara Tunísia, el Txad, Costa de Vori, el Togo i Benín.
A Tunísia, el president Kaïs Saïed pretén emparar-se en una disposició constitucional per a casos de “perill imminent” que li permetria de congelar temporalment l’activitat parlamentària. Sense arribar a l’extrem de suspendre la carta magna, Saïed ha aprofitat l’avinentesa per prendre una colla de mesures d’excepció que els partits de l’oposició anomenen “cop d’estat contra la constitució“.
Togo sembla ser un exemple de llibre d’aquesta dinàmica, amb la presa de poder quasi-dinàstica per Faure Gnassingbé l’any 2005. En aquell moment, la Comunitat Econòmica d’Estats de l’Àfrica Occidental (CEDEAO) qualificà la maniobra de “cop d’estat constitucional”.
A Costa de Vori, la mort sobtada del candidat designat pel partit de govern va “obligar” a reinterpretar les normes constitucionals per permetre a Alassane Dramane Ouattara de presentar-se a un tercer mandat l’any 2020.
A Benín, el projecte d’aprovació d’un únic mandat presidencial es va haver d’abandonar. Des de llavors, les consecucions democràtiques d’aquest país –considerat durant molt de temps un exemple en l’àmbit de la gestió democràtica– s’han posat greument en dubte, sobretot arran de l’aprovació pel govern d’esmenes constitucionals no pactades amb l’oposició.
Al Txad, el mariscal-president Idriss Déby Itno hauria començat un cinquè mandat (de sis anys de durada) si la seva mort al front no ho hagués impedit. Segons el recompte oficial havia rebut el 79,32% dels vots emesos a la primera tongada de les eleccions. D’aleshores ençà, amb una clara violació de les normes constitucionals vigents, un consell militar de transició dirigit pel fill del president, Mahamat Déby Itno, ha pres el poder durant un període transitori de divuit mesos.
Els països s’enfonsen en els períodes de transició
Així doncs, les “transicions democràtiques” a l’Àfrica no condueixen, en general, a la consolidació democràtica. Això es demostrà, per exemple, amb el segon cop militar a Mali el maig del 2021, en ple període de transició. Fins al punt que la literatura especialitzada en transicions democràtiques a l’Àfrica subsahariana fins i tot ha donat lloc a una subdisciplina, que rep el nom de “transitologia“.
Les transicions democràtiques a l’Àfrica solen desembocar en reformes constitucionals que fan néixer “noves repúbliques”, caracteritzades per una renovació de les institucions que suposadament garantirà més bones pràctiques de govern. Teòricament, aquestes reformes han de promoure el bon funcionament de l’estat de dret i l’alternança democràtica del poder executiu, dins un sistema polític multipartidista.
Una volta creades, tanmateix, aquestes institucions es desvien ràpidament de la missió inicial. En diversos països africans, els tribunals constitucionals han pres moltes decisions infundades, fins i tot forassenyades, tot i que en un règim democràtic s’haurien de limitar a servir de darrer recurs legislatiu. Un exemple bastarà per a il·lustrar aquesta tendència: al Gabon, la presidenta Marie Madeleine Mborantsuo ha estat al càrrec del 1991 ençà gràcies a un decret que va suprimir retroactivament el límit de dos mandats.
Com es poden tornar a enfortir les institucions?
En el seu discurs davant els parlamentaris ghanesos a Accra, el juliol del 2009, l’ex-president nord-americà Barack Obama digué, amb el seu enginy característic: “L’Àfrica no necessita homes forts, sinó institucions fortes.”
Però tot sovint sembla que molts mandataris només recorden la paraula “fort”, i no pas la paraula “correcte”. No obstant això, molts experts defensen la construcció prèvia d’un estat fort com a requisit per al funcionament correcte d’una societat democràtica, basada en l’estat de dret.
Aquest procés de monopolització del poder no es pot basar en el consentiment i la legitimitat, tanmateix. És per això que creiem que les propostes per a repensar la legitimitat de l’estat africà en l’era de la governança compartida són prometedores. En la presa de decisions, el govern compartit es basa més en l’horitzontalitat que no pas en la verticalitat. Així, recorrent al consentiment de les parts interessades, es diferencia de la governança imposada o forçada.
Fet i fet, el desenvolupament econòmic i la democràcia no s’exclouen pas: més aviat, totes dues nocions poden ser –i haurien de ser– objectius dels governs africans.
Després de l’onada d’independències, als anys seixanta, l’Àfrica ja havia intentat sense èxit de privilegiar el desenvolupament econòmic, en detriment de la democràcia i les llibertats individuals. Aquesta experiència va conduir a la instauració de règims dictatorials i a un govern calamitós, atiat pels programes d’ajustament estructural del Fons Monetari Internacional (FMI). És per això, en doncs, que és important d’aprendre dels nostres errors i trencar així l’estancament que avui experimenta el continent.
Henri Assogba és professor del departament d’informació i comunicació de la Universitat Laval, al Canadà. Aquest article es va publicar a The Conversation.
