07.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 08.11.2022 - 00:58
El gran Lluís Llach va retratar un dels trets essencials de la nostra nació en la cançó “País petit”. Supose que la majoria us la sabeu de memòria o, si més no, heu sentit alguna vegada allò de “El meu país és tan petit/ que des de dalt d’un campanar/ sempre es pot veure el campanar veí.”
Amb excepcions metropolitanes i projeccions cap a l’interior que s’expliquen totes soles, els Països Catalans som, en termes geopolítics, un conjunt extraordinàriament fluid de sis planes que van del Rosselló al Camp d’Elx, on la població viu distribuïda d’una manera que en podríem dir raonable. Els campanars de Lluís Llach són una realitat física, els veiem; però sobretot són una gran realitat humana. Qui de Lladó no ha anat mai a Figueres? Qui de Gandia no s’ha arribat mai a Oliva? Qui de Sant Lluís no va mai a Ciutadella? Qui de Banyuls no ha estat mai a Ceret?
La cosa interessant de la geopolítica és la manera com explica, mitjançant condicionants físics i materials, per què les societats són com són. I la proximitat constant dels campanars és molt important, perquè crea, ha creat, un país on la informació circula molt naturalment. I això és una de les coses que ens ha fet ser com som.
Tan solament per comparar: Espanya, per contrast amb les nostres planes, és un semidesert on les poblacions són molt més allunyades les unes de les altres. En tot l’altiplà no hi ha sinó dues ciutats dignes d’aquest nom, Madrid i Saragossa, i la distància entre campanars és gran: normalment és de desenes de quilòmetres una separació que entre nosaltres rarament supera el guarisme únic. En la frontera de Ponent, més enllà del Matarranya, fins i tot trobem la segona àrea més despoblada d’Europa, superada únicament per la freda Lapònia.
Pensar que aquesta diferència estructural tan gran no crea societats distintes és ignorar de manera suïcida la realitat: les conforma. Per això a Catalunya el moviment per la independència s’ha construït des de baix i molt ràpidament: precisament perquè la gent es coneix, es parla, es passa les notícies, es toca, debat i es conjura de campanar a campanar. Altrament, no s’explica que el 2017 es proclamàs la independència malgrat tenir furibundament en contra els dos diaris considerats com els més importants de la capital, o malgrat que les estatístiques oficials explicaven que el 80% de la població mirava les televisions espanyoles.
A Catalunya, i al conjunt del país, els mitjans som molt menys importants que no en països de poblacions i nuclis urbans molt més dispersos, on el contacte entre la gent no és tan autònom, tan regular i tan espontani. Com passa a Espanya, per exemple.
I per això mateix aquest control partidista obsessiu dels mitjans que alguns somnien que serà capaç de modificar les idees de la gent i alterar la realitat del país és abocat al fracàs. Serà inútil. El temps ho dirà.
Simplement, és un error copiar a Catalunya les formes i les maneres del pitjor periodisme espanyol: els articles sense cap respecte a la realitat, buits de tota prova contrastable; l’agressivitat, la idea que un periodista pot pensar en termes d’amics i enemics polítics; les manipulacions barroeres de les fonts, la selecció intencionada d’aquestes fonts per a fabricar una realitat que no és; l’assetjament; les filtracions interessades que es volen fer passar per investigació; el corporativisme com a escut per a justificar les males pràctiques professionals. I és un error, sí, efectivament, perquè Catalunya no és Espanya. O, més ben dit, perquè Catalunya no és –no és en la seua formació més profunda, en la seua base– com és Espanya.
VilaWeb necessita del vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors perquè és gràcies als qui ens ajuden que podem seguir publicant VilaWeb.
