A Barcelona comença aquests dies això que l’ajuntament ha qualificat de gran esdeveniment, que no és res més que les regates de la Copa Amèrica de vela. D’ençà que fa dos anys es va saber que les aigües de la ciutat serien l’escenari de la gran competició, tot s’ha preparat per a l’arribada del gran dia. És un dia que durarà mesos perquè el sistema de les regates és complicat de comprendre per a un públic que no hi està gaire avesat. De moment, demà es farà la gran festa de gala per a la inauguració, i a partir d’ací, els equips i les tripulacions competiran per endur-se el trofeu.

A Barcelona hi ha veus contràries que s’hi faça aquest esdeveniment, pel qual va lluitar amb força la batllessa dels Comuns Ada Colau, ajudada per l’entusiasme del socialista Jaume Collboni, que ara, amb la vara de batlle a la mà, ha de rematar la faena. Moltes d’aquestes veus contràries a la competició la consideren elitista i fora de lloc per a una ciutat com Barcelona, que, diuen, no necessita més publicitat per a atraure visitants de tot el món. A més, s’emmirallen en València, que els anys 2007 i 2010 va ser seu de la regata. És significatiu que quan Colau s’abraçava fervorosament a la copa de les cent guinees va verbalitzar que això que ells projectaven no tindria res a veure amb el que va passar a València.

Aigua en cistella

A principi de segle, quan València va ser designada seu, la batllessa d’aleshores, Rita Barberà, es va mostrar exultant perquè allò representava una oportunitat per a posar València al mapa del món. Al mapa dels grans esdeveniments universals. Segons l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques, l’IVIE, l’esdeveniment va costar 1.847 milions d’euros. Tan sols el cànon que el consorci València 2007, format per l’ajuntament, la Generalitat i el govern d’Espanya, va pagar a l’empresa organitzadora de l’esdeveniment va ser de 80 milions d’euros. Barcelona diu que n’ha pagats 70.

Amb tot, els resultats no van ser tan favorables com havien volgut vendre i la factura d’aquella operació de maquillatge es va continuar pagant molts anys després. Concretament, l’any 2019, amb un govern socialista a Espanya i un al País Valencià, es va aconseguir la condonació dels prop de 400 milions d’euros que encara es devien a l’ICO. El banc de crèdit oficial els havia avançat sota la garantia dels guanys que havia de generar la competició.

Els guanys tenien a veure amb l’arribada en massa de visitants a València per a contemplar les regates que es disputaven en un camp molt allunyat de la costa. O l’arribada de grans iots i creuers. També es comptava que la presència permanent a València de centenars de persones durant un parell d’anys abans de la celebració de la competició es notaria en el sector dels serveis. Segons el conte de la lletera, aquestes persones necessitaven cases on viure, taxis, menjar, cotxes de lloguer, escoles per als fills, restaurants i més serveis que podrien pagar a un bon preu perquè els seus salaris eren prou més alts que els de la mitjana de valencians autòctons.

Però segons un estudi fet per un grup d’economistes de diverses universitats valencianes, això no va ser així. De fet, els equips tenien un sistema d’abastiment propi i pràcticament tots els productes que consumien els arribaven dels seus països. Com que la base de la competició és la millora constant dels vaixells, tampoc no van contractar mai cap tècnic valencià, sinó que cada especialista que necessitaven el feien venir d’allà on fos perquè treballàs exclusivament per a ells.

Segons aquest mateix informe, qui sí que en va sortir beneficiat va ser el mercat immobiliari. La presència durant dos anys dels equips va causar una demanada d’habitatges en zones residencials i de luxe, cosa que en va fer pujar els preus.

La privatització de l’espai públic

En nom d’aquests espectacles esportius es dóna per fet el dret d’impedir a veïns i vianants de circular per una part de la ciutat, a vegades pel seu propi carrer, perquè s’hi fa un esdeveniment privat. Pot ser una cursa de fórmula 1 pel passeig de Gràcia o la festa de Louis Vuitton, un dels grans patrocinadors de la copa, al parc Güell. I en el cas de les regates de la Copa Amèrica de vela, els veïns de la Barceloneta hauran d’exhibir salconduits per justificar que entren o surten de casa seua, per exemple.

A València, la regata de la Copa Amèrica va representar la privatització d’una part important del port de la ciutat. La zona dels populars magatzems portuaris era un mirador perfecte per a veure la mar mentre es passejava. La instal·lació de les bases de les esquadres, que eren edificis efímers, que ocupaven molts metres quadrats, va deixar cec tot el passeig. La mar, tan sols la veien els equips, els mecànics, els enginyers, que tenien accés a aquelles construccions que no eren res més que grans contenidors decorats amb les marques comercials que pagaven el vaixell que concursava. Aquesta presència va durar anys, perquè en acabar les regates, allò es va convertir en un cementiri per a les bases que es van desmuntar molts anys després. Algunes van poder ser reciclades. Un cas excepcional és el de Juan Roig, propietari de Mercadona, que va aprofitar l’avinentesa per reciclar un parell de les bases per construir, sobre el moll la seua escola de negocis i el viver d’empreses i d’empreses emergents que ajuda a desenvolupar.

Mirar la mar, el mateix argument de Grant Dalton i Rita Barberà

A València, Rita Barberà parlava sovint de l’obertura a la mar de la ciutat. És el mateix que empra Grant Dalton, el director general de la Copa Amèrica, en una entrevista al diari Ara. Retreu a la ciutat que després dels Jocs Olímpics del 1992, Barcelona es va tancar en si mateixa i que ara té l’oportunitat de tornar a mirar a la Mediterrània.

Dalton diu que ha participat en moltes reunions i que té bona relació amb els pescadors. Barberà obviava que València té un barri eminentment mariner que no ha viscut mai d’esquena ni a la mar ni als oficis que s’hi practiquen. De fet, al barri hi vivien, hi viuen encara, pescadors i treballadors portuaris, per exemple. Hi ha un hospital i un institut que miren a la mar, també, tot i que el gendre de Juan Roig ho trobe una pèrdua de diners que no es pot suportar en una societat tan capitalista. I hi ha també cases particulars en què encara es poden comprar clòtxines quan n’és la temporada. L’obertura a la mar de la ciutat volia dir, per Barberà, canviar la fesomia d’un barri que va ser poble, treballador, auster i modest, tot assolant-lo per fer-hi tot d’habitatges de luxe, més restaurants, més hotels i més establiments de serveis per als visitants potencials.

María José Catalá en vol més

Durant la campanya electoral del 2023, l’actual batllessa de València, María José Catalá, va incloure al programa d’afegir la ciutat a la lluita per a ser la seu de la copa del 2027. Ràpidament, el navilier Vicente Boluda li va fer costat i va dir que els empresaris s’implicarien en la candidatura tant amb ajut tant moral com econòmic. La batllessa i l’empresari comparteixen taula al consell d’administració del Port de València i no solament estan d’acord en la necessitat d’ampliar-lo, sinó que, recentment, quan es van aprovar les bases per a la concessió de l’explotació de la marina, van estar d’acord a incloure-hi una clàusula segons la qual si València torna a ser la seu dels navegants, l’empresa concessionària haurà de posar totes les facilitats mentre duren els preparatius i la competició.

En tot moment, Catalá ha atribuït a la desídia de les autoritats valencianes la causa per la qual ara Barcelona s’ha convertit en un competidor que no esperaven. Tan sols fa un parell de mesos, la batllessa va reiterar aquest desig i, en veure com Barcelona entrava de ple en els preparatius, diu que va parlar per WhatsApp amb el batlle Collboni per dir-li que en ella tindria una competidora molt dura si tenia la temptació de tornar a optar a organitzar la regata.

Dels deutes que la copa del 2007 va deixar a València, Catalá no en va parlar.