COP27: les claus per a entendre el fracàs de la conferència climàtica

La vint-i-setena conferència sobre el canvi climàtic de l’Organització de Nacions Unides (ONU) ha continuat durant el cap de setmana, malgrat que en teoria s’havia d’acabar divendres. No ha estat res excepcional, atès que el fet que les negociacions d’última hora es perllonguin un dia o dos després de la data límit ha estat la norma dels anys anteriors. Sí que ha estat singular enguany la sensació de fracàs, malgrat que alguns governs hagin volgut destacar alguns dels acords assolits i els hagin qualificat d’històrics.

Tot i que hi hagi un acord general sobre la realitat del canvi climàtic i les seves conseqüències, a l’hora de concretar les accions necessàries hi ha desacords significatius entre governs. L’inconvenient és que si fins ara era molt fàcil adherir-se a la causa climàtica per haver estat un fet indefinit en el futur, els científics apunten que és aquesta dècada quan s’ha d’actuar. Els temps s’ha acabat i cal prendre accions concretes i decidides. I ací sorgeixen les desavinences.

Una conferència que no té per objectiu solucionar l’emergència climàtica

Encara que sigui sorprenent, les conferències climàtiques de l’ONU no van ser dissenyades per posar fi al canvi climàtic. L’ONU no és un govern mundial que pugui imposar solucions a tots els països. Els estats han d’acceptar voluntàriament les mesures. Per tant, d’entrada cal entendre que les conferències són dissenyades per ajuntar personal diplomàtic perquè arribi a acords, sigui durant els dies de la conferència, sigui quan ja són als seus països d’origen. A més, la conferència climàtica és dividida en dos blocs. Per una banda, hi ha la part diplomàtica. Per una altra, hi ha el bloc en què participen científics i grups de pressió, que són els que han conformat el gruix dels trenta-cinc mil assistents.

Aquest segon bloc no participa en les negociacions diplomàtiques entre estats, solament pot pressionar-los. Per això, una de les impressions de molts ciutadans que seguien la conferència ha estat la de desordre i confusió. Per una banda, les conclusions científiques sobre el canvi climàtic a la conferència, i les accions necessàries a fer, semblen clares. Però, per una altra, els diplomàtics no tenen cap obligació de fer cas d’aquestes peticions i defensen els interessos estatals. La funció de la conferència de l’ONU, per tant, és de crear un marc en què els estats negociïn, però sense capacitat d’imposar res.

Els diners, la gran dificultat: el fons per a les pèrdues i els danys

Durant la COP27 un dels conceptes més repetits, fins i tot abans de començar, ha estat el de pèrdues i danys, que té moltes derivades. El canvi climàtic ha estat causat pels països industrialitzats, que durant més d’un segle han emès CO₂ a l’atmosfera sense cap límit. I tot i que ara també en pateixin les conseqüències negatives, se n’han endut tots els beneficis: millora de la qualitat de vida, desenvolupament industrial i tecnològic, lideratge geopolític internacional, etc. Per contra, els països en desenvolupament no s’han emportat cap benefici i, en canvi, han començat a patir conseqüències negatives molt greus del canvi climàtic. En aquest sentit, fa anys que es va arribar a l’acord que els països desenvolupats ajudarien els països pobres i s’hi va posar una xifra: cent mil milions anuals. Però ací van començar els entrebancs.

Aquesta quantitat no són uns diners concrets, sinó un exercici comptable. S’hi encabeixen accions que ja fan els països rics: ajudes, inversions i préstecs. I tampoc no hi ha hagut un acord sobre quines han de ser les regles comptables. Aquesta ha estat una de les lluites principals de la conferència d’enguany. En un extrem, trobem la posició de la Unió Europa, que de bon començament es va oposar a la creació d’un fons econòmic específic amb l’argument que crear-lo requeria uns quants anys i que era millor i molt més ràpid modificar les estructures dels organismes actuals, com ara el Banc Mundial i els programes humanitaris de l’ONU.

Per una altra banda, hi ha el G77, el grup de països en què hi ha pràcticament tota l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i bona part de l’Àsia. Han reclamat de sempre la creació d’un fons específic, encara que demani més temps, perquè desconfien dels exercicis comptables dels països rics, que podria causar una disminució dels programes d’ajuda tradicionals.

En aquesta negociació, hi ha hagut un segon element de tensió, que pot créixer a mesura que les conseqüències del canvi climàtic empitjorin. Amb l’Acord de París, els països desenvolupats van aconseguir que els països en desenvolupament no els poguessin demandar legalment pels danys i perjudicis causats pel canvi climàtic. A canvi, com a causants principals de la situació actual, concedirien ajuts econòmics per mitigar-ne els efectes i ajudar-los a adaptar-se a la nova situació climàtica.

A la COP27, enmig de les negociacions, alguns països pobres van arribar a dir que si no s’acordava el fons econòmic, i els països rics continuaven amb les dilacions per concretar els ajuts pactats en el passat, podrien no respectar aquesta clàusula i començar a fer reclamacions legals. Al final, s’ha arribat a l’acord de crear el fons, que ha estat qualificat d’històric pels negociadors. Però molts analistes en rebaixen el to, atès que no  se n’ha concretat res: ni els països, ni les quantitats ni la data d’entrada en funcionament.

Continuar amb els combustibles fòssils: phasing down/phasing out, la batalla terminològica

Si en el front de les ajudes econòmiques s’ha arribat a una victòria testimonial, en l’altra gran batalla, la de posar data final a l’ús de combustibles fòssils, el fracàs ha estat absolut. L’enfrontament ha tingut dos episodis. El primer, terminològic. Uns quants científics, ecologistes i alguns governs advocaven per l’eliminació progressiva (phasing out, en anglès) de l’ús de combustibles fòssils. És a dir, concretar una data final per als combustibles fòssils. Mentre que uns altres governs, i les empreses del sector, pressionaven per una disminució progressiva (phasing down, canviant l’out per un down, en anglès), evitant de concretar cap data final a l’ús dels combustibles fòssils.

El front següent va ser la proposta de l’Índia d’acordar una disminució progressiva de l’ús de tots els combustibles fòssils. Fins ara, el debat es limitava al carbó. La Unió Europea i els Estats Units van donar-hi suport. Però l’oposició frontal dels països productors de petroli i gas, amb l’Aràbia Saudita i Rússia al capdavant (els principals productors mundials), ha evitat que es faci cap esment als combustibles fòssils. Els països productors han guanyat la batalla i podran continuar fent negocis com sempre.

Cal tenir clar que limitar-se al carbó afecta, bàsicament, els països en desenvolupament. Tot i que aquesta font encara és important en els països rics, són infrastructures més que amortitzades per la seva antiguitat. Tancar les centrals de carbó no és cap compromís especial, atès que senzillament han arribat al final de la seva vida útil, i poden ser substituïdes fàcilment per fonts renovables o centrals de gas fòssil –el motiu pel qual han blocat la referència a aquest combustible. Els països pobres, en canvi, per desenvolupar-se, necessiten augmentar molt significativament la generació energètica, i el carbó sovint és l’opció més fàcil. Per una banda, perquè és el combustible fòssil més barat. Per una altra, perquè és un combustible abundant en molts d’aquests països.

Ara, les coses poden començar a canviar, encara que sigui per interessos dels països rics. Els EUA, la UE, el Japó i el Canadà van persuadir Indonèsia, un dels països més poblats del món i en ple desenvolupament, perquè abandoni progressivament l’ús de carbó (n’és el tercer productor mundial) gràcies a una ajuda de vint mil milions. Cal tenir en compte que Indonèsia és el principal productor mundial de níquel i en té les reserves més grans –un element clau per a fer la transició energètica a renovables, atès que és un dels components principals de les bateries d’ió liti. De fet, van prohibir l’exportació de níquel el gener del 2021, de manera que les empreses occidentals que en vulguin obtenir hauran de crear-hi fàbriques per tractar-lo. Caldrà veure si el nou paquet d’ajuts té com a contrapartida l’eliminació o modificació de la prohibició, però mostra el camí als països en desenvolupament per a pressionar els països rics.

En qualsevol cas, hi ha el perill que els combustibles fòssils es converteixin en la nova fusta. Durant bona part de la història de la humanitat, la fusta va ser el combustible únic. Quan va començar a escassejar, es va passar als combustibles fòssils, perquè no hi havia més opció. El seu ús es va expandir enormement i avui dia són els combustibles més usats. I malgrat que per persona s’empri molta menys fusta, com que la població s’ha multiplicat per deu, avui dia es crema tanta fusta al món com quan es van començar a fer servir els combustibles fòssils. En termes absoluts, no n’ha baixat l’ús. Sembla que alguns països estan d’acord a expandir les energies renovables per cobrir les noves necessitats energètiques, però sempre que es mantingui el consum de combustibles fòssils. De moment, a la COP27, el grup de pressió de combustibles fòssil ha estat la delegació més nombrosa, i ha crescut d’un 25% respecte de l’any passat.

La Xina, al marge de la comunitat internacional

El gegant asiàtic ha estat un dels protagonistes de la conferència climàtica, tot i que ha aconseguit passar força desapercebut. En les negociacions va arribar a dir que tan sols acceptaria accions voluntàries. D’una altra banda, s’ha negat a ser un dels contribuents al fons d’ajuda perquè no vol ser considerat un país ric.

La Xina ocupa una posició singular i juga a dues bandes. Per una banda, d’un punt de vista de paràmetres econòmics (renda per càpita), no és un país ric. Així i tot, si es considera que és el país més poblat del món, els seus paràmetres d’impacte sobre el clima equivalen als d’un país ric. Actualment, és el tercer en emissions acumulades d’ençà del 1750, responsables del canvi climàtic, i la mesura que s’usa per justificar que els països desenvolupats siguin els que aportin diners. En una dècada, superarà a la UE en emissions acumulades i se situarà en segona posició. I en dues podria superar el primer, els EUA. Certament, les seves emissions per càpita són baixes, però per al clima compten les totals.

Les contradiccions no s’acaben ací. Per una banda, és el país del món que més renovables instal·la i és capdavanter mundial en producció de bateries, cotxes elèctrics i bombes de calor. Per una altra, també és el principal productor de carbó –quintuplica el segon (l’Índia)– i continua obrint centrals de carbó i gas. La Xina sempre ha dit que no comprometrà el seu desenvolupament i creixement econòmic. Mentrestant, planifica un pic màxim d’emissions cap al 2026 i una disminució progressiva fins a assolir la neutralitat d’emissions el 2060, sense compartir el compromís internacional del 2050. Per volum de població i economia, les accions de la Xina tenen un impacte directe sobre el conjunt del planeta, i que es mantingui al marge dels compromisos internacionals amb una agenda pròpia no és una bona notícia.

Comencen a qüestionar-se l’Acord de París: el límit d’1,5 °C es manté, de moment

A la COP27 s’han vist més situacions preocupants: alguns països comencen a donar per mort el compromís aconseguit a París de limitar l’escalfament a 1,5 °C, i pressionen per eliminar-ne la referència. Ara per ara, s’ha aconseguit de mantenir-lo, no sabem fins quan. El secretari general de l’ONU, António Guterres, va haver de ser molt dur per provar de reconduir la situació: “L’addicció als combustibles fòssils segresta la humanitat. Les renovables són la rampa de sortida de l’autopista cap a l’infern del clima. Els negociadors a la COP27 tenen l’oportunitat de marcar la diferència. Han de fer-ho ací i ara.”

Fins ara, avançàvem cap a una situació de 2,1 °C de pujada. Gràcies a l’explosió de les renovables i les previsions d’electrificació del transport i la generació de calor, els darrers càlculs són que avancem cap als 1,7 °C. Una millora, però encara insuficient. S’han de fer més esforços i cada any que passa han de ser més grans. Els científics no paren de repetir que aquesta és la dècada clau. Tots els esforços per a controlar el clima s’ha, de fer aquests vuit anys vinents. Si fallem, les conseqüències seran imprevisibles, atès que traspassarem els punts d’inflexió en què el canvi climàtic pot tenir conseqüències imprevisibles i ser irreversibles durant milers d’anys.

Som en el temps de descompte per a lluitar contra l’emergència climàtica i les veus crítiques científiques comencen a qüestionar la utilitat d’una gran conferència mundial i a demanar òrgans més petits i especialitzats (per sectors), que siguin més àgils i puguin tirar endavant les accions necessàries de pressa. Malauradament, hi ha molts governs que, més enllà de les paraules, mostren amb les accions que no han pres consciència de la gravetat de la situació i volen continuar fent com fins ara i endarrerir les accions necessàries.

Sense anar gaire lluny, al nostre país, fa pocs dies, la màxima responsable d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya va dir que no seria cap inconvenient endarrerir-se una dècada a assolir els objectius que s’havien previst per al 2030 a Catalunya. . Que a hores d’ara encara es qüestioni la necessitat de tirar endavant accions urgents, no solament al nostre país, sinó en molts més, és un element de preocupació extrema. De moment, continuarem un any més amb l’addicció als combustibles fòssils i circulant per l’autopista cap a l’infern climàtic.