Per què la COP26 ha fracassat (malgrat alguns aspectes positius)?

Ha acabat finalment la cimera sobre el canvi climàtic a Glasgow (COP26), després de dues setmanes de dures negociacions. Els cent noranta-set països participants han signat l’anomenat Pacte Climàtic de Glasgow, malgrat una intervenció d’última hora de l’Índia que va diluir l’acord final. L’Índia va propugnar de reduir, en compte d’eliminar, la producció de carbó.

Alok Sharma, president de la COP26, es disculpà, en un emotiu discurs final, per aquest canvi darrer. La disculpa reflecteix el fracàs de l’objectiu més bàsic de la COP26: arribar a resultats d’acord amb la urgència de les mesures necessàries per a assolir els objectius de l’Acord de París del 2015.

Al començament de la cimera, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va instar els països participants a mantenir viu l’objectiu de reducció de l’escalfament als 1,5 ℃, accelerar la descarbonització de l’economia mundial i eliminar el carbó.

Així doncs, ha fracassat la COP26? Si ho avaluem d’acord amb els objectius que s’hi esperava assolir, la resposta és sí. No es van aconseguir dos propòsits clau: renovar els objectius del 2030 per tal de limitar l’escalfament planetari a 1,5 ℃ i accelerar l’eliminació del carbó. Ara, malgrat els fracassos, també s’hi han pres decisions positives de gran relleu. Donem, doncs, un cop d’ull a les qüestions decisives de la cimera.

Poca ambició amb vista al 2030

L’objectiu de l’Acord de París és limitar l’augment de la temperatura mundial a 1,5 ℃ i, en tot cas, per sota dels 2 ℃. És a partir d’aquest llindar que es desencadenarien un seguit d’impactes catastròfics, com ara l’augment del nivell de la mar i l’augment en la freqüència i intensitat dels desastres naturals.

Els darrers pronòstics de Climate Action Tracker, tanmateix, mostren que el planeta va pel camí d’escalfar-se 2,1 ℃ fins i tot si es compleixen tots els acords de la COP26. I es compleixen solament els objectius del 2030 de l’Acord de París, l’escalfament podria ser de 2,4 ℃.

Malgrat els darrers advertiments del govern australià sobre el canvi climàtic, l’objectiu d’aquest país amb vista al 2030 continua essent el mateix que el de l’any 2015. Si tots els països adoptessin els objectius d’Austràlia, l’augment de l’escalfament global podria enfilar-se fins a 3℃.

Tècnicament, el límit d’1,5 ℃ continua essent a l’abast, perquè, segons el pacte de Glasgow, els països participants hauran d’actualitzar l’any vinent els objectius amb vista al 2030. No obstant això, com resumí Sharma, “el pols de [l’objectiu de] 1,5 ℃ és feble”.

I, com demostra l’experiència d’Austràlia, la política dels estats és sovint allò que esperona l’acció climàtica, més que no pas la pressió internacional. Dit d’una altra manera: no hi ha cap garantia que Austràlia –ni cap altre país– serà més ambiciosa l’any vinent.

Reduir, no eliminar

La intervenció de l’Índia per a modificar la redacció de l’acord final atenua la urgència d’abandonar el carbó. Si bé el text original en reclamava l’eliminació, la versió final tan sols exigeix de reduir-ne l’ús i la producció.

L’Índia és el tercer país del món que més gasos d’efecte d’hivernacle emet, superat tan sols per la Xina i els Estats Units. El país depèn en bona part del carbó, i es preveu que l’ús que en farà creixerà d’un 4,6% cada any fins el 2024. Si bé l’Índia fou el país que més vehementment s’oposà a la redacció original de l’acord, la Xina també s’oposà a l’exigència d’abandonar el carbó.

Així mateix, és preocupant l’èmfasi de John Kerry, enviat dels Estats Units per al clima, en la tecnologia de captura i emmagatzematge de carboni, que permetria d’atrapar les emissions i emmagatzemar-les sota terra. Aquesta tecnologia suscita controvèrsia entre els experts: si bé és prometedora, no ha estat encara provada a gran escala, ni tampoc se sap si les emissions emmagatzemades sota terra podrien eventualment tornar-se a filtrar a l’atmosfera. A més, hi ha relativament pocs indrets al món prou espaiosos per a emmagatzemar emissions a gran escala. Finalment, resulta difícil d’afirmar si una tecnologia tan cara podrà mai competir al mercat amb les energies renovables, que són com més va més barates.

En un desenllaç crucial, la COP26 també va enllestir les normes que regiran el comerç mundial de combustibles fòssils. Però aquestes noves normes, tanmateix, no obliguen la indústria dels combustibles fòssils a reduir les emissions, sinó simplement a compensar-les i, per tant, a continuar contaminant. Gràcies al requeriment de reduir –però no eliminar– l’ús i producció del carbó, els experts temen que aquestes estipulacions no redueixin prou les emissions de carboni.

No tot han estat males notícies

Malgrat les mancances, la COP26 ha aconseguit importants resultats positius.

El món ha pres la decisió inequívoca de reduir l’ús dels combustibles fòssils. I l’objectiu dels 1,5 ℃ d’escalfament planetari ha passat a ser el centre d’atenció, com també el reconeixement que assolir aquest objectiu requerirà una reducció ràpida, profunda i sostinguda de les emissions. Es calcula que, en relació amb els nivells del 2010, aquesta reducció haurà de ser del 45% l’any 2030.

A més, el Pacte Climàtic de Glasgow subratlla la importància de preservar el medi i els ecosistemes, incloent-hi la protecció dels boscs i la biodiversitat. També destaca l’acord, signat per cent vint-i-quatre països, per a eradicar la desforestació amb vista al 2030.

A més, s’insta els signants a complir la promesa de lliurar –anualment i durant cinc anys– cent mil milions de dòlars als països en desenvolupament, més vulnerables als efectes del canvi climàtic. També s’emfasitza la importància de mantenir uns requisits de transparència en el compliment i l’aplicació dels acords.

La COP26 també ha instat els països participants a revisar i reforçar, segons que sigui necessari, els seus objectius climàtics amb vista al 2030. El propòsit és fomentar l’assoliment dels objectius de reducció d’emissions, establerts a l’Acord de París, per al 2022. Amb aquesta finalitat, s’ha acordat de fer cada any una taula rodona d’alt nivell destinada a augmentar l’ambició dels objectius per al 2030.

El pacte entre els Estats Units i la Xina sobre el canvi climàtic mereix, també, un cert optimisme.

El món no és més a prop de l’objectiu dels 1,5 ℃ que abans de la COP26. I el fet mateix que la reducció de l’ús del carbó es debatés activament a Glasgow indica que transformacions més profundes continuen essent possibles. Una altra cosa és si s’esdevindran en la petita finestra temporal que tenim abans no sigui impossible d’aturar els efectes més catastròfics del canvi climàtic.

Robert Hales és el director del Centre for Sustainable Enterprise de la Griffith University, d’Austràlia. Brendan Mackey és director del Griffith Climate Change Response Program de la Griffith University, d’Austràlia. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.