Cap a un cop judicial? Les incògnites i els plans que circulen per Madrid per a rebentar l’amnistia

La llei d’amnistia, que avui s’ha aprovat definitivament al congrés espanyol, entrarà en vigor quan surti publicada al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), i ja quedarà en mans dels jutges. Però ara per ara no hi ha cap certesa, ni que sigui divendres la publicació de la llei al BOE ni que tots els jutges l’apliquin com l’haurien d’aplicar. I  a Madrid corre la brama que, si més no en els casos més mediàtics, aquells que afecten els dirigents del procés, no s’aplicarà o bé s’hi posaran moltes pegues.

Hi ha unes mil cinc-centes persones que se’n poden beneficiar, segons les estimacions d’Òmnium Cultural, entre els represaliats per la via penal (que són la majoria), per la via administrativa (la majoria, sancionats en aplicació de la llei mordassa) i per la via comptable. Del miler de casos penals, més de quatre-cents encara són en instrucció, pendents de judici o han estat condemnats, segons Alerta Solidària. Per a molts demà mateix pot començar una batalla llarga per a fer valer l’amnistia, perquè les acusacions o les condemnes que pesen sobre ells s’acabin arxivant. I ací el paper de la fiscalia serà determinant, perquè, com a acusació en pràcticament totes les causes, en demani l’aplicació.

Moure’s ràpidament contra Puigdemont?

Però la guerra judicial pot venir sobretot de l’alta judicatura, i ja hi ha força pistes de què podria fer el Suprem en la causa del Primer d’Octubre, amb una primera obsessió: que a Carles Puigdemont li sigui difícil de ser amnistiat, i que no li aixequin l’ordre de detenció; i també que al màxim nombre de dirigents polítics i socials del procés els sigui molt complicat. La guia per a boicotar l’amnistia enviada a les adreces oficials de tots els jutges de l’estat espanyol és força explícita. Actualitzada fins al darrer moment, amb uns retocs que han tingut en compte les darreres esmenes al text i l’informe de la Comissió de Venècia, proposa d’actuar immediatament: presentar una pre-judicial ràpidament que qüestioni la conveniència d’aplicar la llei i d’aixecar les ordres de detenció.

Tota la primera part de la guia sembla pensada per a trobar la manera de justificar el no aixecament de l’ordre de detenció estatal de Puigdemont i de la resta d’exiliats que la tenen vigent: Toni Comín, Lluís Puig i Marta Rovira. Resta per veure fins a quin punt el jutge Pablo Llarena seguirà aquesta pauta i posarà pegues a aixecar les ordres de detenció tant si formula pre-judicials al TJUE com si no.

L’article 4 de la llei d’amnistia és clar: diu que el jutge haurà de “deixar sense efecte les ordres de crida i cerca i ingrés a la presó a les persones a qui resulti aplicable aquesta amnistia”, i tot seguit afegeix que la suspensió del procediment penal (cosa que passaria si el jutge decidís de presentar una qüestió pre-judicial al TJUE amb dubtes sobre l’aplicació de l’amnistia) “no impedirà l’aixecament de les mesures cautelars”.

És a dir, la llei diu clarament que, quan l’amnistia entri en vigor, el jutge haurà d’aixecar immediatament les ordres de detenció contra els investigats, fins i tot en el cas que susciti dubtes sobre l’amnistia al TJUE o al TC. Els juristes espanyolistes responsables d’aquesta guia diuen que hi han trobat escletxes, i les expliquen perquè els jutges les tinguin en compte, en un enfocament delirant del punt de vista jurídic, tot presentant l’aplicació de la llei com un combat entre els jutges i el poder legislatiu i no com un acte degut on prevalen les garanties sobre els beneficiaris de la llei.

A la recerca d’escletxes

I l’escletxa és la següent: consideren que la llei no pot ordenar això als jutges, que contravé el principi de la separació de poders amb “instruccions processals que pretenen d’impedir-los l’exercici de la jurisdicció cautelar”, i que això també és contrari als valors consagrats als tractats de la Unió. Aquest hauria de ser l’argument per a presentar una qüestió pre-judicial posant en dubte la validesa d’aquest article 4 que preveu l’aixecament de les ordres de detenció. I recomanen de fer-ho de seguida precisament perquè la llei exigeix que les ordres de detenció restin sense efecte de manera immediata; per a poder-s’hi anticipar.

La Comissió de Venècia ja va dir que aquesta llei d’amnistia no presentava cap mena de problema del punt de vista de la separació de poders perquè deixava clar en tot moment que són els jutges que l’han d’aplicar, que és a les seves mans. Però aquests juristes espanyols interpreten que aquest organisme dependent del Consell d’Europa no veia cap problema sobre la indicació d’aixecar les ordres de detenció sempre que el jutge hagués decidit d’aplicar l’amnistia. És a dir, el jutge fa els tràmits per aplicar l’amnistia (té dos mesos per fer-ho) i, mentrestant, ha d’aixecar les ordres de detenció amb immediatesa. Però, i si el jutge no vol aplicar momentàniament l’amnistia perquè diu que no ho veu clar? 

Les preguntes a Luxemburg

Segons aquesta guia, hi hauria l’opció de presentar una pre-judicial al TJUE sobre el fons de la qüestió, que en el cas de la causa contra l’1-O al Suprem seria el dubte que l’arxivament d’una causa per malversació fos compatible amb la directiva europea contra la corrupció; i per una altra banda proposen de presentar simultàniament una altra pre-judicial sobre la conveniència de l’article 4, de manera que l’aplicació d’aquest article també estaria en suspens, i les ordres de detenció restarien vigents. Si més no fins que el TJUE decidís si tramita les preguntes pre-judicials (en primera instància) i respongués finalment les preguntes. La seva pretensió és que durant aquest temps les ordres de detenció es mantinguessin vigents.

Això toparia tant amb allò que diu textualment la llei com amb la voluntat del legislador a l’hora de redactar l’article 4, expressada de manera clara en el preàmbul: cal que “qualsevol limitació de l’exercici dels drets i llibertats […] tingui una base legal sòlida”. I una llei d’amnistia seria tot el contrari. És a dir, que allò que preval han de ser els drets i les garanties de les persones, i no pas el dret dels jutges a combatre i a posar impediments a una llei que no els complau.

Aquest filibusterisme jurídic explora la possibilitat de fer preguntes al TJUE o al TC per a entrebancar la llei d’amnistia, però hi ha una altra possibilitat que els autors de la guia deixen apuntada i que no és gens descartable: que hi hagi jutges que considerin que l’amnistia no és aplicable a les causes que tenen a les mans, com ara Manuel Marchena amb la causa per malversació contra l’1-O, Susana Polo i Manuel García-Castellón amb la causa per terrorisme contra el Tsunami i els magistrats de la sala d’enjudiciament de l’Audiència espanyola amb els acusats per terrorisme de l’operació Judes.

Els uns podrien dir que, d’acord amb la doctrina del Suprem, la malversació de l’1-O equival a la malversació que és exclosa per l’amnistia, que és la que hagi implicat un enriquiment personal i un benefici de caràcter patrimonial; i els altres, que el terrorisme que s’imputa als investigats del Tsunami i als acusats de l’operació Judes és del tipus que s’exclou de l’amnistia perquè implica, de manera intencionada, violacions greus dels drets humans. Si ho fessin contradirien novament tant el text com l’esperit de la llei, és a dir, incomplirien la llei. Però no hi ha res descartable, i arribats a aquest extrem els afectats haurien de començar una batalla judicial de recursos per fer valer la seva condició d’amnistiables.