La taxa de dependència de la gent més gran de seixanta-quatre anys afecta un percentatge prou destacat de la població. Un 24% a les Illes, i al voltant d’un 30% a Catalunya i el País Valencià. Segons l’Idescat, les previsions indiquen que, si es manté aquesta tendència, el 2040 aquest percentatge vorejarà el 50% al Principat.

En vista d’això, la pregunta és inevitable: com volem envellir? Encara més, podem decidir-ho? Emília Bosch ho veia clar: volia encarar la vellesa autònomament, a casa seva. “Vaig pensar que, si podia elegir, volia envellir a casa, però, no necessitava algú que em cuidés de manera fixa, sinó tan sols serveis esporàdics”, explica. I d’aquesta necessitat va néixer a Osona la Cooperativa +65, un model únic al Principat. Després de dos anys en funcionament, ja té 143 socis i gairebé 1.300 serveis oferts. És una cooperativa sense afany de lucre que té l’objectiu de donar servei als jubilats actius, tot ajudant-los a mantenir autonomia i qualitat de vida sense la necessitat d’haver d’abandonar casa seva.

“A Catalunya, no ens podem refiar de les ajudes públiques. Una de les mancances que tenim és la possibilitat de gestionar l’envelliment de manera autònoma. L’administració pública hi destina molt pocs recursos i, quan n’hi destina, triguen molt temps a arribar”, denuncia Bosch. “La realitat d’aquí és que hi ha pocs recursos i són mal gestionats. I, a més, hi ha massa burocràcia”, afegeix. Malgrat tot, hi ha alternatives. Per exemple, el cohabitatge (conegut també amb el terme anglès cohousing), en què la idea és viure en comunitat tot compartint habitatge de manera autogestionada; o bé les residències per a gent gran. Tanmateix, cap de les dues idees acabava de convèncer Bosch. “El temps d’espera per a aconseguir una plaça pública en una residència pot arribar a superar els tres anys. Si ara ja tenim aquest temps d’espera, quan augmenti la població de gent gran, d’aquí a sis anys, qui ens cuidarà?”, es pregunta. “Conec gent que per poder tenir diagnosticat un grau de dependència s’han d’esperar tres anys. I, si els el concedeixen, de vegades l’ajuda econòmica arriba quan la persona ja és morta”, explica. Quant al cohabitatge, pensa que és una opció que tan sols et pots permetre si tens prou capital.

A banda, Bosch subratlla que el cost d’externalitzar les cures (per exemple, poder pagar algú perquè t’atengui a casa teva), sol costar entre 4.000 i 5.000 euros el mes, un preu que moltes famílies no poden pagar. Així, tot cercant-hi una alternativa, va engegar aquesta cooperativa amb Andreu Gil, la seva parella.

Com funciona la Cooperativa +65? 

A la Cooperativa +65 ofereixen tota mena de serveis relacionats amb el manteniment de la casa i l’atenció domiciliària bàsica. Per exemple, serveis de bricolatge, de neteja, de tintoreria, d’enviament de la compra a domicili i d’assessorament informàtic. En tot cas, Bosch explica que els serveis més sol·licitats són els de taxi, de tintoreria i de jardineria. És un pas intermedi d’ajuda en l’etapa de la pre-dependència, que ofereix un servei concret en moments vitals.

Qualsevol persona que necessiti un servei ho demana a la cooperativa, i els socis s’encarreguen de trobar algú (sigui una empresa o un particular) que els el pugui oferir, alhora que fan d’intermediaris per a gestionar-ne el pagament. El servei té un preu tancat per als socis, i els qui no ho són paguen un 20% més per a accedir-hi. En el cas dels serveis psicològics, per exemple, els socis paguen un preu més reduït. En contrapartida, paguen una quota mensual de cinc euros, que cobreix les despeses bancàries, de gestió del servei, de telèfon i digitals.

A la cooperativa també donen molta importància al vessant social: “Lluitem contra la soledat no volguda, per exemple, fent converses cada quinze dies, o organitzant passejades pel poble una vegada la setmana, amb l’objectiu de relacionar-se i refrescar la memòria”, explica Bosch. També tenen contacte amb els alumnes de l’institut de Taradell, el seu poble, amb els quals s’intercanvien coneixements: els joves els ensenyen informàtica, i ells, en canvi, els fan xerrades d’orientació laboral i de vida.

No volen que els fills en tinguin cura

Pilar Roca té vuitanta-tres anys i és una de les sòcies de la cooperativa. Explica que allò que més li agrada són les passejades que s’organitzen pel poble: “Fem memòria i fem petar la xerrada una estona”, diu. “Ja ens han aïllat prou, els serveis mèdics o els bancs, que ens tenen arraconats”, es queixa. Per a ella, era molt important de poder envellir autònomament, sense dependre dels seus familiars. Quan era jove, va haver de tenir cura dels pares durant molts anys, i, com que no tenia germanes, va haver de deixar la feina per atendre’ls. “M’empiparia molt que els meus fills, que tenen una bona professió, m’haguessin de cuidar ara –confessa–. No volem que els nostres fills hagin de fer com nosaltres, no volem que s’hagin de sacrificar. Anar a una residència no em ve de gust. I vendre’m la casa per haver d’acabar els meus dies, tampoc, perquè vull que els meus fills tinguin la casa que hem hagut de suar.”

Josep Maria Jiménez, de setanta-cinc anys, també ha passat molts anys tenint cura dels pares, però ara no vol que ningú n’hagi de tenir d’ell. “Als meus pares els vaig cuidar fins que es van morir. Ens repartíem entre els germans”, recorda. Ell va venir d’Extremadura ara fa catorze anys, i a Catalunya tan sols hi té alguns cosins. Però, encara que se’n poguessin fer càrrec, no ho vol. Per això està tan bé a la cooperativa, perquè li permet de tenir companyia en una etapa vital concreta. “Una mica com una residència de dia, però estant a casa meva”, descriu. Maria Martín, de setanta-quatre anys, també vol evitar, tant com sigui possible, que els seus fills n’hagin de tenir cura. Explica que un viu a Badalona i un altre als Estats Units i que, per tant, vol valer-se per si mateixa tant de temps com pugui. “I anar a parar a una residència no ho voldria pas, seria molt mala pacient!”, riu.

En el fons, la Cooperativa +65 permet a la gent de Taradell i dels voltants de gaudir de la vellesa d’una manera poc habitual: autogestionar-se a casa seva, però en comunitat, i sense haver-hi de destinar una gran part del sou. “Tant de bo la nostra iniciativa pugui inspirar més gent!”, desitja Bosch.