Cony vermell

Una mare vol explicar a la seva filla de deu anys què és la regla. Ho vol fer en positiu, però no se’n surt, perquè inconscientment és víctima dels milers d’anuncis que ha vist, i ha interioritzat, en què la menstruació es presenta com una cosa bruta i incapacitant, que només es pot superar amb compreses de la marca X o tampons de la marca Y, capaços de transformar la sang vermella en un asèptic líquid blau. Un altre dia en parlen amb la pediatra i aquesta recomana a la nena que porti un parell de compreses sempre a sobre, per quan li vingui per primer cop, i que les amagui en un estoig al fons de la motxilla. Quan surten, la nena pregunta estranyada a la mare per què ha d’amagar les compreses.

D’aquestes dues escenes, ben reals i segurament universals, en va néixer Red cunt (“Cony vermell”), un film que es va estrenar divendres a Barcelona i a València, on arriba procedent d’Alemanya. La mare de la nena i directora del film és Toti Baches, una lleidatana que viu de fa anys al famós barri de Sankt Pauli d’Hamburg, on fa feina de muntadora audiovisual. El documentari el va filmar entre Hamburg, Kiel, Berlín i Barcelona, i les imatges més complicades de filmar estan resoltes amb uns dibuixos d’animació fets per estudiants de Barcelona i de Dresden.

Red cunt és la primera part d’una trilogia que Baches vol dedicar als tabús femenins, la trilogia de les emes: menstruació, masturbació i menopausa. Parlant amb ella l’altre dia, m’explicava que amb aquests temes que encara són tabú, la millor tècnica a l’hora de fer recerca és allò tan clàssic d’estirar el fil, de manera que l’horitzó es va ampliant i un personatge et porta a l’altre. De fet, aquesta diversitat de persones entrevistades és una de les riqueses del film, que dóna veu a tota mena de dones, des de les que es miren el sexe al mirall per primer cop fins a expertes i ginecòlogues, passant per activistes i lluitadores de wrestling que es disfressen de vagina, a més d’un home transsexual que va reduir conscientment el seu procés d’hormonació per continuar tenint la regla.

El resultat és un documentari per a tota la família (les autoritats diuen que és apte a partir dels set anys), que va molt més enllà de la lliçó d’anatomia o de sexualitat i que és ideal per a projectar als instituts i acompanyar projectes educatius. Ja des del títol, Red cunt mira de normalitzar un fenomen que afecta de manera directa la meitat de la població, que tindrà la regla 450 vegades de mitjana al llarg de la vida. I és bonic de comprovar com hi ha noies i dones que, després de fer un exercici de comprensió i acceptació, o reconciliació, i sense caure en la idealització, l’acaben considerant un senyal de bona salut i són capaces de veure-la de manera favorable, com cercava Toti Baches amb la seva filla. Encara més: les dones que ho aconsegueixen expliquen que tenen molts menys dolors i molèsties des que mantenen aquesta actitud positiva envers la regla.

En aquesta part del món on tenim la sort de viure, el feminisme avança i Red cunt i les dones que hi surten en són la prova. Quan sents parlar Clara Moraleda, actriu i cantant, o Laida Memba, arquitecta i directora de l’empresa especialitzada en roba interior femenina Cocoro, amb la seva joventut, optimisme i desimboltura, veus que anem pel bon camí. Alhora, hi ha moltes inèrcies que actuen de fre i alguns estaments no tenen gens d’interès en aquest avenç, sabedors que qualsevol element relacionat amb la sexualitat, sigui l’anticoncepció o la gestió de la menstruació, no són un gran negoci i prou sinó que sempre han estat i continuen essent un instrument de control social encara més gran.

Per això, per continuar avançant, cal continuar lluitant i denunciant, com també fa el film. Una ginecòloga alemanya es pregunta, per exemple, per què històricament s’ha fet tan poca recerca científica sobre un tema tan important com aquest. Una altra noia jove, feliç amb l’invent de la copa menstrual, explica els problemes que té per a buidar-la i netejar-la als lavabos públics, perquè a la vora de les tasses de WC no hi ha mai una font d’aigua. I la cirereta del pastís: malgrat els darrers canvis legislatius que ha fet el govern espanyol més progressista de la història, les compreses continuen tenint un 10% d’IVA i, en canvi, la Viagra es considera un producte de primera necessitat (sic) i només paga un 4%. En un món controlat pels homes, no hi ha millor imatge per a definir què és prioritari i què no.