La historiadora Conxita Mir i Curcó (Torregrossa, Pla d’Urgell, 1952) ha dedicat bona part de la vida acadèmica i d’investigadora a la recerca sobre el comportament electoral i el caciquisme durant la Restauració i la repressió franquista de postguerra. Catedràtica d’història contemporània de la Universitat de Lleida, on ha estat vice-rectora, ha col·laborat des dels inicis amb el Memorial Democràtic i ha signat alguns dels texts pioners sobre la qüestió a les comarques de Ponent. Membre numerària de l’Institut d’Estudis Catalans i premi Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya, ha culminat tots els seus coneixements i estudis de dècades amb un cas que la toca de ben a prop: la biografia del seu avi, Ramon Curcó i Rubio, un indià de nissaga profundament republicana, que, després de fer les Amèriques, va acabar essent executat pels franquistes tot just quan acabava la guerra de 1936-1939. El resultat és Indià i republicà, publicat per Pagès Editors.

—Fa l’efecte que aquest llibre fa molt de temps que el portàveu a dins. Ara ha coincidit amb la vostra jubilació, com una manera de cloure la vostra vida acadèmica…
—Aquest llibre és la història del meu padrí matern, que sempre m’ha intrigat. Sempre em va intrigar i emocionar perquè la sentia per casa i la seva trajectòria, la part que coneixia, la trobava extraordinària. Pensava: potser sí que algun dia podria buscar més informació i podria fer-ne alguna cosa, ja que m’he dedicat a la història, però així han anat passant els anys. Ho guardo tot: fotografies, cartes, algun moble, records… M’agrada. I resulta que tenia algunes cartes d’ell. Aquests últims anys de la meva vida professional m’he dedicat a qüestions de memòria i patrimoni memorial i, per tant, escriure la vida del meu padrí va arribar a ser com una mena de responsabilitat. Les meves filles i els meus nebots em preguntaven coses sobre ell i n’hi havia que no quadraven. Al final tot plegat em va fer pensar: em dedico a la història i quan arribo a l’àmbit familiar no tinc prou elements. Potser caldria esmenar-ho…

—I per on vau començar?
—Vaig començar anant a l’ajuntament del poble, Torregrossa, per començar pels orígens, per la genealogia. Hi vaig trobar un document molt interessant: una carta de l’alcalde al cap militar, responent-li quan aquest darrer li preguntava pel meu padrí. Perquè havia acabat el servei militar el 1907 i ara mobilitzaven els soldats que havien d’anar a lluitar a la guerra d’Àfrica. Ell ja no era al poble, ja havia marxat. I l’alcalde li contesta que aquest individu, segons la seva família, és als Estats Units d’Amèrica. Això va ser una informació nova, que a casa no havia sentit mai. Sabia que el padrí havia fet les Amèriques, havia estat a Mèxic i Veneçuela, però dels Estats Units no en sabia res. Gràcies als arxius nacionals nord-americans que han posat a disposició els mormons, vaig poder comprovar que havia marxat primer a Panamà, per a la construcció del canal, i d’allà cap als Estats Units.

—Quin record n’havia quedat a la família de l’avi? La vostra mare en parlava sovint?
—Era la seva referència, crec jo, per molts motius. Primer perquè l’admirava per la gesta americana que havia fet, perquè se n’havia anat de jove i havia tornat de gran. Però, sobretot, perquè el 1939 el maten els franquistes i això ella i els seus germans no ho van entendre mai. Sí que sabien que era republicà, sí que sabien que no fugia del compromís polític ni a Lleida ni a Amèrica, però no ho van entendre mai. Penso que no hi havia dia que no hi pensés. M’hauria agradat, però, poder-li explicar tot el que he descobert.

—Parlàveu d’aquest republicanisme del vostre avi, però ja li venia de la família.
—El seu pare, el meu besavi, ja era un republicà federal del 1868, perquè hi ha un element clau que és l’iberisme. La germana del meu padrí es deia Ibèria i el nom es va anar mantenint dins la família. És un tret distintiu d’un republicanisme inqüestionable per als qui saben una mica d’història, que es pot veure als llibres de registres. Les Albèries que hi surten són Ibèries, perquè, malgrat que el secretari del poble o l’alcalde no ho volguessin, qui posava Ibèria a la seva filla creia en la federació ibèrica, en l’ideal republicà.

—Quina importància tenia el republicanisme a la plana de Lleida?
—Tot té a veure amb el canal d’Urgell, la transformació de l’agricultura i les lluites socials que hi ha des de la construcció del canal fins als fets d’octubre del 1934, pel control de l’aigua. Això farà que durant la guerra a Torregrossa hi hagi una violència revolucionària molt forta i, després, una violència franquista també forta. Hi va haver vint-i-tres morts durant la revolució i disset per consells de guerra franquistes. La divisió al poble s’havia anat formant al llarg del segle XIX i XX, entre uns pocs que concentraven la terra i molts que eren pagesos sense terra i treballaven de jornalers. A més, fins l’any 1934 no hi va haver un ajuntament plenament democràtic, perquè fins llavors el consistori s’elegia per l’article 29, que permetia de no fer eleccions si només hi havia una candidatura. Això va originar una tensió i un dèficit democràtic, d’entesa, que va propiciar la violència posterior.

—Dèieu que la part nord-americana era un misteri per a la família. Tenim molt present la migració a l’Amèrica del Sud, però no la que va anar cap al nord…
—Hem de tenir en compte que des de l’últim terç del XIX la destinació dels immigrants econòmics era sobretot l’Amèrica del Nord. El progrés eren els Estats Units i tots hi volen anar. Ell hi arriba passant per Panamà, perquè troba una empresa que busca treballadors per al canal, però hi està cinc mesos. Així que pot agafar un paquebot i cap a Nova York. Allà s’allista a l’exèrcit. El seu padrí ja s’havia venut com a soldat per portar diners a casa i ell, que l’admira molt, segueix el seu model. Serà la manera d’aconseguir la nacionalitat americana. Primer l’envien a les Filipines, on els americans tenen problemes amb els independentistes, i després de tornar a San Francisco l’envien a lluitar contra Pancho Villa i els revolucionaris de Mèxic. Quan la seva unitat és mobilitzada per lluitar a la Primera Guerra Mundial, decideix de deixar l’exèrcit. No sabia que els donarien la nacionalitat automàticament… Però ell tenia pressa i era un emprenedor. S’havia salvat d’anar a l’Àfrica i no devia trobar gens de sentit a tornar a Europa a lluitar.

—Parleu del vostre avi com d’un indià, però potser no és ben bé el prototip dels indians del segle XIX…
—Hi havia unes preguntes que necessitava respondre’m: per què se’n va a Amèrica? Doncs, per redimir-se ell i els seus, fer diners, fer les Amèriques i intentar-ho. Quan va marxar? No ho teníem tan clar. A la memòria havia quedat que se n’havia anat per no anar a la guerra d’Àfrica i que no va fer el servei militar. La veritat és que sí que el va fer, però se’n va anar quan estava en reserva. Als anys vint havia tornat a Catalunya, s’havia fet una casa, “la casa de l’indiano” com les de Torredembarra, i s’havia casat amb una dona jove i bonica, amb qui havia tingut vuit fills, l’un darrere l’altre. També se’n va endur el seu germà petit. La crisi dels vint i trenta coincideix amb una segona fornada d’immigrants cap a Amèrica. Els indians s’acaben després de la Primera Guerra Mundial, i llavors ja comença una època de capitalisme cru i pelat. Després de perdre-ho tot és quan se’n va a treballar a Maracaibo, a la zona de màxima expansió del petroli, on convergeixen interessos nord-americans, alemanys i de tot el món. Ell vol fer diners, però manté uns valors i una vinculació molt estreta amb el poble i la família.

—I per què torna?
—Allà va implicar-se molt activament en el moviment sindical i va acabar expulsat, com tota la classe política, després de la gran vaga petroliera de final de l’any 1936, coincidint amb la mort del dictador Juan Vicente Gómez. Decideix de tornar a casa bàsicament per la seva família. A la seva dona no li provava el clima americà. Quan va tornar, doncs, coincideix amb els Fets de Maig de 1937, i es troba en un poble en guerra i en plena revolució.

—Quina implicació hi té ell?
—Hi havia molta penúria, però quan arriba no dubta ni un moment a quin cantó s’ha de posar. Ell és un republicà com tota la seva família, i es posa al cantó republicà. Els republicans el consideren un dels seus i li demanen ajut amb el problema del blat. Ell hi ofereix una solució, però bàsicament fa de negociant i mira de buscar menjar per a la família. La mare deia que mentre ell va ser viu no van tenir problemes, els problemes van venir després.

—S’imaginava què li passaria?
—Decideix de no passar la frontera. Va a Barcelona a acomiadar el seu germà, que havia estat membre d’ERC, després de la Unió Socialista i, finalment, del PSUC. Aquest germà havia estat membre del comitè, i acaba essent secretari de la Federació de Treballadors de la Terra de la UGT i membre del comitè executiu del PSUC, i vivia a Barcelona. El padrí no aconsegueix de veure’l, i se’n torna al poble. Però, en pic arriba el prenen i el passen per consell de guerra. Sentenciat a mort i executat el 17 de maig de 1939. No sabem per què ho fa, però no marxa. La família hi devia pesar, i devia creure que els qui no tenien les mans tacades de sang no havia de témer res. Tanmateix, no era un ingenu. Ell sempre se l’havia jugat, i devia pensar que potser se’n podria tornar a sortir. No va ser el cas.

—Va ser un boc expiatori? El van matar per allò que representava o per la seva família, més que per una actuació concreta?
—Crec que va ser una mica de tot. Era el germà gran i tenia un ascendent familiar i social en el poble. De jove havia estat un activista republicà, son pare havia estat implicat ja en la Primera República. Ell no té cap actuació concreta, però no crec que fos un boc expiatori. O no tan sols. Perquè, com deia el fiscal Acedo Colunga, que després seria governador civil de Barcelona, si una persona no tenia fets concrets de què acusar-lo, se suposava que s’havia alegrat del que havia passat, i a més, tenia doble culpa, perquè tenia la intel·ligència per a saber perfectament on es trobava. El consell de guerra contra Ramon Curcó és modèlic, perquè tot es fa al voltant de cinc persones, que totes diuen el mateix: “No va fer res, però es va alegrar del que passava.” És a dir, el jutgen pels sentiments, per les idees, no pels actes. El franquisme jutjava i condemnava pels sentiments, idees, pensaments, fins al punt més recòndit de la persona. Atribuïa pensaments i a partir d’aquests pensaments, creences. I d’aquí, delictes.

—Parlant de vós, d’on us ve la vocació d’historiadora?
—Sóc mestra. I, a casa meva, una herència del republicanisme familiar és l’amor al saber. El saber alliberador i el saber com a font de progrés. La meva mare, més que el meu pare, va fer mans i mànigues perquè pogués estudiar. I vaig estudiar allò que es podia estudiar a Lleida, que era magisteri. A dinou anys ja treballava i era funcionària. Aquells primers anys van ser fantàstics, m’agradava molt fer classe. Però volia continuar estudiant. De fet, sóc producte d’un dels fenòmens més importants que han passat en aquest país al segle XX, que és la democratització dels estudis universitaris.

—Vau deixar Lleida i vau venir a Barcelona.
—Només tenia interès a continuar estudiant, però vaig trobar gent que em va ensenyar molt. La meva tesina era sobre les eleccions al parlament del 1932, i vaig tenir la sort de conèixer Rosa Virós, que era professora de dret constitucional i política, que havia fet sociologia electoral, i Albert Balcells, que em va dirigir la tesi sobre les eleccions de la Restauració, i vaig entrar en contacte amb la Fundació Bofill. Gràcies al professor Balcells vaig conèixer Joan B. Culla, i tots tres vam escriure Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923. Van ser uns anys extraordinaris en què vaig aprendre molt. L’any 1983 vaig tornar a Lleida i em vaig integrar als Estudis Universitaris, que acabarien essent la Universitat de Lleida.

—I quins són els vostres mestres?
—Jo he après d’Albert Balcells, he après de Rosa Virós, he après de Joan B. Culla, he après de Borja de Riquer… He après amb tots els qui he pogut treballar, he après molt amb els meus companys de Lleida. Amb tothom.

—Com vau arribar a la qüestió de la memòria democràtica i l’estudi de la violència i la repressió?
—Vaig aconseguir que ens deixessin en dipòsit a la universitat uns fons de l’Audiència. Això va canviar la meva línia de treball. Vaig començar a treballar en responsabilitats polítiques i vaig fer un dels primers llibres provincials sobre la qüestió. De Jordi Nadal, professor a l’Autònoma, vaig aprendre a treballar sèries, perquè sense sèries no es pot arribar a unes conclusions mínimament decents. Gràcies a aquestes eines vaig poder explorar la justícia ordinària. Hi havia tres grans branques de la justícia de Franco: la militar, que era la més important, la que empresonava o matava. La de responsabilitats polítiques, que no matava ni empresonava, però multava. I l’ordinària, que et vigilava en tots els aspectes de la vida quotidiana: des de l’adulteri a l’infanticidi, a l’avortament, als mals pensaments, al teu vestuari, les teves paraules, l’estraperlo, la lluita clandestina. Tot això correspon a la metodologia que vaig posar en ordre i que vaig estudiar més profundament al llibre Vivir es sobrevivir.

—Per acabar, no em puc estar de comentar el fet que PP, amb el seu antic aliat de Vox, hagi volgut derogar les lleis de memòria, especialment al País Valencià i les Illes, i en alguns casos canviar-les per lleis d’una suposada concòrdia. Creieu que se’n sortirà?
—Crec que no pot fer-ho, perquè s’ha fet un gran esforç en les últimes lleis de memòria per parlar de memòria democràtica, en la qual hi té cabuda tothom. És a dir, la memòria democràtica només es pot construir si tenim una visió global de l’evolució de la societat. Perdre aquesta ocasió, que sigui així, seria llastimós. No es tracta de concòrdia, és conciliació entre tots d’assumir i acceptar el nostre passat prèviament conegut. I el coneixement demana d’explicar el dels uns o dels altres, però ben explicat, i no a partir de l’equidistància, naturalment, perquè no van ser iguals.