02.06.2018 - 22:00
Qui ha llegit Joan Todó no l’oblida. És un dels escriptors més remarcables de les lletres catalanes actuals, tot i que encara és minoritari en lectors. Transita pels marges, lluny de la literatura espectacle, de la literatura aparador. La seva literatura és robusta com ell, neta, clara i plena de fina ironia (o no tan fina). I ho és sigui poesia, conte, novel·la o traducció. Per a ell, els gèneres són porosos, hi són per a transitar-los. La darrera incursió literària la trobem en la literatura de no-ficció, que juga a situar-se entre la recerca, la memòria personal, la crònica, el conte, el retrat… Què és sinó Guia sentimental del Delta de l’Ebre (Pòrtic)? Un pretext paisatgístic per a explicar-se, per a explicar un territori, per a fer literatura.
Ell, nascut a la Sénia el 1977, diu d’entrada que el Delta de l’Ebre se situa en un espai més ampli que la gent anomena Terres de l’Ebre (terme institucionalitzat per l’escriptor Sebastià Juan Arbó), però que en realitat és el que comprèn la Diòcesi de Tortosa, tot i que fa de mal dir, perquè, de primera, a qui ho designa així, el titllen d’home de missa. Però, com diu Todó, «és l’últim refugi per abastar alhora Peníscola i Falset, Cinctorres i Vandellós, és a dir, els límits reals del lloc on visc, als quals s’ha superposat una frontera administrativa, allà on hi ha el meu poble, que és completament artificial i no té gaire efectivitat.»
Doncs Joan Todó ha bastit una manera de conèixer el Delta de l’Ebre i tot el territori que li dóna context i sentit, a través d’un joc d’entrades de diccionari, totes plegades convertides en un trencaclosques literari. Hi trobem els noms dels municipis, accidents geogràfics, cultius, fauna, moviments artístics, elements com la ‘jota’, que n’és la dansa popular, bars i restaurants, i entrades amb noms enginyosos, totes plenes de sal i pebre. Amb una llengua amb què Todó recupera el dir oral, el fenomenal ‘lo’ i més encara. Una guia que també ve acompanyada de fotografies en blanc i negre, fetes per ell, complement atmosfèric que acosta el relat a les obres de Sebald.
El llibre és encapçalat de dues cites que resumeixen la proposta. La primera: «Donde se fueron los moros que no se quisieron ir. Fernado Villalón». La segona: «Però em manen les circumstàncies, no les mano jo. Laurence Sterne».
I, com a mostra de la seva finor, hem triat tres fragments de tres entrades, gairebé trobades més que cercades:
«IMATGE, LA: Lo Delta, no n’hi ha cap dubte, és fotogènic. L’aigua quieta, la vastitud del cel, l’aire agranat, us asseguren tot de triomfs a Instagram. Potser és això, paradoxalment, lo que explica una aparent poca fortuna artística: És una Venècia sense Canaletto, un París sense impressionistes, un Olot sense Vayreda, un Cap de Creus sense Dalí. En aparença si més no. Per poc que hi pensem, és natural. Gil de Biedma, fastiguejat perquè li preguntaven per què no escrivia, va formular: «Lo normal es leer». I molt probablement, lo més normal és que no lloc no tingui pintor propi; aquí més concretament, lo més normal era xarugar, birbar, sembrar i segar. Lo Delta, d’altra banda, presenta una sèrie d’inconvenients, especialment abans del segle XX; i cal recordar que el segle just anterior, el XIX, fou el moment àlgid d’aquesta mena de paisatgisme pictòric plenairista, però fou també una època en què el Delta era un lloc feréstec, una maresma plena de mosquits i paludisme, de sangoneres i cutimanyes, on era difícil traslladar-s’hi, i encara pitjor si pretenies dir-hi pigments, pinzells i teles.»
«MIFA: Ocell nocturn que segurament coneixeu amb el nom d’òliba (Tyto alba). Té el ventre i el rostre rodó de color blanc, les ales de color de canyella i acostuma a fer el niu en cases abandonades o en llocs tranquils, com cementeris o campanars; és a la nit que surt a caçar pels arrossars, a la recerca d’insectes, rates i musaranyes, aprofitant la seva oïda extraordinària. De vol silenciós, el seu crit és una mena de shhht que ens demana silenci, no fos cas que no sentís lo que busca. Jo algun cop els he enxampat mentre conduïa, una aparició sobtada i fugaç que s’esvaïa davant dels fars.»
«PERDRE’S: No voldria començar ara una diatriba nostàlgica (i inútil) contra el GPS, o més aviat contra les aplicacions del mòbil amb rutes que, siguis on siguis, et protegeixen del risc d’extraviar-te alhora que et permeten arribar a tot arreu a l’hora. Algú tan maniàtic de la puntualitat com jo no sabria renunciar a aquests aparells, si es tracta d’arribar a l’hora acordada a un lloc que no has sovintejat gaire. Però el fet, de tota manera, és que aquests dispositius també et neguen el plaer de perdre’t. No és, entenguem-nos, un fet inevitable: com tot lo que envolta aquests fòtils, n’hi ha prou amb apagar l’aparell i guardar-lo en alguna butxaca ignota. I aquest és el meu consell: llenceu aquesta guia, apagueu el mòbil i comenceu a caminar pels arrossars. Al cap i a la fi, serà difícil que perdeu de vista la serra del Montsià, que és la principal referència geogràfica. Tampoc no cal que us endinseu en les finques: hi ha mil camins que tomben, giren i s’entrecreuen, que fan giragonses, que de la planícia n’extreuen racons inesperats, que es relliguen no se sap com per conduir-vos de tornada al lloc d’on havíeu sortit. Entregueu-vos a aquesta estranya delectança de no saber on sou i deixeu que la llum i l’aigua facin la resta: els camps d’arròs, que tal vegada us semblaven banals s’ompliran de signes (vegeu MONOTONIA), tastareu un cert caire de la solitud, la dolçor inquietant de desaparèixer, de ser lluny de l’abast dels altres, lluny dels cunyats, lluny de la policia.»
