05.11.2023 - 21:40
“Millor no deixar coses pendents”, deia Carme Junyent, i per una vegada no li vaig fer cas. En les últimes converses que vam tenir aquest estiu, no vaig pensar (hi havia coses més pendents) a parlar-li d’un llibre que porto al cap de fa temps: Gent mestissa, d’Hugo Hamilton. M’hauria agradat saber què en pensava, ella que s’havia llegit tot el que tenia a veure amb qualsevol llengua del món, i encara més si el llibre estava disponible en català. Estic segur que hauríem pogut intercanviar punts de vista i que hauríem parlat de les (auto)biografies lingüístiques, de llengües minoritzades i de la seva història, de dolors i esperances de tota mena. Com que no hi vaig ser a temps, per sort almenys puc compartir-ho amb els molts lectors que la Carme va anar convocant a través d’aquesta finestra del GELA des d’on ara mateix hi escrivim els membres i col·laboradors d’una de les seves criatures més estimades. Obro, doncs, aquesta finestra i apunto els temes que crec que li haurien interessat, a mode de debat obert i pendent sobre els grans processos sociolingüístics que ella tan bé havia estudiat i explicat.
La substitució lingüística i l’estigma. En un temps mític i no identificat, a Irlanda tothom parlava gaèlic irlandès i els poetes que declamaven poesies en aquesta llengua eren benvinguts a cada casa. L’avi de Hamilton ja no va conèixer aquells temps en què el mite i la història personal es fonen més d’un cop. Com a bon amant de la poesia en la seva llengua, volia compartir cultura i crear nous llaços d’amistat declamant poesies en irlandès, però en aquells anys, la gent ja només parlava anglès i, a més, ja no volia que els seus fills aprenguessin gaèlic: era vist com una pèrdua de temps, un símptoma d’endarreriment, un tancar-se portes a noves oportunitats, era la viva memòria de la gana que havien passat generacions passades. Per no ser un estrany en la seva societat, a l’avi Hamilton li van canviar el nom: Tadgh O’Donnabháin va passar a ser conegut com a Ted O’Donovan, Blind, “el cec”, no pas perquè ell en fos, de cec, sinó perquè era fill d’un cec. Estigma doble: difuminació del nom gaèlic i sobrenom atribuït per una deficiència física.
Hamilton escriu una mena de memòries que són molt més que una història familiar. Són sobretot la història del gaèlic a Irlanda, narrada a través d’una família que l’abandona i una generació després el recupera en un context multilingüe molt especial.
La revitalització i l’estigma. El pare busca la seva identitat i decideix aprendre la llengua familiar que se li havia negat. El context de pugna política entre dos estats, Irlanda i Anglaterra, propicia que construeixi la seva identitat personal furgant en les seves arrels que més el distancien de tot allò anglès: la llengua. El pare arribarà a dur a terme dins el clos familiar una política lingüística dolorosa i extrema a favor del gaèlic en un context, el Dublín de les dècades de 1960 i 1970, en què l’anglès és l’única llengua d’ús social i el gaèlic és gairebé inexistent.
En la cerca de la identitat, el pare es va canviar nom i cognom pels corresponents en gaèlic: de Jack va passar a Sean i de Hamilton, a O’hUrmoltaigh. Totes les seves iniciatives empresarials, les orienta en clau irlandesa, per contribuir a construir la jove Irlanda. La seva societat no hi és sensible i la seva nova identitat personal només li comporta fracassos comercials. No arriba a vendre els productes que ofereix a botigues i hotels. Els possibles compradors no entenen el seu cognom irlandès (O’hUrmoltaigh) i intenten escriure’n un d’anglès que s’hi assembli (Hermon, Hermity, Ó Hamilty i així, fins a deu variants diferents). El pare d’Hugo no ho accepta i una venda rere l’altra se’n va en orris.
De portes endins, la política lingüística familiar és molt clara: el gaèlic es converteix en l’única llengua d’ús entre els membres de la família, inclosa la mainadera (originària de Conamara), excepte la llengua de la mare amb els fills, l’alemany. Res d’introduir paraules angleses a les converses, ni d’escoltar cançons en anglès ni converses en aquesta llengua amb la gent de l’entorn. L’anglès l’entren els de fora de la família, com els paletes que faran reformes a la casa.
La realitat fora de l’àmbit familiar és tota una altra. L’anglès és la llengua dels botiguers, de la canalla que juga al carrer, dels primers amics dels fills. Aquests adopten l’anglès al carrer i no tornen a la llengua familiar fins que són a les portes de casa. L’espai familiar comença, simbòlicament, al fanal més pròxim a la casa. La dualitat lingüística entre la casa i el carrer comporta que els fills siguin cada cop més conscients que són uns estranys a la seva ciutat. Tothom parla en anglès excepte ells, que parlen gaèlic amb el pare i entre els germans, i en alemany a la mare. Tot i estar educats com uns irlandesos exemplars, no són reconeguts com a tals pel seu entorn, sinó que són vistos com un cos estrany o una cosa pitjor.
D’Irlanda al món, de la mà de Carme Junyent. El llibre de Hamilton fa pensar molt en els processos de substitució i revitalització lingüística. Justament la Carme, la nostra especialista més internacional sobre aquests temes, ens va ensenyar a entendre’ls en clau internacional i a actuar en clau local. El seu llibre pioner Vida i mort de les llengües explica molt bé com es produeix la substitució lingüística en llengües de tot el món. Hi surten llengües d’arreu, i també l’irlandès. D’aquesta llengua, justament en reporta l’autobiografia del lingüista John Macnamara, que ja de nen s’adona que l’irlandès només el parlen els mestres a l’escola com a llengua vehicular, però que ningú més el fa servir. Se sorprèn, doncs, que una botiguera li parli en irlandès i demani als joves clients que el facin servir. “L’irlandès, és per a parlar?”, es pregunta desconcertat el nen que dècades més tard es convertirà en un lingüista reputat.
El diagnòstic que la Carme ha fet del català ha estat molt contundent: el català ha entrat en un procés de substitució. El cas de l’irlandès i de tantes altres llengües la portaven a llegir la nostra situació i a fer d’aquest diagnòstic el primer punt de partida per ser honestos amb nosaltres mateixos i per fer veure a tothom el que tenim en joc ara mateix. El seu diagnòstic no coincidia amb el de bona part del món acadèmic i en comptes de quedar-se en meres converses de sobretaula sobre la situació (és el que fan, per cert, els Hamilton i uns amics durant un àpat en un lloc del Gaeltacht), es va arromangar, va impulsar els congressos internacionals sobre revitalització lingüística i va anar arreu on la convidaven a parlar de la transcendència per la llengua del comportament individual dels parlants, entre moltes altres iniciatives.
Molts esforços de la Carme van anar dirigits a lluitar contra la substitució de les llengües minoritzades, contra els estigmes que sovint porten els parlants de les llengües minoritzades, i contra certs principis del soi disant liberalisme lingüístic que redueix la llengua a una dimensió estrictament personal i en nega la dimensió col·lectiva.
Naturalment, la Carme també va dedicar molts esforços a favor de la revitalització lingüística i a favor de la igualtat de totes les llengües, una manera ben clara de lluitar per la dignitat de tots els éssers humans situant la llengua com un tret inherent de la identitat individual de cada persona i de tota comunitat, entesa com una riquesa per compartir cadascú des de la singularitat en un món que no es pot permetre de sacrificar la diversitat lingüística per anar cap a una uniformitat insípida i profundament injusta i desequilibrada.
La llengua i la memòria. Ja de gran, l’avi de Hamilton perd el cap per un accident fortuït i ja no pot parlar amb ningú, ni divertir-se compartint cap poesia. Ho perd tot. El seu nét escriu que només li queden “portes obertes al cel”. És a dir, les portes de la casa es poden obrir, però amb qui podria parlar, si a fora no hi ha ningú que l’entengui? És el que els passarà als seus néts unes dècades més tard. A una llengua sense parlants, ja només li queda “el cel”, que diria l’avi Hamilton.
A la memòria de Carme Junyent, que ens ha ensenyat tot el que hi perdrem si el català entra en un procés de substitució irreversible.
I tot el que hi guanyarem si el revitalitzem allà on és feble, o gairebé no hi és.
Narcís Iglésias és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).
