10.11.2015 - 02:00
Ja s’ha engegat. El mandat democràtic del 27-S que va obtenir majoria absoluta s’ha concretat en una declaració al parlament. El bloc del sí va obtenir els 72 vots de Junts pel Sí i la CUP i hauria pogut comptar amb més suport si no fos perquè la vella política de la disciplina de vot ho va impedir. Un diputat de Catalunya Sí que es Pot volia donar suport a la resolució independentista però el van amenaçar d’expulsar-lo si ho feia. El cas és que CSQP no tan sols no va donar suport a una declaració que engega un procés constituent, sinó que hi van votar en contra fent costat a Ciutadans, PP i PSC.
Un diputat de la CUP reconeixia en petit comitè que seria molt difícil d’aconseguir sumar el grup de Coscubiela al procés. L’objectiu havia de ser atreure el 25% dels seus votants que diuen que són sensibles al discurs independentista. Certament, no li faria cap mal, a l’independentisme, de sumar més gent.
Al parlament, vam poder constatar que CSQP competeix amb PP i Ciutadans per veure qui és el més contundent contra el procés cap a la independència. També vam confirmar la desaparició política del PSC. Encara que són el tercer grup de la cambra, políticament no pinten gairebé res. Ahir va quedar ben clar que el PP ha decidit d’heretar el paper de fer numerets per tenir més quota de pantalla. Ciutadans els va ensenyar com fer-ho d’ençà que va entrar al parlament.
Al bloc independentista, hi vam poder observar tres cares diferents. La seriositat i preocupació dels convergents; la mirada distant i de circumstàncies dels republicans; i la mirada desconfiada i a la defensiva dels cupaires. Tots contents i satisfets per la declaració del matí, però amb el cap ocupat a mirar de resoldre el trencaclosques.
Durant el matí s’havia fet circular que Artur Mas sorprendria en el discurs d’investidura de la tarda. Tots els rumors tenen un origen concret i intencionat. Mentre els homes més pròxims al president asseguren del dret i del revés que no hi ha alternativa a Mas, alguns fan circular que podria cedir i deixar pas a algú altre. ‘No deixarem perdre aquesta oportunitat històrica. Ens hi juguem la llibertat!’, em deia un dels homes del president. Consideren que Mas és un actiu decisiu per a mantenir les opcions d’acabar el procés amb èxit.
Els diputats de la CUP consideren que la base social independentista pot créixer per l’esquerra. I per això volen que el nou govern sigui pilotat per algú que no causi rebuig a determinats sectors de l’esquerra. En canvi, convergents i republicans alerten que cal vigilar a no desvestir un sant per vestir-ne un altre. És a dir, que segons quins moviments es facin es pugui perdre el suport a la independència dels sectors més moderats i poc proclius a la revolució cupaire. I aquest és el debat de fons que ho encalla tot.
‘La situació no es desencallarà fins a l’últim minut.’ Ho hem sentit unes quantes vegades aquests dies d’incertesa política per la negociació entre Junts pel Sí i la CUP. Però quan serà l’últim minut? L’últim minut de què? Desenes de periodistes intrèpids cercaven aquest famós minut ahir als passadissos del parlament. Però ningú no va encertar a trobar-lo. Nosaltres tampoc. La declaració no en deia res. Ni tampoc semblava que ho sabessin els més implicats a resoldre l’embull.
Ahir va ser un dia històric i a la vegada contingut al Parlament de Catalunya. La barreja del ple de la declaració i del ple d’investidura no va deixar que el primer es visqués amb l’emoció i la plenitud que mereixia. Com dèiem ahir, tothom estava més pendent d’aguantar la respiració que no pas de cantar d’alegria. Ara convé que tothom es cordi bé el cinturó perquè ja no hi ha marxa enrere.
