I si el batlle dormís al carrer? La contundent campanya de la Fundació Arrels pel 28-M

Els candidats a la batllia de Barcelona Ada Colau (Barcelona en Comú), Jaume Collboni (PSC), Ernest Maragall (ERC) i Xavier Trias (Junts) convertits en sense-sostre. Amb aquesta acció sorprenent la Fundació Arrels va engegar a començament de setmana una campanya que pretén d’incidir de ple en les eleccions municipals del 28 de maig. L’entitat vol situar la lluita contra el sensellarisme al centre de l’agenda política. Que se sàpiga que viure al carrer no és normal i que cal aportar solucions factibles en l’àmbit municipal per a capgirar la situació.

Per a fer-ho, Arrels ha muntat una campanya electoral a mida: ha preparat propostes polítiques i ha fet una llista invisible formada per quatre voluntaris d’Arrels i quatre persones que han dormit al carrer per a evidenciar com és d’inversemblant que un sense-sostre es converteixi en un actor polític de pes. “T’imagines que un candidat o candidata visqués al carrer?”, es pregunta.

L’entitat ha fet avui a la tarda l’acte de campanya i hi han participat la majoria dels candidats. Una de les cares més visibles és en Giorgio, que fa un any i mig que no viu al carrer. Quan hi vivia no va poder votar mai perquè no estava empadronat i no tenia la documentació necessària: “Quan vius al carrer, la preocupació més gran és sobreviure.” Ha deixat ben clar que els sense-sostre se senten poc escoltats per les formacions polítiques, fins i tot ara, en període electoral: “Viure al carrer no compta per a res, no vals, ets una persona invisible. Ets una cosa estranya. El nostre vot on anirà? No l’escolten.”

El sensellarisme significa la vulneració d’una extensa llista de drets, relacionats amb l’habitatge, la intimitat, el descans, la mobilitat, la higiene personal… Però no tan sols això: la majoria de gent que viu al carrer no podrà decidir el futur polític de la ciutat. Segons el recompte d’Arrels, només el 32% dels sense-sostre de Barcelona podrà votar, els que estiguin empadronats i que, a més, tinguin la nacionalitat espanyola o bé la d’un dels quinze països no comunitaris que tenen un conveni recíproc amb l’estat espanyol. Segons Giorgio, el principal objectiu de la llista és sensibilitzar sobre la realitat de la gent que viu al carrer: “Quan vius al carrer, la majoria dels drets es vulneren. Volem aportar solucions factibles en l’àmbit municipal.” I també reclamar als polítics que eradiquin el sensellarisme.

Obrir espais petits i no criminalitzar la gent que viu al carrer

La campanya inclou sis actuacions a curt termini: obrir nous equipaments; atendre tothom qui viu al carrer; garantir el padró; habilitar recursos bàsics –com dutxes i menjadors–; modificar les ordenances de convivència i no criminalitzar els sense-sostre. “Obrir pisos zero és una alternativa a curt termini molt factible. Obrir pisos petits a diversos barris dóna bons resultats. Evidencia que els recursos s’han d’adaptar a les persones i no a la inversa”, explica l’Andrea, psicòloga social i treballadora de la fundació. També esmenta que la gent ha de recórrer molts quilòmetres per satisfer qüestions bàsiques. “No hi ha control ni poden triar res d’allò que fan. Un diabètic no pot decidir què menja, no pot tenir cura de la salut. Quan una persona sobreviu, no té temps de fer altres coses. Hi hauria d’haver més recursos repartits pels districtes”, afegeix.

En Gustavo fa més de vuit anys que no viu al carrer i també forma part de la llista. Reconeix que molta gent ha perdut l’esperança i que han acabat normalitzant el sensellarisme perquè es troben amb dificultats per ser atesos pels serveis socials i la burocràcia. “Volem que es faciliti l’empadronament perquè la gent pot perdre la documentació i pot passar molt temps al carrer”, diu.

En la llista simbòlica també hi ha el metge expert en sensellarisme Daniel Roca, que l’octubre va publicar un escrit sobre les persones sense llar al districte de Ciutat Vella de Barcelona. “Les dades són esfereïdores. Viure al carrer implica un escurçament de l’esperança de vida de deu anys. No només parlem de mortalitat, sinó de càrrega de malalties. Viure al carrer vol dir emmalaltir, addiccions, drogues. Som en un sistema sanitari públic tensat. Garanteix l’accés a la sanitat en situacions d’emergència, però una persona que no està empadronada no ho té fàcil. Tenir assignat un metge de capçalera és un fet que garanteix la salut a llarg termini”, ha emfasitzat.

L’Eva, advocada i membre de la llista, ha remarcat que uns dels principals maldecaps és l’ordenança de civisme: “Se sancionen actes i no pas persones. Quan els actes es fan al carrer, les ordenances de convivència et sancionen.” Es refereix al fet que la policia multa molts sense-sostre per haver fet activitat que tota l’altra gent fa a casa. En Gustavo ha acumulat multes per un valor de trenta mil euros. “Sóc el rei de les multes”, deia, mentre es trencava el silenci per les rialles dels assistents. L’han multat per motius molt diversos, com ara cuinar al carrer amb la resta de companys.

“Si hi ha un compromís, la gent que viu al carrer no ho veu”

Giorgio, en conversa amb VilaWeb, es mostra crític amb els polítics. “Si hi ha un compromís, la gent que viu al carrer no ho veu ni ho percep”, diu. Reconeix que és una qüestió complicada i sensible, però anima els candidats a fer-hi front. Sobre les eleccions: “Penso en l’esperit de Barcelona, que neix fa un segle. Llegeixo la història de la ciutat i veig la vaga de la Canadenca, que és quan neix la solidaritat. Això es perd. El sistema polític és lluny de les qüestions socials.”

Ara treballa i viu en un pis a Terrassa, però no ha oblidat les humiliacions que va sofrir al carrer: “No són tan sols físiques o morals, sinó també psicològiques. Les mirades són el que em fan més mal. Em dol pensar que hi ha gent que ho viu.” El director d’Arrels, Ferran Busquets, diu que ara per ara cap partit polític no s’ha posat en contacte amb ells per interessar-se per la campanya: “Fa temps que coneixen les propostes. Quan hi hagi un nou alcalde, les hi farem arribar.”