Contradiccions d’una llengua minoritzada-però-no-tant

Són les festes de Sant Narcís, encara fa calor, i les places i els carrers són plens de gent que menja castanyes i moniatos amb pantalons curts. A fires, aquest any, l’atracció del Ratón vacilón con gato comilón ha quedat envoltada d’altaveus que bramen música en català (!). Una família de quatre persones enraona mentre passeja: dues dones negres adultes intercanvien paraules en una llengua que no sé quina és i es dirigeixen als fills en castellà (ai!); uns fills que, entre ells, parlen en català (uf!). Hi ha hagut interrupció de la transmissió intergeneracional, però, ep, que sembla que els joves, al final, han adoptat el català. Que bé, no? Més tard, al vespre, mentre mengem una mica per sopar tot i les castanyes de la tarda, en Toni Cruanyes ens explicarà que entitats catalanes reclamen la presència del català al Parlament Europeu perquè som deu milions (!). Que bé, no?

Hem d’estar contents de la fotografia lingüística que hem presenciat aquesta tarda? Hem de defensar la representació del català a les institucions públiques amb arguments numèrics? Si hi rumiem, tant una cosa com l’altra ens acaben resultant incòmodes. Som respectuosos amb la diversitat, però defensem amb dents i ungles la representació del català al Parlament Europeu dient que som deu milions, com si el número fos important, tantes vegades que ens han dit que no ho era. Estem segurs que interrompre la transmissió intergeneracional d’una llengua no és gens desitjable, però el dimoni de l’espatlla dreta bota de content quan sentim dos nens que haurien de parlar fula comunicar-se en català. Les llengües, ja ho sabem, tenen una funció simbòlica important. I aquesta funció simbòlica, tal com nosaltres la percebem, està lligada a la nostra història politicosocial: hi ha llengües dominants i llengües diguem-ne perifèriques, i la minorització pot conduir-nos fàcilment a la contradicció.

La promoció lingüística és una part important de la construcció dels estats nació: una sola varietat lingüística, la que és pròpia del grup dominant, es fa necessària per a l’ascensió social i econòmica dels ciutadans. És a dir, esdevé una llengua dominant de facto com a resultat d’un procés eminentment polític i econòmic. En ser la llengua hegemònica, es reivindica com a necessària per vehicular una cultura compartida: pertànyer a la nació significa saber i fer servir la llengua nacional. Les llengües i varietats lingüístiques dels grups menys poderosos queden a la perifèria i sovint són menystingudes i, fins i tot, perseguides. Les pressions del nacionalisme fan que aquestes llengües quedin relegades a àmbits privats i familiars perquè es perceben com a elements que obstaculitzen la cohesió social, i preval la idea o la voluntat que és possible que tots els ciutadans d’una entitat política tinguin la capacitat de comunicar-se entre si en una mateixa varietat lingüística. El fet que una llengua hagi estat minoritzada en el passat no impedeix que, un cop esdevé hegemònica, exerceixi pressions sobre altres llengües i varietats.

El català no és la llengua del grup dominant del nostre estat i, com a tal, pateix el fenomen de la minorització. Això propicia una sensibilitat cap a la diversitat lingüística present a casa nostra. En tenim dades i ens agradaria disposar de censos fiables per treballar per al manteniment de la diversitat. Desitgem que les llengües que han arribat d’arreu s’hi mantinguin, perquè, si hem escoltat les sàvies lliçons de la Carme Junyent, sabem que com més llengües es parlin i més vitalitat tinguin en un territori, més lluny serem d’un bilingüisme de conseqüències nefastes. Però som una llengua minoritzada amb trets particulars (i amb prou parlants perquè el nombre encara no sigui important): el català és la llengua pròpia de les institucions, d’alguns mitjans de comunicació prou populars i, amb totes les mancances que vulgueu, del sistema d’educació pública del territori.

El català és, doncs, una llengua minoritzada-però-no-tant, que (encara) és pròpia d’àmbits d’ús tant formals com informals. Compleix algunes característiques pròpies de les llengües hegemòniques perquè és una llengua promocionada per les elits (em consta que l’ajuntament té alguna cosa a veure amb la música i els anuncis en català en unes fires en què gran part de la retolació fixa és en castellà). I potser aquesta doble dimensió és el que explica aquestes nostres contradiccions: la contradicció de fer servir arguments numèrics que, quan són esgrimits per defensar les llengües dominants, contribueixen a minoritzar les llengües no hegemòniques. La contradicció de desitjar la transmissió de les llengües d’herència perquè sabem que el plurilingüisme facilita la convivència i manteniment de totes les llengües (també del català), però d’alegrar-nos que si s’interromp sigui a favor del català. Segurament també explica la contradicció dels altaveus catalanoparlants amb atraccions impermeables a la diversitat lingüística. L’única contradicció que no explica, i que també ens hem de fer mirar, és la d’arribar a Tots Sants menjant castanyes amb sandàlies i pantalons curts.

Carla Ferrerós és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).