07.09.2022 - 21:40
Que aixequi la mà qui no hagi “contractat” mai els serveis d’una treballadora de la llar sense oferir-li contracte. Recompte de mans alçades: poques.
No ha estat fins a l’any 2022 que s’ha aprovat el dret de cobrar l’atur per a les treballadores de la llar, una promesa que es redactava als programes electorals, però que no s’ha complert fins ara. Es tracta, evidentment, d’una bona notícia que cal celebrar perquè repara una injustícia i posa fi a una discriminació més cap a un sector, format majoritàriament per dones. I val més tard, evidentment, però que a hores d’ara celebrem la conquesta de drets manllevats durant tants anys demostra que hi ha lluites i reivindicacions que, per més molestes que siguin per a alguns, lamentablement, encara són necessàries. El govern espanyol va aprovar dimarts passat, al consell de ministres, el decret que regularà la protecció d’atur d’aquestes treballadores: medalleta posada. Però que les medalletes i el fet reparador que suposarà la nova llei no faci oblidar un detall: va ser el Tribunal de Justícia de la Unió Europa qui va alertar i va concloure, el passat mes de febrer, que Espanya infringia la legislació comunitària d’igualtat entre dones i homes negant el dret de les treballadores a l’atur, després d’anys de lluita d’aquest col·lectiu.
Però és clar, per poder accedir a cobrar l’atur, has de cotitzar uns mínims, i per cotitzar has de tenir un contracte. La realitat és que gairebé 550.000 persones –dones, en la gran majoria de casos– admeten que són treballadores de la llar, però a un 40% d’aquestes treballadores els paguen amb diners que no es declaren. Per aquest motiu, s’anuncia ara que el Ministeri de Treball intensificarà les inspeccions a les llars per obligar a regularitzar les treballadores sense contracte. Recordatori: a Espanya no existeixen dades oficials sobre l’economia submergida. Amb prou feines hi ha estadístiques públiques perquè cap ministeri no ho investiga, però segons informes de l’FMI i de l’IEE, aquests diners submergits representen aproximadament un 23% del PIB (la mitjana europea és del 13%). Medalleta per a Espanya per ser els que més quan hauríem de ser els que menys, i els que menys quan hauríem de ser els que més.
Si som sincers, reconeixerem fàcilment que la gran majoria de nosaltres hem tingut o tenim persones treballant per la nostra llar pagades il·legalment. L’ètica i la realitat sovint no volen, o no poden, donar-se la mà. Segurament molts de nosaltres hem conclòs que necessitàvem ajuda en aquestes tasques domèstiques, però quan fèiem números ens adonàvem que ens resultava complicat assumir els costos de formalitzar un contracte. L’ètica ens hauria de portar a concloure que si no podem oferir condicions laborals dignes, hauríem de prescindir d’aquests serveis que desitgem o que necessitem, però el cert és que acabem demanant que algú ens vingui a netejar per hores, pagant amb efectiu, i amb una garantia de continuïtat fluctuant que dependrà de les irregularitats de la nostra economia. I aquí passen diverses coses. Per una banda, viure en un país on la picaresca és insígnia, on amb prou feines es persegueix el frau fiscal, i si ets de la monarquia, directament se’t perdona, on es colla més les classes treballadores que les grans fortunes, té com a conseqüència que molta gent acabi per concloure que ser ètic i fer el que toca és ser el “ximple de torn”. Tots hem sentit reflexions similars a aquesta: “Aquí, tothom qui pot fa trampes en benefici propi, començant pels de dalt, i ara he de ser jo qui prescindeixi d’una treballadora de la llar que m’urgeix per la meva salut mental, i no l’agafaré perquè no li puc fer un contracte legal?” I heus aquí el segon dibuix que traça la realitat: les tasques de cures ens són un pilar imprescindible, però socialment les menystenim i no les dotem dels drets i de les retribucions econòmiques que serien justes. Pagant els plats trencats d’una societat que ens ofega treballant massa hores i sense possibilitats de conciliar, hi ha dones. Dones i més dones. Concretament, les dones assumim un 70% de les feines imprescindibles, però no remunerades. Les treballadores de les llars “professionals”, que després de netejar llars alienes, oficines, hotels, també assumeixen les tasques de les seves llars, i tota la resta de dones, també. Les que treballen de forneres, de directives, d’enginyeres, de metgesses, a la cadena de muntatge d’una fàbrica… Totes elles són també treballadores de la llar que acaben executant la gran majoria de feines que requereix una casa, especialment amb canalla petita o persones dependents.
Aquesta setmana es fa un pas endavant per als drets d’unes treballadores imprescindibles, però és evident que queden passes enormes per fer fins a arribar a construir un país que s’organitzi d’acord amb la conciliació. Fins que aquesta no sigui una realitat, continuarem essent les dones les més condemnades a la precarització, a patir manca de drets i a l’ansietat constant que ens soterra mentre ens esforcem per sustentar la societat.
