Contra la urgència del vot

Oriol Junqueras va pensar que no hi tindria res a pelar si Esquerra no esdevenia un partit sistèmic: que si volia intentar que fos hegemònic calia inserir-lo de ple en la xarxa oligàrquica catalana. Ho va decidir tan netament perquè els qui remenen les cireres no tinguessin cap dubte que se’n podien creure el gest. Així, tal com fins a l’octubre del 2017 Junqueras flirtava amb Soraya Sáenz de Santamaría, després el president Pere Aragonès s’ha deixat batejar pels amos de sempre i s’ha lliurat a la Caixa –i per això no és anecdòtic el cas del Hard Rock, ni es tracta d’un cas lateral que només afecta els tarragonins: la clau és on són els diners i qui mana de debò. L’alternativa al moviment de Junqueras és reforçar el sistema fent servir uns vots que has obtingut amb la promesa d’anar-hi en contra. Li ha passat a Pablo Iglesias, per exemple, que va començar amb la pretensió de desbancar el PSOE i en va acabar facilitant el renaixement.

Si, en lloc de la bandera blanca, Esquerra hagués dit que calia plantar cara i que el president Carles Puigdemont era un traïdor, hauria acabat pagant un preu molt més alt per la mateixa rendició –perquè tard o d’hora hauria pactat amb els poders econòmics i estatals amb qui va pactar– o bé el sistema l’hauria arrasat –no pas perquè no sigui possible anar-hi en contra, sinó perquè no en tenia la intenció. És el mateix dilema amb què topen tots els partits que volen governar Catalunya: en quin moment pactar amb el poder establert. Ara s’hi troba Junts, i per això combina Convergència i l’octubrisme. La part del partit més independentista es deixa fer servir per Josep Sánchez Llibre i Joan Gaspart, que votarà Puigdemont, perquè els tornin a acceptar com a jugadors de la partida. Els convergents, mentrestant, fan servir els octubristes perquè no tenen capacitat de reconstruir cap hegemonia sense inocular-se una mica d’independentisme.

Així com l’estratègia d’Esquerra va ser la immolació directa, cremar-se com un monjo budista a la plaça de Sant Jaume perquè tothom ho veiés, el món de Junts s’ha sacrificat per fascicles. Per superar el 2017 van triar el president Quim Torra, en lloc d’Elsa Artadi, l’economista que gestionava la loteria. Per fer president Aragonès van triar la presidenta Laura Borràs, dura i expansiva, en lloc de Damià Calvet, el tècnic de l’Incasòl i vell militant de Convergència. Per pactar amb Pedro Sánchez van triar Míriam Nogueras, la tertuliana contundent, i van descartar de seguida Jaume Giró, el director bancari que ni tan sols volia abandonar el govern. Josep Rull, l’expert en transport i sequera, feia mesos que escalfava a la banda, però, per a trobar una sortida nova, cal el personatge que és simbòlicament més a prop de l’independentisme visceral: Puigdemont. Per anar endarrere, Junts sempre tria el millor davanter. És la seva manera de pactar: triar el negociador que més dubte pot sembrar entre els votants.

Amb la maniobra de Junqueras, si cauen ell i el seu partit, tan sols cauran ell i el seu partit. Junts ho fa a l’inrevés: s’ha esperat que caigués tot, peça a peça, perquè enmig del no-res fos més fàcil destacar. El problema de Puigdemont és que el pes de la legitimitat que la història li va penjar a l’esquena, i que els octubristes li han mantingut, el volen fer servir els altres per legitimar el pacte que sigui que surti de Ginebra o de Madrid. El dipòsit de legitimitat que Espanya no té i que la proposta espanyola no trobaria si la discussió fos lliure de debò, l’ompliran amb la imatge de legitimitat que té Puigdemont gràcies a la identificació sentimental i l’empatia que li professen els votants. Per més bé que caigui l’un i ràbia que faci l’altre, al fons de totes dues decisions hi ha una abraçada al sistema per a comprar l’hegemonia del seu espai sense haver d’atendre els problemes que dóna la democràcia de debò –que implica donar poder als ciutadans més enllà de les urnes.

Tots dos camins desemboquen en el PSC de Salvador Illa precisament perquè tant a Junts com a Esquerra ja els està bé que el joc democràtic sigui ben encledat. El pacte que han signat tots tres més la CUP i els Comuns per no pactar ni amb Vox ni amb Aliança Catalana, de fet, l’encleda encara més. Després de promoure Sílvia Orriols i de retruc la seva xenofòbia infecta, Esquerra i Junts es preparen per aprofitar-se del batibull. El missatge que envien escenificant que no hi pactaran de cap manera –quan allò que haurien d’haver fet és no alimentar-la– no és pas un compromís ètic, sinó l’avís que el més probable és un acord que impliqui almenys dos dels tres grans partits: el PSC, Junts i Esquerra. Al marge seu, la CUP ha demostrat fins ara no tenir prou resistència per oposar-se a aquesta dinàmica, i Alhora diu que vol intentar-ho però és lluny de demostrar la força que té per anar contra el sistema, amb tan poc temps i sense un moviment darrere.

La llibertat de no votar, o de no votar els partits amb més opcions, lluny d’un exercici apolític, és una saba per a la democràcia. Si votar fos obligatori, els incentius dels polítics per a canviar de discursos o de polítiques s’esgotarien de seguida; la comunicació entre el votant i el representant s’interrompria. Donar el vot amb pragmatisme, passi què passi, és conrear l’immobilisme. La gràcia de la democràcia és que cadascú hi aporta la seva mirada particular, la seva manera única de veure les coses: que el vot és insubstituïble, perquè la seqüència de pensament que fa cadascú fins al moment de decidir-se és inimitable. Igual com les virtuts i els defectes s’equilibren dins de cadascú, i l’intel·ligent també pot ser un covard, i el ruc, valent, i honest l’ignorant i cínic el culte, també s’equilibren en societat. Per això és indispensable l’expectativa d’haver d’ésser convençut. Per a continuar manant, als partits independentistes només els han permès d’abraçar el sistema, i han obeït: amb els votants no pot passar el mateix.