14.02.2024 - 21:40
|
Actualització: 15.02.2024 - 03:59
Julià de Jòdar, en el seu article d’ahir a VilaWeb, va fer “una modesta proposició” sobre com hauria d’encarar el moviment independentista el debat entorn de la quarta llista electoral, entorn del quart espai que tanta gent ja reclama. Us recomane que llegiu l’article, si no ho heu fet, i, si sou subscriptors, els comentaris que l’acompanyen.
De manera substancial, Jòdar hi fa tres propostes.
La primera és que, com que “tota Generalitat estabilitzada és una garantia d’estabilitat per a Espanya“, qualsevol projecte electoral que afirme lluitar per la independència, “s’ha de plantejar com a fita desestabilitzar la Generalitat governi qui governi”.
La segona és que la desestabilització no pot provenir tan sols del parlament. I per tant cal que aquest quart espai done “suport a tot allò susceptible de trencar l’ordre on recolza el poder institucional” i participe en totes les lluites sectorials per convertir tot allò que passa en política independentista.
Finalment, la tercera és que una quarta llista “ha de prescindir dels mitjans ordinaris d’intervenció pública“, és a dir, s’ha de basar en la força de la gent i renunciar expressament “a la manera habitual de fer política” i, per tant, també als líders triats, perquè són més mediàtics.
Julià de Jòdar ha fet aquestes documentades propostes en resposta a aquest editorial, on vaig exposar que la paradoxa de la quarta llista és que hi ha un sac de vots enorme, però ningú no sap com organitzar-los, i on explicava que el problema, a parer meu, no era tant fer una llista com tenir clar què es vol fer.
Li agraesc, per tant, l’esforç que ha fet. A ell i també a més opinants de VilaWeb que aquests dies han publicat opinions molt importants sobre la reconstrucció del moviment: Joan Ramon Resina, que n’ha fet unes quantes, especialment aquestes darreres setmanes entorn de la cultura nacional, o Marta Rojals, Mercè Ibarz i Andreu Barnils, que han escrit tres grans articles sobre la revolta pagesa i què significa, també en relació amb aquesta necessitat de relligar conflictes de què parlava Julià de Jòdar.
Per continuar el debat, a mi m’agradaria aportar avui un altre aspecte, que té bastant a veure amb això que explica Julià de Jòdar i que és especialment determinant per a entendre la revolta pagesa. És la necessitat d’identificar com a problema clau a denunciar i a combatre el creixement constant de la desigualtat entre, per una banda, aquella part de la societat que, articulada entorn dels partits-empresa, viu del poder polític i la gestió dels imposts i, per una altra banda, la resta.
És un fenomen que s’observa a tot Europa i que el geògraf francès Christophe Guilluy ha analitzat amb molta clarividència. Dit molt ràpidament, els sectors socials que tenen el sou vinculat al poder polític –no tan sols polítics i funcionaris, sinó també periodistes o professors o professionals diversos que en depenen mitjançant subvencions– cobren més que la resta dels ciutadans. Consistentment i constantment. I això va creant una desigualtat nova que depèn de la gestió de la política i que, alhora, la condiciona clarament. Perquè condiciona clarament la llibertat i les accions dels partits.
Aquesta desigualtat ara ha fet un pas més, que és l’intent de convertir les grans capitals en ciutadelles tancades per a ells i el seu gaudi, i expulsar-ne –com ja passa a Barcelona– la gent normal i corrent a les perifèries metropolitanes o més enllà.
El fenomen implica un tancament cada vegada més gran de la classe política en una bombolla irreal que no reconeix les necessitats de la gent corrent. Però també implica la creació de més i més organismes ineficaços o directament inútils, amb l’única funció de justificar l’augment de la burocràcia política i, per tant, la contractació i el manteniment –amb els diners de tothom– de més persones que s’integren en la bombolla del partit-empresa. L’article d’Andreu Barnils sobre la burocràcia i els pagesos –i tots nosaltres– m’estalvia haver de donar més explicacions.
En relació amb això, la revolta pagesa, portant els tractors a París o a Barcelona, encerta el tret: és la gent comuna, la gent corrent de la perifèria contra els de dalt, contra els que detenen el poder polític a les grans capitals. Siguen del color que siguen, perquè al final l’experiència ens diu que això no és gens determinant.
I són també els problemes reals del dia a dia, tangibles, passant per damunt dels problemes esotèrics que, fabricats en laboratoris, intenten de polaritzar la societat en discussions sense trellat sobre posicions volgudament extremistes. Que pretenen pressionar la classe mitjana, per poder desqualificar-la després amb acusacions de feixista i reaccionària.
Que, comptat i debatut, aquesta és la característica més greu d’aquest moviment dels de dalt, de les elits polítiques i els partits-empresa: la desconfiança que tenen envers classe mitjana i les classes populars, la desconfiança que tenen envers la majoria de la població. Una desconfiança especialment colpidora quan prové dels partits d’esquerra, aquests que es proclamen revolucionaris, però que quan tenen la revolució a les mans sempre troben una excusa per a desentendre-se’n i deixar-la passar de llarg.
Que és –i amb això acabe avui– la història de l’octubre del 2017. El primer d’octubre de 2017 Catalunya va viure una revolució, una revolució de la majoria, una revolució democràtica, una revolució de les classes mitjanes i populars. Però que era alhora no una revolució estètica ni extremista, sinó una revolució del sentit comú. Una revolució que va fer la gent al carrer, però que els de dalt van acabar frenant. I que proven de dissipar -els de dalt- cada dia més.
Per tant, crec que per a rematar la revolució catalana qualsevol moviment, llista o procés que aparega ha de tenir clar que cal anar contra els de dalt. I fer-ne consigna, d’això. Cal recuperar el sentit comú i reforçar la defensa de les classes mitjanes i populars, parlar a la majoria de la població dels problemes que viu la majoria de la població. Recordar, en definitiva, que no solament volem ser independents sinó que volem viure en una república raonable, de tots, en una república excel·lent en la gestió de la vida pública, que ens facilite a tots una vida millor.
Continuarem el debat. De moment, ací a sota, ben segur, amb les opinions dels subscriptors.
PS1. Ahir els subscriptors de VilaWeb van fer una trobada amb Josep Miquel Arenas, conegut per Valtònyc. Podeu veure el vídeo de l’acte.
PS2. Avui comencem a VilaWeb l’especial de seguiment de la campanya de les eleccions gallegues, que originen una gran il·lusió amb la perspectiva que els sobiranistes del BNG aconseguesquen la presidència de la Junta i eixamplen, d’aquesta manera, els problemes nacionals que té Espanya. Ho fem amb aquesta entrevista d’Elvira Branco al dirigent dels socialistes gallecs, José Ramon Gómez Besteiro. Demà publicarem l’entrevista amb la cap de llista del Bloc Nacionalista Gallec i possible nova presidenta, Ana Pontón, i dissabte serà el torn de Xosé Manuel Beiras, líder i referència història del nacionalisme gallec. A més, Ot Bou s’ha desplaçat a Galícia i ens relatarà de primera mà tot allò que passe en un cap de setmana que podria ser històric.
PS3. Tot això que fem, i més, ho podem fer perquè 25.000 lectors han vist que ens poden ajudar fent-se subscriptors de VilaWeb. Els qui encara no ho sou, si podeu i ho voleu, feu-vos-en també, perquè necessitem el vostre ajut.
