17.03.2022 - 09:04
|
Actualització: 17.03.2022 - 10:04
Gabriel Rufián va provocar ahir un terratrèmol polític, amb unes declaracions particularment ofensives contra l’entorn del president Carles Puigdemont. Unes declaracions que assumien completament el relat de les clavegueres espanyoles sobre Rússia i l’independentisme català. I en resposta directa, a més, a un periodista ultra al qual fins fa poc temps Rufián es negava a respondre.
Junts ha reaccionat amb una enorme indignació, però la veritat és que a mi, mirant-m’ho fredament, em fa la sensació que aquest episodi té més de conflicte intern, dins Esquerra, que no d’una altra cosa. I ho dic per la seqüència dels fets, sobretot.
Tot comença amb una filtració a Nació Digital, molt calculada en el temps, just unes hores després de la conferència nacional del partit. Una filtració que tothom interpreta – siga així o no– que és originada al carrer de Calàbria i en la qual s’afirma que Gabriel Rufián serà el candidat a les municipals de Santa Coloma de Gramenet, un municipi on ERC únicament té tres regidors, els comuns tres més, Ciutadans quatre i el PSOE hi guanya amb una distància comodíssima de disset regidors. Un terreny, doncs, molt més que difícil, en què ni doblant els resultats hi hauria opció de gaire cosa més que de ser oposició. Rufián és nascut a Santa Coloma de Gramenet, però hi ha fet poca vida.
La filtració pública rep la resposta de primer de Rufián mateix, que deixa clar que ell pot ser el candidat a Santa Coloma si li ho ordenen, però que no el mouran pas del congrés espanyol, on, com és ben notori, es troba comodíssim i feliç. És evident que hi ha molts diputats que són regidors, això no seria cap sorpresa ni inconvenient, però també ho és que, per poca feina que tingués, el càrrec obligaria Rufián a passar un cert temps a Santa Coloma i abandonar, per tant, la seua rutina a Madrid.
Causar un incendi a casa seua per avisar que no poden fer qualsevol cosa amb ell ni donar-li ordres de qualsevol manera seria una maniobra de manual, en aquest context. D’ençà de la formació del govern, Rufián havia rebut la consigna explícita de deixar de provocar Junts, pel bé de la coalició. I de sobte, la trenca. Quina bomba podria ser més eficaç –per a avisar els seus que no juguen amb ell– que atacar directament l’estabilitat del govern presidit per un company de partit?
El problema que té Rufián és que és un personatge amortitzat, ho sap tothom. Lliurat al Partit Socialista i incapaç, tècnicament, de negociar res amb cara i ulls. A ell li agrada més d’eixir després, fent aquells ullets de qui vol fer l’interessant, a dir que el català a l’escola està blindat –ja ho hem vist–, que el català a les plataformes està blindat –ja ho hem vist– o que la reforma laboral està blindada –que ja ho hem vist, també. Però, per una altra banda, el problema que té Esquerra és que Rufián els ha fet guanyar més escons dels que no havia tingut mai, i el pas de substituir-lo és molt delicat i perillós, encara que les filtracions de Tezanos puguen causar un nerviosisme incipient. I ell, que se sent molt fort, ho demostra originant un incendi, i que siga en la línia que s’estima més personalment –no és cap secret que si fos per Rufián, Junts no seria al govern de Pere Aragonès.
La situació és interessant, doncs. I he de dir que, pel tema triat, no deixa de ser divertit que em recorde tant, i això si voleu és una ironia, les formes de l’antiga Unió Soviètica, precisament: el politburó es reunia fent votacions a la búlgara i en les hores immediatament posteriors, quan estava segur que no hi havia fissures internes que implicassen cap perill, apareixia a la premsa que aquest camarada o aquell altre, que podrien ser incòmodes en un moment determinat, eren enviats per sorpresa en una missió especial i importantíssima pel bé del partit, a alguna circumscripció allunyada. Pam amunt, pam avall i tot enmig del mateix silenci espès i impressionant que ara veiem també en aquest cas.
