27.12.2019 - 21:50
És impossible viure més o menys tranquil sense acatar certs valors implícits de l’àmbit cultural en què ens movem. Però també és veritat que viure tranquil·lament sense qüestionar un percentatge considerable d’aquestes doxes sense articular ens condueix ràpidament a la inconsciència, i potser pitjor, a una infinitat de frustracions i disgusts.
Prenem com a exemple el concepte lineal del temps i de l’espai. Si sou com jo, una part important dels vostres processos mentals estan contínuament sotmesos a l’imperatiu de l’eficàcia, que és simplement una altra manera de dir que la millor manera d’anar d’un punt a un altre, o de dur a terme una tasca en concret, és sempre la que requereix menys espai o menys temps.
Però quants de nosaltres hem qüestionat realment més d’uns minuts en una nit d’insomni la realitat suposadament intrínseca i evident d’aquest plantejament? En la meva experiència, molt pocs.
Una persona que sí que va indagar seriosament la natura històricament construïda del pensament lineal i alguns dels derivats més importants del seu desplegament massiu en la societat actual va ser el pensador francès Jacques Ellul, qui estableix, entre moltes altres coses, un vincle molt fort entre la imposició generalitzada de paradigmes tecnològics d’arrel lineal en la cultura i la ubiqüitat de la propaganda en les nostres vides.
Ellul constata que el desig de conduir-se sempre amb eficàcia és un impuls molt poc natural de l’ésser humà i, a més a més, que les persones i les col·lectivitats que xoquen per primera vegada amb les exigències severament reduccionistes d’aquesta manera de pensar i actuar són perfectament conscients de la mutilació dels ritmes vitals i plaers quotidians que això suposa. I per aquesta raó, el seu primer instint és rebel·lar-se contra les seves demandes.
La solució? La implementació des de d’alt d’un procés constant i totalitzador de propaganda que exalça la linealitat i ridiculitza altres maneres de conceptualitzar el pas del temps, malgrat que el fet que, moltes vegades, aquestes altres formes de mesurar el pas de les hores i els dies corresponen de manera més fidedigna a la totalitat de l’experiència de viure.
Dit d’una altra manera, Elull ens demana de veure la propaganda no com tantes vegada se’ns presenta –com un garrot utilitzat de tant en tant pels poderosos sense escrúpols per a convèncer-nos de la veracitat d’una mentida– sinó com una part absolutament connatural de la condició de l’ésser humà en l’edat tecnològica.
I suggereix que és sols quan adquirim una consciència de la seva presència constant i aclaparadora en la nostra vida quotidiana que podem sostenir la capacitat de lluitar a favor dels desigs i somnis més esperançadors i generosos, els que més ens dignifiquen.
En les meves lectures, i també en les converses i diàlegs amb els amics i coneguts unionistes, m’ha cridat l’atenció la freqüència amb què els qui s’oposen al procés recorren a variants de l’argument de l’eficiència lineal com a valor suprem –i el missatge de la submissió necessària a les autoritats existents que porta al seu cor– per a rebatre els reclams independentistes:
‘És una presa de pèl perquè, com saps, això no pot ser.’ ‘Has pensat en tots els problemes reals que no s’han resolt a Catalunya els últims anys per culpa del procés?’ ‘N’estic fins al capdamunt de totes les interrupcions causades per les vagues relacionades amb el procés.’ ‘Està molt bé muntar grans manifestacions, és clar que no han canviat res ni canviaran res.’
Però potser és més preocupant la presència d’aquestes mateixes tendències ridiculitzadores –en la forma de crítiques de la suposada lentitud d’acció de persones al govern que actuen sota les enormes i insòlites pressions coactives de gran part de l’establishment occidental– en diversos sectors de l’independentisme.
Com ens recorda Elull, les vides reals de les persones (a diferència de les seves versions propagandístiques) –sobretot les persones amb ànsies de viure dignament i en una certa comunió amb els altres– no segueixen mai una ruta recta ni plenament respectuosa amb les lleis de l’eficiència.
I com ens mostren les històries de l’Europa contemporània amb voluntat de transcendir l’àmbit dels mites localistes –com, per exemple, d’un Tony Judt o un Mark Mazower en el cas dels Balcans– això també passa amb els moviments contemporanis d’alliberament nacional.
Aquests processos són gairebé sempre grans monuments de la natura essencialment zigzaguejant del progrés humà en què el capritx, la sort i les actuacions inesperades de tercers tenen papers fonamentals.
Vol dir, això, que les persones en aquests moviments no tenen voluntat? En absolut. Vol dir que mentre s’exerceixi aquesta voluntat lluitant urgentment per una transformació de l’estat actual de les coses, cal desenvolupar prevencions contra les expectatives molt curtterministes induïdes per la raó lineal al nostre voltant, una raó construïda potser més per a desanimar-nos que, com habitualment suggereixen els seus amos, per a impulsar-nos cap a assoliments materials i morals nous i superiors.
