Contra l’estil de vida ‘Mercadona’

No sé si sabeu el cas del vaixell amb 800 vedells retornat per Turquia i Líbia a l’estat espanyol per la sospita d’una infecció: després de tenir-los més de dos mesos embarcats, i de l’infern burocràtic propi d’aquestes latituds, els inspectors del Ministeri d’Agricultura espanyol han determinat que els animals ja no estan en condicions de fer-los tombar més, així que dissabte els van començar a sacrificar a Cartagena. Una altra embarcació, també refusada pels mateixos països, fa dos mesos que va sortir de Tarragona amb 1.800 vedells, i com que l’armador no vol escatimar ni un gram de carn, ara mateix volta per Grècia esperant poder col·locar els animals allà on els vulguin. Perquè només són bèsties, que si fossin paquets d’Amazon, potser tots els telenotícies n’estarien fent el seguiment.

La crisi de la pandèmia no només fa empitjorar la vida de les persones; perquè, quan la vida de les persones és pitjor, també ho esdevé la de les bèsties que en depenen. Ens han criat amb la idea –aquí i a la Xina Popular–, que el menjar, com la primera de les necessitats humanes, justifica qualsevol atrocitat sobre la resta d’animals. És la filosofia “Mercadona”, per dir-ne d’una manera que entendrà tothom: abaratir els preus al màxim gràcies a pràctiques èticament discutibles, però perfectament legals. En el cas de la carn, darrere d’un paquet de pernil a un euro, darrere l’explotació animal que el fa possible, hi ha tot un entramat tèrbol que es retroalimenta: com més precària sigui la vida del treballador, més en dependrà com a consumidor. És l’invent perfecte, la màquina que somiava Da Vinci, la misèria que aconsegueix que el simple esment d’assolir un estadi superior de la civilització –i el benestar animal ho és– sigui fàcilment bandejat, escarnit, ridiculitzat: que hi ha gana, nena, no em vinguis amb històries d’animalons.

L’animalisme, de fet, es troba en aquell punt pel qual han passat totes les causes justes, penso en l’ecologisme, o en el feminisme, que el menysteniment i l’escarni encara tenen premsa per davant de la conscienciació general. Tanmateix, com que les lluites contra el domini dels dominadors van lligades, també es reforcen les unes amb les altres i s’estiren de la mà. Justament és el cas de l’animalisme amb el feminisme, un vincle secular; històricament, les dones han hagut de carregar tot un univers de sofriments “invisibles”, la qual cosa ha facilitat que en desenvolupessin més intolerància, també al patiment animal. Quan diem “invisibles” ens referim que no compten per a ningú, o que tampoc no n’hi ha per a tant, dona, i quan et crien d’aquesta manera, una de dues: o bé t’insensibilitzes, com passava amb les nostres àvies, tot reforçant el domini dels dominants, o bé t’hi acabes de sensibilitzar i t’hi rebel·les, que és cap on tendeixen les noves generacions.

En aquest sentit, hi ha un experiment força interessant que enfrontava un grup de persones amb la producció d’un plat de xai, del naixement de la bèstia a la cuina. Després de saber-ne tota la informació, resultava que a la majoria de dones els venia menys de gust de menjar-se’l, mentre els hòmens, majoritàriament, es declaraven més carnívors i tot. Com podia ser, aquesta diferència? Una de les conclusions de l’estudi, l’explico amb paraules meues, és que els hòmens es rebotaven davant la sospita que els havien volgut commoure, que havien pretès tocar-los la fibra sensible, a ells, tan mascles; un exemple de manual del que avui ja té nom i coneixem com masculinitat fràgil.

L’estudi també parlava d’una “teoria de la dominació social” segons la qual els hòmens poden trobar la carn més apetible quan se’ls recorda que prové dels animals, perquè els reforça el sentiment de dominació i superioritat. A l’experiment, la manera de reivindicar el seu poder sobre les criatures “inferiors” era reafirmar-se virilment i pètria en les seues conviccions; les dones, en canvi, més coratjoses a l’hora de modificar el seu comportament davant les contradiccions, van poder mirar-se el plat de xai d’una altra manera i no els va caure cap anell. Quan parlem de societats més feministes, doncs, també parlem d’hòmens més valents.

Dèiem que les noves generacions ja tenen una altra sensibilitat vers les bèsties, com és lògic en un entorn que evoluciona, però, és clar, a l’estat espanyol, on jóvens i grans som abocats a la precarietat permanent, també se’ns ven l’estil de vida “Mercadona” com l’únic possible, amb la crueltat animal com el mal necessari per a poder pagar les factures i arribar a final de mes. L’alternativa vindrà de la conscienciació, que al seu torn ve de la informació: que els fills coneguin el revers del conte que els han ocultat sos pares, i la societat sencera, ells que tenen més mitjans per a accedir-hi que els seus predecessors. Perquè en un país on el safareig polític, l’actualitat del Barça i el minut a minut de la covid copen les hores més valuoses dels informatius, tampoc podem esperar que la realitat de l’explotació animal, l’últim mico d’aquesta història, arribi a travessar aquest sostre d’interès construït.