20.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 20.10.2017 - 23:02
Dissabte passat, el president del PP català, Xavier Garcia Albiol, va dir que la majoria de les escoles públiques de Catalunya ‘en lloc de dedicar-se a l’ensenyament, educaven els nens per odiar Espanya’. Un dia abans, el ministre d’Afers Estrangers espanyol, Alfonso Dastis, havia dit que no es podia aprendre castellà a Catalunya, i pocs dies després s’hi va reafirmar.
Aquesta mateixa setmana, una moció de Ciutadans en el congrés espanyol ha instat a posar fi a ‘l’adoctrinament ideològic’ de l’educació catalana, mentre que els mitjans de comunicació han elaborat un discurs que denuncia la persecució per motius d’ideologia a les universitats i han acusat les escoles de fer servir els nens com a part de l’estratègia política de l’independentisme.
Seria un error entrar en un debat, tenint en compte que el model d’escola té un ampli consens (81% de catalans el 2013), no es divideix per origen i, a més, segons les dades, és un model d’èxit. En l’àmbit internacional, l’informe PISA mostra que el nivell acadèmic dels alumnes catalans està per sobre de la mitjana estatal, mentre que les proves de competència lingüística i les PAU (Proves d’Accés a la Universitat) mostren, any rere any, uns coneixements similars de castellà i de català.
Encara té menys sentit acusar els mestres d’adoctrinament, ja que són un sector tan plural com la societat catalana. Encara que l’independentisme, quan semblava un objectiu molt distant, solia tenir més suport dels més joves, en el moment actual no té suports que es diferenciïn per qüestions d’edat. Fins i tot, avui l’independentisme té més suport dels majors de seixanta-cinc anys (molts dels quals van ser educats durant el franquisme) que dels joves nascuts a Catalunya, que han cursat els estudis íntegrament al país.
Una oposició constant al català
El model d’immersió lingüística català comença el 1983, amb el Programa d’Immersió Lingüística (PIL), en dinou escoles de Santa Coloma de Gramenet. La primera, l’escola Rosselló-Pòrcel, per iniciativa de famílies (moltes de les quals, castellanoparlants) que volien aconseguir les mateixes oportunitats per als seus fills amb un sistema que garantís l’aprenentatge del català i el castellà. Entre 1992 i 1993, el programa ja es va aplicar a tot Catalunya, tret de la Vall d’Aran, que tenia un model propi basat en l’occità.
Des del començament, tot i l’ampli suport social, una minoria ha fet una oposició constant a la normalització del català, fins i tot abans de l’aprovació de la llei de normalització lingüística (1983). El 1981, es va publicar el Manifest dels 2.300, que criticava la política lingüística de la Generalitat de Catalunya, acusant-la de voler imposar el català com a única llengua oficial i de marginar el castellà dels espais oficials i públics. El 1983, es va crear l’Acción Cultural Miguel de Cervantes amb l’objectiu de defensar el castellà de la política lingüística del govern, i posteriorment es van crear associacions amb objectius similars, com Profesores por el Bilingüismo, Asociación por la Tolerancia o Convivencia Cívica Catalana. L’intent d’impedir la normalització no es va aturar i el 1985 un advocat va interposar una demanda al Tribunal Constitucional perquè quan va arribar a Catalunya s’havia vist obligat a escolaritzar el seu fill en català. La demanda va ser rebutjada el 1994.
El consens polític es va trencar el 2006 amb l’entrada de Ciutadans al parlament, que justament tenia com a bandera l’oposició al model actual d’escola en català. L’aparició del nou partit va radicalitzar el PP, que es va sumar a la campanya que deia que el castellà es discriminava i defensava el dret dels pares a escolaritzar els seus fills en aquesta llengua.
Allò que no es va aconseguir en el terreny polític es va provar per la via judicial. La sentència contra l’estatut del 2010 declara inconstitucional la legislació catalana i obliga a fer el castellà llengua vehicular. A partir d’aquell moment, es van anar succeint les sentències. El 2013 es va obligar els professors a fer la classe en castellà si un sol alumne ho demanava i el 2014 es va fixar un 25% de castellà.
La llei Wert obliga a pagar sis mil euros per matricular un alumne en un centre privat que vehiculi l’educació en castellà. El curs 2016-2017, tan sols ho van fer quaranta famílies. Com que no hi havia cap suport social contra l’educació catalana, l’últim pas ha estat acusar l’educació catalana d’adoctrinament, una excusa que podria servir perquè el govern espanyol n’intervingués la competència.
Objectiu: debilitar la llengua
El sistema educatiu té diferents models arreu dels Països Catalans, però tots tenen l’oposició del Partit Popular i de Ciutadans. En cap cas se segueix un criteri relacionat amb la realitat sociolingüística.
En el cas català demanen que el castellà tingui més presència, però quan aquest és el model establert, veiem que la bel·ligerància no s’atura, com va passar a les Illes Balears. El 1997, a les Illes, es va aprovar el decret de mínims, que establia que no pas menys del 50% de l’escolarització havia de ser en català. El fet que fos un percentatge mínim va possibilitar que hi hagués escoles amb més o menys presència del català, però en cap cas trobem una immersió en català generalitzada.
El model havia fet créixer el nombre d’illencs que entenien i parlaven la llengua sense perjudicar el castellà, però el govern Bauzá (2011-2015) va decidir de derogar-lo, tot i l’oposició d’una majoria de la societat balear, especialment dels docents, que va donar lloc a una de les manifestacions més multitudinàries de la història de les Illes.
Primerament, va optar pel dret dels pares a triar la primera llengua d’escolarització, però es va trobar que més d’un 70% dels pares i un 75% dels centres públics havien optat pel català. L’any següent ja no ho van preguntar i van aprovar el decret de trilingüisme, que rebaixava el català al 33% de les hores, i establia un terç de la formació en anglès sense tenir en compte que ni els alumnes ni els docents no estaven preparats per a aquest canvi.
El decret va ser declarat nul pel Tribunal Superior de Justícia, perquè no havia estat consultat amb les universitats, i va tenir l’oposició frontal d’unes Illes mobilitzades com mai. Però el govern popular va passar per alt la legalitat i va voler continuar aplicant el projecte.
El PP va arribar a acusar el professorat d’adoctrinament ideològic’ i d’imposar una ‘dictadura catalanista’. A la intenció de debilitar la llengua, s’hi va sumar l’eliminació del requisit de tenir el certificat de llengua catalana per a accedir a l’administració pública.
La Franja: on la llengua està més desprotegida
Hom podria pensar que el PP i Ciutadans no tenen en compte que l’escola és l’únic context en què molts infants poden desenvolupar la competència lingüística en català i opten per un model en què el català i el castellà tinguin el mateix pes. Però no és així. Allà on la llengua està més desprotegida, com ara la Franja de Ponent, el seu objectiu és fer-la retrocedir.
A la Franja, el català només s’ensenya mitjançant una assignatura optativa. A l’escola primària, segons una ordenança del 1984, es permet que el català s’ensenyi com una assignatura optativa i voluntària, que ocupa entre una hora i tres hores a la setmana, si hi ha demanda suficient. En bona part, depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. A les llars d’infants gairebé és inexistent i a la secundària només un 20% dels alumnes en fan dues hores setmanals.
Per tant, en tant que depèn de la demanda i la disponibilitat de professorat, trobem que l’aprenentatge no està garantit. La situació ha fet que s’hagi posat en risc la llengua, ja que es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge d’habitants que en fan un ús habitual. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi tenen un 34% dels joves (15-29 anys). La tendència és negativa, ja que entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sap parlar el català ha passat d’un 88% a un 80%.
En compte d’intentar revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, ja que es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, ja que les administracions van deixar de tenir cap obligació de contestar als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès.
L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua. El nou govern ha cercat professors interins de català, ja que actualment n’hi ha 75 per als 4.373 alumnes que l’estudien. Però, per un altre cantó, el govern aragonès va elaborar un esborrany que pretenia d’excloure el català de les hores lectives. Fins i tot va vetar una agenda escolar de la Plataforma per la Llengua per les referències als territoris de parla catalana. Finalment, el projecte no va avançar.
El conflicte lingüístic, bandera de l’espanyolisme al País Valencià
L’objectiu de debilitar el català al País Valencià ha estat una constant per part del PP, Ciutadans i diversos grups espanyolistes. Fins i tot han negat la unitat de la llengua i han evitat l’intercanvi cultural i de comunicacions amb la resta dels Països Catalans.
Fins a l’actual govern, sorgit de l’acord del Botànic, en el sistema educatiu valencià trobem, a grans trets, dues línies: una en català i una altra en espanyol. Però amb desequilibris clars. Prop de cent mil alumnes no podien estudiar en català per manca d’oferta, però els successius governs populars, en compte de solucionar les mancances, es van dedicar a tancar les línies en la llengua pròpia.
L’actual govern valencià, que té Vicent Marzà al capdavant de la conselleria, ha optat pel decret de plurilingüisme, que trenca les dues línies tradicionals i crea sis itineraris que tenen més o menys presència del català. El 54% dels centres d’infantil i primària van triar el nivell avançat, en què el català tenia més pes. El curs 2016-2017 tan sols un 34% dels centres van optar per la línia en català.
En canvi, només un 16% ha triat el nivell bàsic, malgrat que el curs anterior un 49% dels centres van optar per l’equivalent a aquest itinerari, fet que ha fet saltar les alarmes dels sectors més espanyolistes. El PP va denunciar que l’objectiu era ‘imposar el valencià en l’educació’.
El PP i Ciutadans s’han mobilitzat contra el decret i hi han fet mocions en contra. A més, grups fantasma com l’Asociación para la Defensa del Castellano i Idiomas y Educación els han exigit d’acudir als tribunals.
Finalment, el Tribunal Superior de Justícia va suspendre el decret per la denúncia de la Diputació d’Alacant (majoria de PP i de Ciutadans), principalment perquè no s’hi reconeixia el dret d’exempció per a les zones castellanoparlants del País Valencià (13% de la població), que podien evitar que els joves estudiessin en la llengua pròpia.
També van presentar un recurs contra el decret d’usos lingüístics a la Generalitat Valenciana, on s’establia el català com a llengua preferent, ja que consideraven que l’objectiu era ‘la desaparició del castellà de l’educació, l’administració i els usos oficials’. El conflicte s’ha centrat en el fet que el català sigui un requisit per a entrar a l’administració, en la retolació en català dels senyals a València i en el canvi de nom de la ciutat de València (per l’accent).
Per tant, sembla clar que l’objectiu no és, en cap cas, trobar un equilibri que garanteixi l’aprenentatge de les dues llengües, sinó que és una estratègia per a desprotegir i debilitar el contrincant i treure rèdit electoral. Ara s’ha situat el focus en l’escola catalana, que ha fet aixecar la veu de la societat en la seva defensa, però de ben segur que no serà l’últim cas.
