24.04.2017 - 02:36
|
Actualització: 24.04.2017 - 07:34
M’agradaria afegir-me al cor de gent que diu que el cordó sanitari contra el Front National funcionarà d’allò més bé i que d’ací a quinze dies Emmanuel Macron serà el nou president de França. Lamentablement, tot i que crec que aquesta és l’opció més possible de totes, també tem que no serà tan i tan senzill.
L’estat francès va viure ahir una votació històrica. Per primera vegada en la cinquena república, cap dels dos partits grans no ha passat a la segona volta. Els Republicans, tot i els escàndols que han envoltat Fillon, van ser tercers, però a molta distància dels dos primers, i el Partit Socialista s’ha enfonsat molt més que no havia previst ningú. Que el partit de l’actual president de la república només obtinga el 6% dels vots és simplement impressionant.
Macron, evidentment, ha aconseguit una proesa. Era un gran desconegut fa pocs mesos i s’ha situat al capdavant de les eleccions amb una candidatura formalment independent. I ha guanyat Le Pen per més d’un milió de vots. La segona tanda electoral, d’ací a quinze dies, hauria de fer president Macron. Però per arribar-hi hauran de passar abans unes quantes coses que avui no són pas segures.
En primer lloc, jo no veig clar que la suma de vots siga automàtica, menys encara si els dos grans partits tradicionals han perdut l’autoritat davant l’electorat. Fillon i tota la dreta francesa han cridat immediatament els seus electors a votar Macron, contra Le Pen. Però Mélenchon, en un gest tan teatral com inútil, ha refusat de donar suport a Macron. Els sis milions de vots de cadascun dels dos candidats tindran la decisió final, doncs. I em fa l’efecte que entre els votants de Fillon hi haurà grans dubtes. Tan grans com espere que siguen els dubtes dels votants de Mélenchon. Crec que una part dels votants de la dreta francesa desobeirà la crida a mantenir el cordó sanitari contra Le Pen, però espere que una part de l’esquerra de Mélenchon no es conforme tampoc amb aquest ‘tant hi fa, tots dos són iguals’ que el líder de l’esquerra radical va escenificar anit. La resta de candidats tenen poc a dir-hi, però vull cridar l’atenció sobre el resultat de Nicolas Dupont-Aignan que va aconseguir prop del 5% dels vots amb un discurs molt acostat al del Front National.
Cal que tinguem en compte que els quinze dies vinents pot passar de tot. Un atemptat, segons com, podria canviar l’ambient sobtadament. Macron, al final un gran desconegut i una persona amb moltes ombres, esperem que no amague cap sorpresa inesperada. La dreta republicana ahir a la nit mateix ja va començar la batalla interna i vés a saber on ens portarà, això. Els gests polítics, per tant, caldrà mesurar-los al màxim aquestes dues setmanes, amb una prudència exemplar que no sé si tothom sabrà sostenir.
Aguantarem la respiració, doncs, esperant que tot acabe bé. Però fins i tot si acaba bé aquesta vegada el panorama no és gens engrescador. Podem fer totes les especulacions del món, però ahir el Front National va batre el seu record històric de vots. I es va imposar rotundament en bona part de l’estat, amb molta claredat al nostre país. Hi ha qui diu que no progressen, que en realitat des de les presidencials del 2002 no han fet cap gran salt endavant i que no haver guanyat en la primera volta és precisament la prova que el seu projecte s’ha exhaurit. Però no és cap broma que, quinze anys després i mentre els dos grans partits de França s’enfonsen en la misèria, set milions i mig de francesos hagen decidit de votar una Le Pen.
El drama francès al capdavall ens qüestiona sobre la situació d’Europa i molt concretament sobre com l’extrema dreta va trobant un camí que l’assenta en el panorama polític com una força determinant. En aquest sentit, Michel Onfray –crec que una de les veus més lúcides de França– es preguntava ahir si de debò la classe política vol posar fi a aquests grups o si només hi juga per a benefici propi. I afirmava amb una enorme claredat: ‘No combatrem la resistible ascensió del Front National convertint-los en diables, sinó assecant els pantans que els nodreixen.’ Efectivament, aquesta és la qüestió.
