Contra la revolució

No he amagat mai la meua simpatia per ICV. Alguna gent, massa obsessionada pels partits, no m’ha entès o no ho ha volgut entendre, però la gent d’ICV per a mi encarna una manera de veure el món a la qual em sent molt pròxim, malgrat que el procés d’independència és evident que ens allunya, espere que només provisionalment.

No em reca gens de dir que Joan Coscubiela és un dels millors polítics que he conegut i una persona extraordinària, que admire. Sempre he reconegut i posat en relleu l’esforç intel·lectual fet per Joan Herrera el 9-N, un esforç que em mereix el respecte més gran. Sense ser ni nacionalista va treballar perquè tots poguéssem votar sobre la independència i això, com a demòcrata, té un mèrit especial. Tant de mèrit que crec que res d’allò que faça ara no podrà esborrar la seua generositat. Amb Dolors Camats m’han unit complicitats que no sabria explicar-les en un paper curt. I hi ha més companys d’ICV, gent diversa i d’indrets molt allunyats del país, de qui he après moltes coses durant aquestes dècades, amb qui he gaudit de moments importants.

Però em trobe que ICV, EUiA, Podem i Procés Constituent ara han decidit d’enfrontar-se a la voluntat d’independència d’una part important –espere que clarament majoritària– del país. Hi ha maneres massa fàcils d’explicar el perquè, poc creïbles. Jo sempre tendesc a valorar la complexitat i, per tant, no cauré en l’absurd de donar explicacions simplistes d’una posició que sé que no ho és. Amb el màxim respecte, però, i amb un inevitable punt de dolor personal, miraré de fer dos comentaris que per principis i per coherència amb mi mateix espere que s’accepten com una crítica, però com una crítica oberta, franca i lleial. D’amic.

En el curs de la meua vida he vist moltes vegades revolucionaris que quedaven encegats davant la revolució i no la sabien reconèixer. Acostumats a pensar en la revolució com la tasca d’una avantguarda tancada i decidida, no eren capaços de veure quan el poble prenia el destí en les seues mans, possiblement no de la manera que ells volien però sense cap mirament. Ho vaig veure a Berlín, on alguns amics molt ‘progres’ del cantó occidental no aguantaven la revolta popular de l’est, els mesos abans de la caiguda del mur, ni sabien veure-hi l’anhel d’una vida millor per a tots. Ho vaig veure a Sud-àfrica, on gent que havia fet un esforç increïble, heroic, contra el règim racista no acceptava que Mandela parlàs per a tothom i no per a uns pocs ni entenien que el progrés de tothom era precisament allò que havia guiat la seua lluita de tants anys. Ho vaig veure a Eslovènia, on un petit grup d’independentistes es va oposar a la independència perquè no era al cent per cent allò que ells somniaven…

Tot això ara ho veig ací, a casa. Els hereus del vell i admirat PSUC han fet un esforç per a entendre què passa, però han acabat sucumbint als propis mites, com va passar a Sud-àfrica, com va passar a Eslovènia, com va passar a Berlín. Em sembla que no entenen que això que protagonitza una part substancial d’aquest país és una revolució real, que tombarà les estructures que vam heretar del franquisme, començant per la monarquia, que tancarà i farà inservible el règim postfranquista. Que no entenen que tenim davant una revolució amb capacitat de crear una república nova del cent per cent de la població sobre unes bases infinitament més democràtiques i progressistes que mai no podrà fer Espanya. Ho Chi Min va desconcertar molta gent –a mi quan era molt jove–, amb aquell aforisme brillant que deia: ‘La revolució és una cosa i els revolucionaris una altra: poden coincidir o no.’ Doncs això. No ho sabria dir millor ni sabria descriure amb més precisió què passa. Efectivament: poden coincidir o no.

Ara, si hi ha una cosa que em preocupa és la mandra intel·lectual. Els arguments que proveu d’oposar al procés independentista són d’una qualitat ínfima, poc digna de la tradició que representeu. La vostra obsessió de veure-ho tot com una gran manipulació del malvat Mas… La poca serietat argumental que implica avalar les cruels retallades a l’estat del benestar a Grècia, amb l’excusa que aquesta vegada les fan els nostres… O aquesta conseqüència teòrica del vostre plantejament simplement ridícula –i ho sabeu– de la república catalana dins la monarquia espanyola… Que no és fàcil això que viviu, ho sé. No és fàcil tampoc per a mi. Però, per favor, no ens feu avergonyir amb arguments de fireta, radicalment i manipuladorament simplistes, que ningú no pot entendre. No us feu tan de mal a vosaltres mateixos. Quan hom ja no es pot explicar sense que la gent el mire pensant que no entén ni un borrall d’allò que diu, és l’hora d’aturar-se i reflexionar, de pensar seriosament què vol dir que tanta gent siga incapaç fins i tot de capir l’argument.

Teniu el dret d’oposar-vos-hi, és clar, teniu el dret d’anar contra la revolució. Teniu el dret de fer amb la vostra organització, amb el passat que representa i amb les idees que defenseu allò que vosaltres i només vosaltres vulgueu. És la vostra organització i és el vostre esforç, només faltaria. Però, amb l’amistat i el respecte que us professe, espere que m’entengueu i em respecteu quan us dic que em causa una gran tristesa veure que mentre el poble assalta les institucions per canviar-les vosaltres us esteu allà, a l’altre costat de la barricada. Amb l’Iceta, amb la Camacho, amb Felipe VI, amb un tal Duran i Lleida… A mi això em sap molt de greu.

L’opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t’apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Joan Rubiralta

Conec gent del PSUC i de les primeres CCOO que he admirat. Conjuntament amb altres companys, vaig ser un dels primers fundadors de CCOO del Bages en un convent de Manresa allà pel 1967. També recordo un company escolta membre destacat del PSUC, salvatgement torturat per la policia política franquista i el fart de plorar que em vaig fer quan m’ho van explicar per la ràbia i el dolor que vaig sentir. Encara vaig participar de ben jovenet també en les primeres manifestacions contra el judici de Burgos amb companys del “Partit” i els il·legals Primers de Maig a Barcelona perseguits pels grisos. Realment valorava molt positivament aquells companys lluitadors.

I si bé això és cert, se’m fa difícil entendre com pot ser que hàgiu canviat tant. On és el valor i la valentia per canviar les estructures del poder que tant volíeu trencar ara, quan la nostra nació està en un moment revolucionari descomunal i us escudeu amb excuses que ni vosaltres, si apel·leu a la vostra ànima, us podeu creure. Quina llàstima em feu a mi i a moltíssima gent que va creure en els vostres principis i que ara comprova que els haveu baratat per un càrrec polític. Més pena em fa el corrent independentista intern del vostre partit, perquè no ha tingut la valentia de fundar un partit nou, cosa que sí que ha fet la dreta d’UDC amb l’aparició de Demòcrates de Catalunya, perquè aquesta covardia farà que quan la gent voti ICV, (amb independentistes i unionistes barrejats), el món polític català i l’espanyol, faran la lectura que s’ha votat a favor de l’unionisme. Crec que si no canvieu d’actitud urgentment, la història us jutjarà i no ho farà positivament precisament. Vosaltres mateixos; jo ja me’n vaig separar fa molts i molts anys.

Josep Jallé

Son dies de joia els que estem vivint. Una real revolució: deixar de ser colònia per esdevenir lliures de compartir els nostres destins amb qui vulguem, no amb qui ens vam trobar al néixer.

Dit això m’emmurriaré un xic fent cinc cèntims vers el que comenta el nostre director. Vinc de família republicana i, personalment, d’aquell PSUC que contra Franco va excel·lir. Desprès he vist els llocs on el comunisme havia de fer grans millores: Polònia, URRS, VietNam, Cuba, Xina. La base per tensionar a les persones vers un futur millor, que mai va arribar, era tenir un enemic contra el que descarregar les ires quan les coses no rutllaven. De tant fer-ho, i tant durar en el poder, es van tornar conservadors, com passa sempre per les sinapsis del cervell humà. La mala qualitat democràtica, els fracassos de la posta en pràctica de les idees dels manuals, cal atribuir-los als altres, els enemics de classe: per uns els jueus, per altres el capitalisme, per els concrets propers Franco i post Franco, i a casa l’anatemització, per exemple, de Heribert Barrera a les seves pors confessades al Teatre Tívoli. Desprès a carregar-se a Pujol. I ara, l’enemic és Mas.

Contra algú, sempre. No anar tots junts davant el desafiament revolucionari més agosarat: esdevenir independents d’Espanya per la via democràtica i pacífica.

Quan sento que una progre d’ICV condemna a altre progre d’ICV per passar-se a l’enemic – per a mi ajuntar-nos per a la revolució – em surt el sentiment de pena per aquestes miserables mentalitats, sense cap mania, però, d’anar plegats amb un poutpourri de desmanegats on l’odi al sistema – el que els tolera – a la dreta – per a ells el liberalisme – i a la llibertat genèrica – perillosament descontrolada dels aparells del partit – això els hi costa molt poc. De seguit s’ajunten. Igualment es desfaran quan llur oportunisme no esdevingui exitós. Fi.

Seguim gaudint d’uns dies inoblidables, després de vuit mesos d’infinita paciència on, però, mai no em pogut desesperar …. del referèndum vençut.

Pep Agulló

Amb tots els respectes pels qui només volen veure les fulles verdes de l’arbre. Però arbre té arrels…històriques. Mireu si no, com en temps de crisis els independentistes d’Unió cerquen les arrels fundacionals per posicionar-se. Se’n vanten. ICV-EUA no ho poden fer. Massa infàmia al darrere. Callen. Parlo de les direccions polítiques, no de molts militants que s’hi han deixat la pell en la lluita antifranquista. Aquestes sigles estan asociades a episodis de la història que colpegen a qualsevol revolucionari o qualsevol demòcrata. A l’Estat espanyol: primer la traició a la revolució del 36 (brutal repressió en els fets de maig) seguint les directrius del Kremlin, després el pacte amb la Monarquia de Juan Carlos per perpetuar el franquisme i evitar una ruptura revolucionària; i ara, què podem esperar…Potser perquè entenen massa bé que és una revolució el que tenim entre mans se li giren en contra.  El que sempre han fet. És el seu destí històric. El PC Francès demanava als africans que esperessin la revolució a França abans d’independitzar-se. Per sort no li van fer cas…Espero que ara aquí tampoc.

Jordi Huguet

Totalment d’acord amb l’editorial, jo també he estat i sóc simpatitzant de moltes de les idees d’ ICV i entenc el que fan com una cosa molt humana, miserablement humana, exagerada per la complexitat del moment i la dificultat de prendre decisions coherents en col·lectius/partits que pretenen ser transformadors.

Personalment identifico dues coses:

– L’argumentació a la contra. Crec que és un mal molt estés en l’esquerra, que molt sovint construeix els seus discursos sempre a la contra, identificant el mal i recreant-s’hi. La crítica sempre ha de ser-hi, contundent i sincera, però al meu parer no ha de ser la base de la transformació, com a molt la xispa. Per això l’independentisme els ha atropellat, perquè és positiu i construeix, que és el que crec que com a societat necessitem.

– L’altra cosa que crec que els hi passa és que quan et passes la vida defensant i promovent un món millor, t’acabes identificant com el portador de la veritat  que permet que aquest món es desenvolupi. Però la vida és capritxosa  i les societats són de tots, i quan les coses sembla que es poden transformar  però no venen de la teva part i a sobre segurament ningú et reconeixerà que tu ja ho deies, llavors, incoscientment ho rebutges i sovint hi vas en contra. Extranyíssim però funciona així. Coses de l’ego. Costa acceptar que el que sempre ha estat el teu rival sigui per un moment necessari per apropar-te a l’ideal. En el món de l’agricultura ecològica, del que formo part, és molt típic anhelar  i defensar un món ecològic i sostenible per a tothom, però curiosament quan la cosa arrela, s’amplifica i comença a arribar a tothom ens sentim amenaçats i ho critiquem, ja que s’escapa de la nostra visió concreta.

Ens falta molta més vista d’ocell, tant per veure les manipulacions i enganys com per veure les veritables oportunitats.

Antoni Carol

En aquest editorial, Vicent, paleses dues observacions que jo mai no m’he atrevit a manifestar en aquesta tribuna, precisament per respecte a tu mateix (coneixent les teves preferències). Que la Camacho i en Rivera diguin el que li diuen al president Mas (“inestable”, “immoral”, “cadàver polític”, “váyase” i un llarg etcètera) em fereix, però passo olímpicament: ells ja no tindran cap raó de ser al Parlament del nou Estat Català. “Adiós muy buenas”.

Dels co-líders d’Iniciativa per Catalunya: mai, mai, mai els he sentit dir res positiu del President. El sentit comú em diu que això no és lògic: aquesta dèria de desqualificar sistemàticament el President sembla que els incapacita per a copsar la realitat i la meravella d’aquest moment de la nostra història. Ni el president Mas és tan “patata” ni Catalunya va tan malament. S’ho hauran d’empassar amb patates! Aquesta mena d’actuació —amb judicis apriorístics, injustos i/o expressats sense equanimitat— em sap molt de greu: ells haurien de tenir un lloc i un paper pro-positiu, constructiu, alegre, en el futur Estat Català. No són el Partido Popular, no són Ciudadanos; són —s’anomenen— Iniciativa per “Catalunya”. Oportunitat malaguanyada!

Joan Miquel Monjo

Per la meva part nomes cal dir que a mes de “Amb l’Iceta, junt amb la Camacho, amb Felip V, amb un tal Duran i Lleida…” seguir amb Espanya significa seguir amb la FAES, amb el despreci a les vcitimes del cop d’estat franquista, amb el senyor X, amb les estatues d’un dictador feixista i sanguinari.

Espanya no es pot reformar perque el feixisme forma part del seu ADN . L’única sortida es sortir d’un estat podrit.

Maria Rosa Jutglar

Em sembla que som moltes les persones que ICV ens ha decepcionat. Jo no esperava que es posicionés tal i com ho ha fet. Ells que sempre han estat els defensors dels drets socials, ara s’han obsessionat amb en Mas  i penso que això no els deixa veure amb claredat el què està passant al nostre país. Les obsessions són molt dolentes. Com pot ser que encara vulguin estar a mercè d’un govern que no ens respecte, que s’enriu de nosaltres, ens nega la nostra llengua i cultura i ens va retallant les llibertats… i no parlem de la part econòmica. És que potser pensen que amb un altre govern serà diferent… que no han escoltat els líders dels altres partits?. Sr.Herrera i Sra. Camats no vulgueu ser tan innocents, que porteu temps fent política !

Linus Fontrodona

Doncs jo, malgrat el vostre esforç, segueixo sense entendre ni poc ni molt per què tanta gent d’ICV, incloent en Joan Coscubiela (ell molt en especial, car és un conciutadà meu, a qui jo admirava de fa molt de temps), s’ha anat girant d’esquena al poble català independentista, i ara arriba a fer i a dir tot això que està fent i dient.

No m’entra al cap! I només ho puc mig començar a entendre invocant la pura i simple misèria humana: l’enveja, el despit, la por, la vanitat, la venalitat i –lamento una mica dir-ho— una considerable dosi d’hipocresia i mala fe. Cap exercici d’anàlisi i raonament mínimament honestos no podria dur-los a les posicions que ara defensen (també val a dir que sense gaire convicció; cosa que em fa pensar que potser ja s’adonen que l’han vessada, però els falta coratge de reconèixer-ho i rectificar, encara que només fos pel bé del país).

En fi, ja s’ho trobaran quan comptin els vots al setembre.

Oriol Magrinyà

Això de la República Catalana dintre de la Monarquia Espanyola és conya, no?  Vull dir que avui diran que era broma i ens explicaran de veritat què proposen, suposo. Perquè tan fàcil no ens ho poden posar…

Josep Usó

Ja fa anys que em sembla que la gent, el Poble, va per davant dels polítics. Si més no, d’una gran quantitat de polítics. Alguns, pot ser el cas del mateix Mas, s’han reposicionat per tal de no quedar endarrerits. D’altres, com els membres de la CUP, de sobte han sontinitzat amb capes molt amples de la societat. I n’hi ha d’altres que s’entesten en veure la situació actual com si fóra la d’anys enrere. I no ho és. Els temps han canviat. I les necessitats de la gent també. Com la visió de l’Estat o de les seves possibilitats. I hi ha polítics que no ho veuen.  És com la Física Clàssica després del 1905. Continuava sent vàlida (i encara ho és) per a les situacions més habituals; però ja no deixa de ser una aproximació de la millor realitat observable. I, de fet, els grans avenços de la Física des d’aleshores, han vingut de la mà de la Mecànica Quàntica. Fins arribar a les pròpies pantalles tàctils.

Després estan els polítics que són unionistes per convicció o per interés propi; però aquests, m’atrevisc a dir que són minoria o representen cada dia una minoria menor. El 27S ho veurem. Això segur.

Víctor Serra

A mí també m’ha fet molta pena escoltar la Dolors Camats i sobretot en Joan Coscubiela amb uns arguments impropis de la seva capacitat.  El problema de sempre ha sigut quan les ideologies revolucionàries han esdevingut una mena de religions amb els seus dogmes i la seva incapacitat per l’autocrítica. Això és el que els passa a alguns. No és seriós culpar a Mas de les retallades, quan tots saben que el nivel de despesa en que s’havia instal.lat el tripartit era insostenible, i per tant s’havia de retallar i que els recursos de la Generalitat simplement no depenen de nosaltres , i per tant si Madrid vol, i Montoro ha volgut, ens pot obligar a retallar molt més del necessari.  Què hem de pensar quan gent que estic segur que ho enten perfectament, fa un discurs totalment contrari a l’evidència?

director@vilaweb.cat