17.11.2019 - 21:50
A la llibreria amb prou feines han desempaquetat el llibre, i jo en surto pensant on seure a fullejar-lo. Un grapat d’articles de Maria-Mercè Marçal fins ara inèdits que publica Comanegra. Cròniques i textos que insten a fer i a contradir-se i a no conformar-se ja des del títol, Contra la inèrcia.
Entro en un bar, cap a la taula del racó vora la finestra, i demano una infusió que em retorni la circulació en aquest dia fred i plujós. Podria ser un recurs literari, però el cas és que la cosa va així. Som dues dones assegudes en dues taules, totes soles. L’altra demana el menú i la fa petar amb la mestressa cada cop que la dona surt de la cuina. Xerren al marge –i simultàniament– de la conversa que hi ha a la barra, on l’amo serveix un altre cigaló a un home gran, d’aquests que fan cara d’estar de tornada de tot, mentre li demana:
—Què, ja vas anar a votar, diumenge?
—Ui, no. Un altre cop? I a Espanya? Per a què.
‘Mentrestant, els patriotes de 1979, igual que els de 1714, són reprimits a les presons.’
Diu en David Fernàndez al pròleg que, llegint aquests textos, no tens clar si van ser escrits el 1979, com daten, o ahir a la nit. I aquesta vigència que cada dia trobem més comuna en reflexions escrites fa dècades no sé si és gaire bon símptoma, perquè no és que tractin temes universals sinó que relaten circumstàncies polítiques que es repeteixen cíclicament. Hem de confiar que amb prou variacions per a considerar que, si ens fixem en els detalls, anem avançant. Malament rai, si no.
—Una vegada que vam decidir no votar, mira, va guanyar en Lerroux.
—…
—Vull dir que això de no votar no sempre ens va a favor, eh?
—Bah… No ho sé, tu. Suposo que hauria votat Podem o Esquerra –sento com l’home xarrupa, tinc un ull al llibre i l’orella oposada sintonitzant amb la barra.
—Ah, doncs jo vaig votar la CUP.
I a les cròniques –publicades en gallec i traduïdes per Pere Comellas en aquesta edició d’Helena González–, batalles de l’esquerra, manifestacions nacionals, la unitat de la llengua, usos perversos dels problemes migratoris per a una nova ofensiva espanyolista. I també la defensa del dret d’autodeterminació, la necessitat d’una alternativa popular i nacional a la crisi capitalista, d’un moviment de base unitari, de la solidaritat activa i antirepressiva. I una Marçal que recorda que l’internacionalisme feminista, igual com l’internacionalisme obrer, ‘no ha de voler dir mai l’acceptació acrítica de la ideologia espanyola dominant’.
Ressegueixo la taula del llibre amb el dit índex cercant l’escriptora tres voltes rebel. ‘El capitalisme cal combatre’l des de tots els fronts, si no volem que la revolució ens neixi morta.’
—Doncs ja et passaré el telèfon de la meva dona de fer feines, nena, que la veritat és que ho fa molt bé.
—Potser sí que m’anirà bé… Ja començo a cansar-me massa.
—Almenys deus tenir una roomba, no?
—Una què? Una rumba?
—Sí, dona, aquesta aspiradora que va sola. Oh, si no vols una dona de fer feines, com a mínim, compra’t això. És una bona inversió, ja ho veuràs. Que ja no tenim edat.
‘La situació d’opressió en què l’actual sistema manté la dona ha de repugnar qualsevol persona –home o dona– que lluiti sincerament per una societat sense classes i sense cap mena d’opressió, és a dir, per una societat socialista. Però tothom sap que una cosa és la ideologia i una altra la pràctica. I que en aquesta societat existeix una esfera que s’anomena vida privada que es considera un reducte inviolable, i dins del qual sol haver-hi un súmmum d’incoherències amb els papers socials assumits públicament.’
—I això de Vox, què?
—Acollona, acollona…
—Tu diràs. Has vist aquesta que vol que tornin les classes de costura? Que tornarà la Sección Femenina, nano.
Una crònica sobre el debat de l’avortament i una esmena de la ultradreta al congrés volent-lo il·legalitzar. Mil nou-cents setanta-nou, diu. Massa familiar tot, sí. I aleshores encara un dret del divorci que s’havia de reivindicar.
El feminisme de la diferència, l’autoconstrucció des d’una nova perspectiva. Maria-Mercè Marçal, conscient de ser una baula més, hereva de tantes i com tantes. I el 1979, com encara el 2019, recordant que tot allò que és personal també és polític.
Aquí en prosa, com allà en vers.
Si la memòria no em falla, crec que va ser ella, la meva primera poeta. La de la Bruixa de dol i el Cau de llunes en una lleixa aleshores encara ranca de dones. La de la divisa que ens va fer conscients dels tres dons. L’escriptora dels versos més íntims que també es van fer pintades de paret. La de les cançons que fan camí i estiren el fil i ja deixen de ser d’ella i prou perquè són en veu de moltes i tants.
Repassant les notes, em trobo unes frases subratllades, com versos, que buida la resta de la pàgina queden compostes així:
‘Sobrades de pares de la pàtria,
ens descobríem, de sobte,
culturalment i literàriament
òrfenes de mares.’
‘Ens cercàvem entre línies.’
‘Trobàvem la baula de la cadena.’
‘Nosaltres seguirem, tretze són tretze.’
