11.05.2023 - 21:40
Enguany farà cent anys que el capità general de Catalunya va fer honor a la història colpista de l’exèrcit espanyol i va dur a terme el seu “pronunciamiento”. Era el 13 de setembre de 1923, quan Miguel Primo de Rivera, marquès d’Estella, home fort d’una Barcelona en plena lluita social i on el catalanisme s’havia anat radicalitzant, tot prenent com a exemple els sabres tant de Prim com d’O’Donell, va treure l’exèrcit al carrer i va fer públic el seu “Manifiesto”. El general, d’històrica nissaga castrense xeresana, es veia a si mateix com un “cirurgià de ferro”, algú capaç de posar ordre i, alhora, regenerar l’estat, tot fent desaparèixer d’una revolada uns polítics que detestava profundament. Els seus grans enemics, a banda els polítics del sistema, eren els sindicalistes i, especialment, el catalanisme. No obstant això, hàbil com era, va ser capaç d’entabanar la gent de la Lliga amb la promesa d’ordre i mà de ferro contra els obrers i, alhora, amb vagues referències a l’autonomia i la descentralització. Si abans del cop havia pregat que li parlessin en català, així que va arribar a Madrid i es va posar a manar amb el beneplàcit d’Alfons XIII de Borbó, va repartir llenya de valent contra el catalanisme.
L’espanyolització forçosa
El règim, no solament no va ser autonomista, sinó que va fer de l’espanyolització una de les seves obsessions. Va desmantellar la Mancomunitat, que l’any 1914 havia endegat la seva tasca a empentes i rodolons; va perseguir la llengua i la cultura en tots els àmbits –va imposar el castellà manu militari, va fer la guitza a les sardanes, al Barça i a l’Orfeó Català, als capellans i als advocats, va prohibir la senyera i va enderrocar les quatre columnes de Montjuïc… Josep Maria Roig Rosich ho té estudiat en un treball clàssic– i va originar un primer exili parisenc on es van teixir les aliances de la futura República. En el llenguatge actual, va fer de l’espanyolisme banal la seva marca de permanència. Es tractava d’unificar simbòlicament un estat invertebrat, com diria un dels intel·lectuals que havia adobat el terreny per a aquelles situacions de força, José Ortega y Gasset. Per això continuen a tantes viles i ciutats dels Països Catalans places d’Espanya que daten d’aquell règim militar i de partit únic agermanat –i no solament cronològicament– amb el feixisme italià i el kemalisme turc.
Una de les “herències” que roman d’aquell règim que, potser per la brutalitat criminal del franquisme, podem tenir la temptació de jutjar benèvolament, sembla que aviat serà liquidat. Em refereixo a les pintures del Saló de Sant Jordi, que tenen data de desaparició de les parets renaixentistes del Palau de la Generalitat. Tot i els esgarips d’alguns, sembla que ara va de bo. Podrem deixar de contemplar a l’antic edifici tot un programa d’espanyolització, exaltació de la història més carpetovetònica, d’un gust artístic més que discutible. De fet, ja van començar a desaparèixer durant la Generalitat republicana, sota l’impuls del llavors dinàmic conseller de governació Josep Tarradellas –avui un model de moderació–, però el 1939 les van tornar a lloc. Podem imaginar els pensaments dels presidents Pujol, Maragall, Montilla, Mas o Puigdemont contemplant Reis Catòlics, reconquestes i batalles de Lepant… sobre els seus caps. No va ser fins al president Quim Torra, que ho tenia entre cella i cella, que es van fer els passos convenients per a retirar-les i, finalment, amb el seu successor, Pere Aragonès, desapareixerà allò que, com recordava Lluís Permanyer, va ser considerat “una infàmia artística” pel mesurat Joan Francesc Ràfols.
“Mai no s’havia vist al món res tan horrible, tan antiartístic”
N’hi ha prou de veure què hi deia la premsa aquells dies, ben segur més mordaç que el que puguem ser nosaltres gairebé cent anys després, i d’un enginy capaç d’esquivar tota mena de censures, per a entendre com es van carregar els neulers contra aquells immensos frescs. Per exemple, podem prendre l’Esquella de la Torratxa dels volts de Sant Jordi de 1927, quan fou inaugurada aquella nova decoració que substituïa el projecte noucentista de Joaquim Torres Garcia, el gran pintor uruguaiano-català, a qui –mort el president Prat de la Riba l’any 1917– es va retirar el suport i el crèdit. La històrica capçalera de l’humor no es mossegava la llengua, malgrat una frase ratllada per la tisora governativa: “Un sostre policromat amb el més mal gust del món, [censurat], la cúpula figurant un cel de cromo, criden l’atenció al moment d’entrar al saló. Mai no s’havia vist al món res tan horrible, tan antiartístic. Les parets del dit saló estan decorades (?) amb pintures (?) murals dels més il·lustres pintors de Catalunya: Galofré Oller i Galofré Surís, Juli Borrell, A. de Cabanyes, Carles Vàzquez, Xiró, Martí Garcés, B. Mongrell, L. Triadó, Mas i Fontdevila, Vidal i Cuadras, Barrau i A. Utrillo. Totes les pintures, totes –àdhuc la d’Alexandre de Cabanyes– són gairebé tan delicioses com el sostre, d’en Baixeras, fa goig. Ara sí que ens trobem en el regne del bon gust i de l’art!” A la mateixa capçalera, el periodista Francesc Madrid es referia a les “pintures que han convertit els salons de la Diputació de la província en plafons de cabaret”. De fet, el consens sobre el pèssim gust d’aquella decoració tan tronada va restar escrit per a la història amb les línies que Josep Maria de Sagarra va dedicar a l’impulsor d’aquella obra d’embelliment –la premsa satírica no s’estava de lloar irònicament el seu “excel·lent gust artístic”–, Josep Maria Milà i Camps, comte del Montseny i president de la diputació primoriverista:
“Milà i Camps es tornà una mica guillat, es va creure una mena de Llorenç de Mèdicis; va cridar tots els pintors, tots els escultors, tots els orfebres. Al Palau de la Generalitat, la follia de Milà i Camps va quedar pintada a les parets amb les pintures més grotesques i més infames que s’hagin pintat mai. Una colla d’artistes desaprensius interpretaren la història reaccionària d’Espanya al gust de Milà i Camps. Al fantàstic aristòcrata se li convertí la visió del món en una mena de manicomi d’arestes gòtiques; l’arquitecte Rubió i Bellver li anava inflant el cap amb una manxa perquè la seva follia gòtica fos més monstruosa. Milà i Camps volia que li donessin el toisó d’or, volia que el fessin Virrei de Catalunya, i volia entrar a la catedral dins d’una carrossa tirada per tots els lleons del Parc. A Madrid deixaven que es distragués amb les seves rutilants criaturades i donaven ordres concretes a en Foronda. Un moment, el Baró de Viver va estar a punt de morir penjat dels bigotis tenyits i rasposos d’aquell marquès, amo dels tramvies i del diner de la ciutat.
S’entronitzà la imatge del Cor de Jesús a totes les capitanies generals i a tots els casinos militars, en els quals es jugava al pòquer i es projectava l’assassinat de les prostitutes, com el d’una pobra noia que varen llençar des d’un balcó del passatge d’Escudellers, amb els ronyons foradats per una espasa que s’havia fet famosa en els desastres africans.”
Sagarra relliga, de fet, la imposició estètico-política a Palau amb l’escàndol que significà l’assassinat d’una joveníssima prostituta a la Barcelona dels anys vint, a mans d’un personatge estretament relacionat amb el poder. Uns fets dignes de la ficció de Babylon Berlin, que Josep Sala i Cullell, col·laborador d’aquest diari, ha recuperat a La mort misteriosa de Dolors Bernabeu (Ed. Pòrtic), un trepidant true-crime d’època, que no hauria d’haver passat per alt als lectors. El llibre, entre més virtuts, posa en evidència els mecanismes de repressió del règim militar, la seva corrupció intrínseca i la persecució de la llibertat d’expressió. Però també és una declaració d’amor a un periodisme que, entre línies, sabia saltar barreres. Sala, amb nostàlgia, lloa sempre que pot la capacitat polèmica del periodisme dels anys vint i trenta. En l’afer del Saló Sant Jordi, la millor eina per a defensar la desaparició d’aquesta decoració espanyolista és l’hemeroteca. A partir d’aquí, ens tocarà als d’avui de decidir si s’ha de mantenir despullada l’arquitectura de Pere Blai, si cal recuperar els frescs inacabats de Torres Garcia o, si com apuntava en aquestes pàgines Mercè Ibarz, tocaria fer pujar Miquel Barceló a la bastida.
Lectures recomanades
La cita de Sagarra esmentada suara correspon a Vida privada. Aprofitem l’avinentesa per recomanar-la, ara que n’acaba d’aparèixer una nova edició a cura de Narcís Garolera, el gran expert sagarrià i responsable de l’obra completa que havia anat publicant Tres i Quatre, i publicada a la Biblioteca de Clàssics Catalans de l’Editorial Barcino. En una entrevista que li féu Manuel Brunet, i que Garolera cita a la introducció, Sagarra definia la seva novel·la com “una línia vertical que va des del més alt de la sang i el diner fins als llocs més putrefactes del districte V”. I afegia: “Hi surt tothom, dels carlins als nudistes.” La gran novel·la de Barcelona, que alguns van voler llegir com un roman à clef –hi havia personatges clarament inspirats en personatges reals– era, de fet, un gran reportatge sobre la seva ciutat.
