Contra la Copa Amèrica i els polítics de torn: Glòria Ribera revifa el cuplet

A vegades es pensa en els cuplets com a cançons d’una altra època, carrinclones i amb un sentit de l’humor passat de moda. Res més lluny de la realitat. L’actriu i cantant Glòria Ribera, de trenta anys, demostra que això és un tòpic molt qüestionable: hi ha un cuplet modern i renovat, hi ha tot un cuplet antic reivindicatiu i transgressor perfectament recuperable i hi ha, també, grans cuplets en català.

D’ella, se’n podria dir que és l’única cupletista catalana en actiu o que fa un cuplet experimental, queer i feminista, sovint amb una reivindicació de la catalanitat. Ara bé, cap d’aquestes etiquetes li agrada gaire, i té la sensació que la limiten. És, com se sol dir, una artista 360 graus que ha experimentat amb uns quants formats teatrals –forma part de la companyia José y Sus Hermanas– i que darrerament té l’agenda força plena. Després de tres actuacions a la Mercè, el pròxim espectacle el té demà, 12 d’octubre, al Festival Saó, de Farrera (Pallars Sobirà). “M’hi emporto els músics, però no m’hi puc emportar Las Glorias Cabareteras, les drags ni les ballarines que vaig portar a la Mercè. Però, tenint en compte que abans cantava només amb bases musicals i la meva guitarra, tot això ha estat un avenç”, explica. Hi barrejarà temes del seu espectacle “Parné” amb uns altres de nous.

La pulsió reivindicativa del cuplet

Però com arriba, una noia nascuda el 1994, a cantar cuplets? “Al conservatori, a vegades, cantàvem “El vestir d’en Pasqual”, i també era el moment de The Mamzelles. A tretze anys vaig començar cant líric i vaig descobrir una veu que no sabia que tenia, i em queien les calces a terra amb les sarsueles!”, recorda. Després, a l’Institut del Teatre, va cantar “L’ofici de la dona”, de Flor de Nit, que beu de la nostàlgia del Paral·lel dels anys trenta. “Coincidint amb la creació de la plataforma Recuperem el Teatre Arnau, vaig fer el meu primer cuplet, ‘Jo vull ser miss’. Tot plegat s’emmarcava en una protesta en què vaig acabar posant una careta d’Ada Colau al costat d’una altra de Raquel Meller per reivindicar l’espai com a teatre. I després, al treball de final de carrera vaig barrejar tot això en un show que parlava de la precarietat, dels manters a les temporeres”. Ribera és de Guissona (la Segarra) i el seu somni de petita era viure a Barcelona, però la ciutat no enlluerna tant com pensava.

Temes propis com “El pis” demostren que ella no entén el cuplet sense reivindicació: “Tinc un pis com una gàbia / posadet dalt d′un terrat / me’n fan pagar dos mil euros / Per dir que visc a la ciutat”. Com a veïna de la Barceloneta preocupada per la gentrificació, va decidir d’enregistrar un videoclip festiu sobre la crisi de l’habitatge. “A la Mercè em vaig carregar Déu i sa mare amb el tema de la Copa Amèrica i vaig adaptar uns versos de ‘La Filomena’ per denunciar el turisme. El cuplet de fa cent anys ja parlava d’aquests temes! És un miracle que jo pugui viure sola, i per això al videoclip de ‘El pis’ munto una festa d’inauguració, amb una tonada agafada del cançoner de Càntut. Núria Feliu als setanta ja en parlava a “Tot pel pis” (‘Reso a Santa Tecla / reso a Sant Benet / perquè ens concedeixi / trobar algun piset’). I és un cuplet que cantava Pilar Alonso els anys vint.”

Per tant, malgrat que a vegades s’associï el cuplet amb jocs de paraules sexuals o cançons sentides d’amor i prou, sempre ha tingut una pulsió reivindicativa que a l’actriu li agrada de rescatar. “El cuplet té aquesta essència. ‘La diputada’, del 1932, diu coses com que ja ha arribat l’hora del feminisme, i fins i tot fa una referència a Victoria Kent. O ‘La sindicalista’, que critica les pujades de preus. Recordar això és important, però també traslladar-ho al present: criticar Collboni o el polític de torn, o el problema social de torn, com ara la Copa Amèrica.” De fet, l’artista considera que etiquetes com queer o feminista són redundants en el cas del cuplet. “Jo crec que ja hi va implícit, no cal l’etiqueta. El cuplet englobava el transformisme, i les cupletistes eren grans amigues dels anarquistes i comunistes.”

Als cuplets d’avui dia, com els que fa ella, es pot parlar desacomplexadament de relacions lèsbiques, però amb certa inspiració del passat. Queda ben clar a “Jotes”, el seu darrer videoclip: “El mossèn que va casar-nos / devia estar borratxo / perquè no va preguntar-nos / si eres dona o eres macho“. “És un vers robat d’una jota castellana”, explica. Tot plegat, introduint-hi paraules com “ghosting” i inspiracions de Cándida Pérez –compositora, entre més, de “La marieta de l’ull viu”–, Maria del Mar Bonet i Botifarra; barrejant-hi gralles amb música electrònica; i afegint-hi twerking i aparicions estel·lars: el periodista i ex-diputat Antonio Baños i la drag Jessica Pulla, entre més.

Les grans dones del Paral·lel

Lluny dels estereotips, al Paral·lel dels anys trenta algunes dones tenien moltes coses a dir. “M’apassionen totes elles: les sicalíptiques, les dadà, les avantguardistes. El cuplet es considerava dadà! Podies fer coses raríssimes amb el cos, que no eren lluny del cubisme. Picasso va pintar Blanquita Suárez, perquè coincidien en cafès i bars. Trobo molt romàntic, aquell trobar-se l’anarquista, el polític, la cupletista i el pintor. La memòria de moltes s’ha perdut, però les cupletistes van ser les primeres dones de tenir cotxe, de controlar la seva vida sense un marit. Només pel fet de sortir a l’escenari, fessin el que fessin, eren titllades de putes, com tantes altres artistes, no calia ni que ensenyessin res. A algunes, la família no les va deixar tornar a casa mai, però l’única cosa que feien era cantar. Algunes, com Raquel Meller, van fer una fortuna. Eren materialistes perquè havien estat noies de poble que no tenien res.” A més, sovint cantaven sobre sexe, encara que fos amb dobles sentits. Les cançons podien ser més masclistes o menys, però és clar que una dona parlant desacomplexadament de desig en aquella època ja era, en part, subversiu.

“Hi ha cuplets catalans que són molt porcs!”, comenta Ribera. Tot i que la majoria sempre juguen amb metàfores, com “La font del xirineu”, que parodia la literatura pastoral: “Que s’han trobat molts promesos / que han fet Pasqua abans de Rams”. Però si les cupletistes del Paral·lel es relacionen, majoritàriament, amb cuplets en castellà és a causa de la repressió del règim de Primo de Rivera. “Compositors i cupletistes cantaven en castellà encara que fossin tots d’aquí. El “Fumando espero”, el cantava Ramoneta Rovira, que era catalana, tot i que tothom l’associï a Sara Montiel i a l’Argentina. Van ser els catalans, que el van dur a l’Argentina!”

Una lluita per la identitat pròpia

A començament de segle, anys abans de la repressió de Primo de Rivera, el catalanisme havia lluitat perquè el cuplet fos en català. “Raquel Meller triomfava amb cuplets en castellà i era ple d’acadèmies de cupletistes i vedettes, era un tema molt important. Es va decidir, també en el món periodístic, de muntar concursos de cuplet en català. Els compositors van apostar-hi i Raquel Meller mateixa en va cantar. Però en aquest àmbit Pilar Alonso, de Maó, va ser la gran. Tots els cuplets de Guillermina Motta i Núria Feliu els cantava ella a començament de segle. Era una situació similar a l’actual. Es va detectar que es feia molta cosa en castellà, com passa ara amb els musicals, i van decidir d’introduir-hi el català.”

Quant a la situació actual, l’artista es mostra preocupada per la salut del català i per la idea que es dóna de la cultura catalana als turistes que arriben, sobretot, a Barcelona. “Quan arriben els creueristes, els donen una propaganda que els diu on han d’anar, i els ofereixen tot el flamenc que volen, i no el folklore que els haurien d’oferir. Hauríem de començar a imposar el folklore català. La Generalitat s’hauria de plantar i guiar-los sobre els espectacles que caldria veure. El nostre Molino hauria de ser com el de París! Un minut de silenci per les vedettes i les cabareteres, que ja no hi actuem… Tenim molt folklore per reivindicar, i si no ho fem nosaltres, com es va fer amb el cuplet en català a principis de segle, no ho farà ningú. Sempre passarà davant qualsevol franquícia que ho fa exactament igual a Londres en anglès o a Madrid en castellà. I no és fer-ho en català i prou, sinó també fer-ho identitari. Els Jocs Florals de Canprosa, que és l’obra on voldria viure, amb una Moreneta baixant del cel, es fa a la sala gran del TNC, i després, on es pot fer? Enlloc.” De fet, Ribera acostuma a actuar amb emblemes relacionats amb la catalanitat sempre a sobre, com la Moreneta o la senyera; barreja himnes, sardanes i cançons i reivindica la cultura popular. A l’espectacle de la Mercè, fins i tot hi va traslladar els gegants de Guissona.

Núria Feliu i les dives catalanes

Ribera no té un referent clar, tot i que diu que segurament seria Raquel Meller, per la seva afecció als diners. Però sí que admira Núria Feliu i, de fet, fa uns mesos va participar en el concert de clausura de l’exposició que homenatjava Feliu al Palau Robert. “Era una deessa i una reina. Venia del món del teatre i li va costar ser acollida en el món de la música, no era dels Setze Jutges ni de casa bona. Però va acabar fent una tasca importantíssima de recuperar moltíssims cuplets i va ser molt estimada. Era amiga de qualsevol casal català del món, i això també és una cosa que feien les vedettes: anar a cantar a tot arreu. A més, segons Jordi Pujol, era la persona que, després d’ell, havia recorregut més Catalunya. Era senzilla i podia cantar en qualsevol teatre i festa major, canviar-se a casa de la veïna, si calia. I això és el que la feia tan humana.”

Al cap i a la fi, què ha de tenir, una diva catalana? “Que estimi i reivindiqui la seva identitat i que apreciï com la gent ho valora. A mi em passa que la gent em diu: ‘Aquesta cançó sonava molt a casa!’, ‘Aquesta me la cantava l’àvia!’. I això és molt bonic, l’essència del folklore, que malauradament considerem un art de segona.”