Contra la constitució catalana

Escric aquesta reflexió sabent que puc donar munició als adversaris de la llibertat de Catalunya i dels catalans. Però em seria impossible de deixar passar tot aquest temps que resta de procés cap a la independència sense dir-ho. I és que volem una ciutadania crítica i que pugui discrepar d’allò que fa o decideix el govern i, fins i tot, aquells partits amb què més s’identifica. Anem al gra. Segons el full de ruta acordat per Junts pel Sí i la CUP, la ratificació de la independència pel poble es farà amb la validació de la constitució catalana. És a dir, en un referèndum constitucional en què la votació favorable implicarà el vist-i-plau a la proclamació del nou estat independent. I no hi estic gens d’acord.

Vegem sintèticament quina és la successió de passos del full de ruta previst: període de transició amb preparació de les lleis de ruptura respecte de la legalitat espanyola i debat constituent obert i de base popular (fase actual); declaració d’entrada a una nova legalitat legítima i democràtica; aprovació de les lleis fundacionals en l’última sessió del parlament; convocatòria d’eleccions constituents; elaboració de la constitució per part del nou parlament constituït a partir del debat i les aportacions cíviques i populars fetes prèviament; referèndum constitucional; proclamació d’independència; fase de reconeixements internacionals i establiment de relacions diplomàtiques; primeres eleccions ordinàries del nou estat.

Aquest full de ruta escrit en un paper aguanta i sembla convincent. Però la realitat és tossuda –ja ens ho ha demostrat i ja ho hauríem de saber– i, per tant, allò que acabi passant no ho sap ni l’analista polític més brillant. Tanmateix, si aquesta és la previsió feta pel govern i pels grups parlamentaris i partits compromesos amb el procés d’independència, hi ha una cosa que em grinyola des d’una perspectiva democràtica i com a català amb història de català. I és que, després del 48% dels vots explícitament independentistes del 27-S, la independència s’hagi de ratificar aprovant la constitució.

Com a demòcrata, vull poder anar contra la constitució del meu país si no em satisfà o no em convenç, sense que això impliqui oposar-me a la llibertat política. Vull dir que sí a la independència, però vull poder votar contra una constitució que no sigui com jo crec que ha de ser el text legal fonamental del meu país. Per exemple, si la constitució no inclou l’oficialitat única del català, vull poder-hi votar en contra. O si no recorda en els primers articles que la nació catalana va més enllà de les quatre províncies actuals del Principat, vull poder-hi votar en contra. Per mi o per qui sigui, aquestes qüestions i moltes altres poden ser irrenunciables, sense que això ens porti a votar contra la independència.

Com a català amb història de català, aquest ‘empassa-t’ho tot’ constitucional no em sembla pas una bona manera de començar. Volem repetir el pecat original de la constitució espanyola? Aquell ‘tot o res’? Aquell ‘constitució o sabres’? Aquell ‘votar a favor o tornar a la llarga nit’? No crec que sigui convenient ni acceptable que la Catalunya independent comenci a caminar amb un ‘xantatge’ d’aquestes dimensions. I potser ara es fa difícil d’imaginar que la proposta feta sigui un ‘xantatge’, perquè no es presenta així, sinó com l’única fórmula per a validar democràticament el pas a la independència davant un estat espanyol que dinamita qualsevol possibilitat de referèndum.

Amb tot, més enllà de criticar la fórmula acordada en aquest full de ruta, voldria fer un parell de propostes que servirien per a evitar aquest pecat original constituent del nou estat. La primera és que en el moment del referèndum constitucional hi hagi dues urnes. Una per a la constitució i una altra de validació de la independència. Ja sé que a través de la constitució es volen sumar sensibilitats favorables al procés constituent i renuents a la independència. Mira que en farem, de coses estranyes, els catalans, en aquest món. Estar a favor d’un procés constituent sense estar a favor de la independència és com voler fer una truita sense trencar els ous. Però aquesta fórmula de les dues urnes seria una bona manera de no fer un ‘empassa-t’ho tot’ històric. Seria la manera més clara.

Si això és un risc massa gran –que ara mateix no sé avaluar amb precisió–, encara hi hauria una altra manera. Consistiria a poder fer un vot global a la constitució i un seguit de vots parcials a les qüestions més sensibles o que tinguin un debat fonamentat i obert en el període constituent. Per exemple, que es votés l’oficialitat de llengües, la pertinença a la UE, a l’OTAN…, la forma de govern, l’exèrcit… a banda. És a dir, que una part de la constitució quedés oberta fins al resultat d’aquesta votació. Això permetria de donar un sí general a la constitució que equivaldria al sí a la independència, però facilitaria un vot conscient, crític i coherent per part dels ciutadans lliures del nou país lliure.

I encara diré més. Es podrien combinar totes dues opcions. Que la constitució no fos tancada i es pogués votar per parts –aquelles qüestions més importants, sensibles i de debat social obert– i que hi hagués també una segona urna per a ratificar la independència. I és que si s’ha d’acabar fent un referèndum constitucional que l’estat espanyol tampoc no permetrà de cap manera, quin inconvenient hi ha a posar urnes de colors diferents? Si volíem fer un procés sempre democràtic, potser que el fem com hem dit. Sé que hi haurà dificultats molt grans per a fer allò que ja està plantejat. I sé que alguns pensaran que ara no és l’hora de fer filigranes. Però si hi ha un moment que les urnes són catalanes, legitimades per una voluntat popular i una legalitat nova establerta, de segur que la quantitat d’urnes que posem no serà cap problema. En tot cas, la dificultat serà poder-les posar. Fem-ho i, com deia aquell, fem-ho bé.